Arxiu mensual de juny 2013

Vacances

Un sofà vermell em sosté en posició horitzontal. Tinc les cames creuades penjant més enllà del posabraços. Porto mitjons perquè fa fred i tapar-se amb una manta a finals de juny està prohibit. Miro enllà i veig muntanya. Recordo que l’he trepitjada aquest matí després de decidir que amb l’edat que tinc ja toca començar a conèixer la terra on vaig néixer. Hi ha dues coses que tinc pendents: aprendre a conduir i deixar-me seduir pel paisatge. No pel paisatge urbà, que aquest fa temps que em té enamorada, sinó per les muntanyes, els rierols, els camins i els leggins estrets que marquen cuixes de senyores que fan muntanya i les sabates de trekking de color rosa a joc amb els paravents de botiga pija d’Olot.

Faig olor de fum, de persona exiliada de la ciutat que s’ha dedicat a recollir pinyes i branquillons perquè una mare i un marit pseudopiròmans han decidit que s’havia de fer un arròs a Sant Antoni. A mi m’han enviat d’expedició perquè saben que m’avorreixo fàcilment i necessito objectius a curt termini per no entrar en estat colèric. Hem parat taula sota un pi que m’ha tacat de resina el bolso. He alimentat un gos de pis amb els ossos de les costelles tot i tenir-ho prohibit perquè l’animal només menja pinso segons la versió oficial. Hem obert una ampolla de vi i una capsa petita de Birba tot prenent cafè de cafetera que s’enrosca i es posa al mateix foc de l’arròs i la xistorra. I que no explota per l’excés de calor ni per la baixa qualitat del producte.

Sento el brunzit de la nevera i els cotxes carretera amunt. Algun ocell. Enyoro la vinya, el cel interminable a estones. Penso en la feina però sota l’estrat de pensaments que regulen les funcions vitals. Em deixo endur per les hores de no fer res. Programo el cap de setmana del Vijazz, reservo maridatges a can Xerigots, derivo trucades de feina al meu soci. Dormo de 9 a 10 hores i intento fer migdiada. Sento les campanes que marquen les hores i totes les altres. Em pesa l’ipad a les mans, sobretot en posició horitzontal sobre el sofà vermell i l’he de deixar al terra, conscient que deixaré inacabat el post i que no en podré revisar les faltes d’ortografia. El temps just per compartir-lo en un tuit i tornar a repenjar les cames més enllà del límit del sofà.

Fins que la mort ens separi

Tens 35 anys, la manicura impecable i un gestor que et fa la declaració. Vehicle d’empresa en forma de bicicleta, un marit d’escàndol, que ara corre i encara està més fibrat, i la mare lluny de tot abast. Fa temps que no et compres roba però com que t’has aprimat et pots posar els vestits de fa 10 anys. Els vestits que feien tremolar la terra quan sorties de nit i queies de les tarimes tot ballant. Uns vestits que els prohibiries a la teva filla, però per sort la natura només t’ha fet nens que volen anar amb xandall i samarretes gastades.

Treballes 15 hores diàries, o penses 15 hores diàries a tope en la feina, que te l’has inventat amb l’ajuda d’un soci majoritari. No tens temps de ratllar els dies del calendari, només pots arrencar les pàgines dels mesos que passen massa ràpid, excepte aquells que toca fer la declaració trimestral de l’IVA i l’IRPF, que van tenyits d’una suor freda i un vertigen que costa d’empassar. Et preguntes com t’ho feies abans per tenir-ho tot tan controlat, per saber sempre quins nens de l’escola dels teus fills feien anys aquella setmana. No recordes l’última vegada que vas agafar un llibre a la biblioteca amb el sistema tan rigurós que sempre t’has aplicat: la portada ha de ser bonica, el títol ha de ser prou complicat per oblidar-lo tan bon punt l’hagis llegit, l’autor, estranger.

Les rutines anuals, les festes, deixen de ser feixugues per convertir-se en un ancoratge al món dels vius. Aquells humans, família, amics que et coneixien moderadament bé i que ara fan esforços per seguir-te el ritme. Saps que ha passat molt de temps perquè les amigues porten els cabells molt llargs i els seus fills han crescut tant com els teus. T’expliquen coses que no saps d’on vénen i tenen complicitats amb gent que ni tansols en saps el tàxon. No plores perquè t’has de posar al dia de moltes vivències i quan ja t’hi has posat, has esgotat les hores que pots dedicar a la vida contemplativa i tornes a la frenètica, apassionant, dura, esgotadora, emocionant nova vida que encara estàs desembolicant i no saps si t’agradarà o no, però tant se val, perquè no en tens el tiquet per retornar-la.