Arxiu mensual de abril 2013

Sé encendre cigarrets sense cremar-me el serrell

Habilitats inconfessables

  1. Sé com és una persona per la primera galeta que agafa d’una capsa deGaletes Birba Birba. Quan algú tria aquella mena de neules, agafo la jaqueta i me’n vaig a comprar tabac. Si n’agafen una de les embolicades, sé que ens entendrem a la primera.
  2. Puc estimar molt. I puc fer que l’altre ho noti.
  3. Si tinc un atac d’eufòria, apago tots els aparells elèctrics que estan al meu voltant. Em passa cada vegada que m’emociono a tope. L’efecte és com una bomba de les pel·lícules que deixen tot Manhattan a les fosques i després la gent saqueja les botigues com si no tinguessin prou teles a casa, però a nivell domèstic. Per sort, qui em coneix ja ho sap i si m’emociono es posen a cobert després de prémer el botó de gravar sigui el que sigui que estiguin fent.
  4. Puc fer-me estimar molt.
  5. Quan algú em fa molt de mal, que això passa poc, però passa, l’esborro de la meva vida. No li recordo el nom ni la cara. Això en llatí se’n deia damnatio memoriae i era la pitjor condemna que se li podia dictar a un mortal. De poc que no li passa a Catul i ens quedem sense el seu cèlebre “pedicabo ego vos et irrumabo”.
  6. Sé encendre cigarrets sense cremar-me el serrell, com li ha passat infinitats de vegades a la Joana. Per això quan estem juntes fumo sempre més, perquè com a mínim la primera calada del seu cigarret és meva.
  7. Faig migdiades desperta. Cada dia almenys 10 minutets. La gent ho nota perquè havent dinat durant una estona no sóc persona.
  8. Tinc moments de telepatia via Twitter. I no, no em medico ni em fa falta.

 

Se sentir bien dans la peau

DutxaSota la dutxa no es sentia despullada. Cada gota que regalimava era part d’un teixit perfecte, que s’ajustava als seus racons fent-la irresistible. Li agradava sentir el recorregut de l’aigua des dels cabells fins a la punta dels dits dels peus, s’abandonava a la sensació de ser només pell, només superfície acariciada. Plaer pur de tacte i res més. Es concentrava sense voler-ho en la pressió de l’aigua, en la temperatura. La cortina tacada de la calç còmplice del plaer onejava arran. El mirall entelat, el marbre replet de pots mig buits de xampús, cremes, mostres de mascaretes. La mirada a l’infinit res no veia de l’attrezzo. Aviat la urgència de sortir abans no s’activés el pla InunCat reactivava primer les mans que s’apartaven per tancar l’aixeta, després les cames per colocar els peus fora de la banyera, un rere l’altre.

Es calça les botes vermelles de taló alt. Comença a caminar i sap que aquest moment inicia la cadència dels malucs ben ajustats sota els texans. No fa fred i tanmateix els mugrons se li ericen contra el cotó de la camisa dels botons de puny. Recorda com s’ha descomptat cordant els botons i hi ha hagut de tornar-hi de baix a dalt. Les passes van soles rumb n’importe où. El músculs es contrauen per mantenir l’equilibri, les mans balancegen els anells. No hi veu bé, té les Ray-Ban brutes i les pupil·les massa dilatades. Ha de buscar entre les mil butxaques del bolso altra vegada el Clipper que li encendrà un cigarret. Mira el núvol que surt de dins seu, que s’inicia entre els llavis i es perd més enllà de la taca de les ulleres que li enfosqueixen encara més el dia. No hi veu clar ni quan dorm, pensa, per tant oblidarà la visió per resseguir el pas de la gota que aquest matí ha aconseguit esquivar la tovallola.