1. Escriure en francès. Laisser des mots sur un papier. Fer whatsapps i tractar de vostè a persones qui comprennent et parfois fins i tot escriuen assez bien la langue de la magdalena de Proust. Ça fait beaucoup de plaisir i és molt mainstream i arrogant i què. A vegades he d’agafar el Bescherelle i buscar la tercera persona del singular del verb appeler, que mai me’n recordo si va en dues pes o eles, o totes dues, mira que ça fait longtemps que em passa això, però no hi ha manera. Em moro de plaer i de dolor quan l’obro, el Bescherelle, i veig que ja hi tornem a ser, una vegada i una altra buscant la même chose. El tinc al costat del Xuriguera, verd i vermell, i després de tancar-lo, a vegades, passo el dit pel llom arrugat del Xuriguera i m’abstinc d’obrir-lo perquè això ja és vici. Segur que incorro en una fília que té tractament, però sóc massa addicta, jo, i encara no em sento preparada per laisser tomber algunes coses. Encara visc del record de les classes a la Sorbonne, al laboratoire de francès oral on ens feien repetir on a rendez-vous à cinq heures à la Coupole, d’una tirada, amb la cantarella dels dàctils no massa estrictes. Quin plaer aquell moment que es domina la u, que les esses del plural no es pronuncien sense gens d’esforç, quan et diuen vous avez un accent, mais vous êtes pas parisienne, quoi.

2- Fer una barbacoa d’hamburgueses, costelles, botifarres i altres coses gens recomanables per la salut moderneta en ocasió del Festival d’Eurovisión. Tenir gent a casa, baixar les cadires del despatx, rebuscar els calaixos per trobar les estovalles que va rescatar la meva mare d’una mort segura (hi ha roba descatalogada que és or en brut, amb quina lleugeresa tira la gent metres de roba que alguna vegada s’havia comprat per fer-ne cortines i ara resulta que les sanefes ja no es porten, ves). J’adore l’ambientació, la bullícia de gent que aguanta banderetes dins la tele i aclamen coreos de cantants guapasses. Quins escots, quines cames més llargues. Sempre hi ha algú que diu que coneix algú que ha anat amb la delegació de no sé quin país. M’enlluerna tot, però em fan patir molt perquè si canten en directe, també es poden equivocar i ser recordats per la merda d’interpretació que van fer aquell dia, mira que desaprofitar-ho d’aquesta manera. La iaia em va encomanar aquest patiment. Crec que resava parenostres per tots els països europeus, que no s’oblidi la lletra, que encerti el to pobre criatura que si no arribarà a casa seva com un empestat i tothom li farà vores. I quan ja han acabat, les votacions que ara ja pocs les fan amb la meva segona llengua preferida, Royaume Uni, douze points.

3- Que jugui el Barça, que ho facin per la tele normal o pel plus que tenim contractat, que sigui la tarda i que els homes de la casa es conxorxin per monopolitzar el mando i no tingui més opció que fer ús de la meva nova habilitat. Ara que sé conduir he descobert que el Barça és el meu aliat. Tinc 90 minuts per recórrer la geografia immediata i ningú em trobarà a faltar. Quina llàstima que n’hagi de gastar més de 60 fent relacions socials al costat de les neveres i de la fruita fresca de l’esclat. Hi som tots comprant olives i patates pel vespre per atipar els convidats que vénen a casa a mirar Eurovisión. Toi aussi? Bien sûr. Avui no hi haurà pròrroga, val més que m’afanyi, mon dieu, que les estovalles llargues no sé exactament on les vaig amagar la darrera vegada. Et toi, ça va? Bah ouais. Je dois filer, à toute, on se revoit dans une heure.