Arxiu de la categoria Alfabet

Persèfone

I Persèfone fa una última ullada a la casa. Verifica que ha tancat la clau del gas, abaixa el diferencial de la llum, deixa un sobre damunt la taula amb les instruccions a la dona de la neteja perquè li regui les plantes i li reculli el correu de la bústia. Dubta un moment si deixar la porta de la nevera oberta o tancada, recula per mirar-se el llençol de cotó amb les inicials de Demèter brodades amb un filet rosa que tapa el sofà vermell, i tanca la porta tot fent girar la clau dues voltes. Ha d’agafar el pom i estirar-lo cap a ella perquè la segona volta es resisteix. Potser que a la primavera faci venir un manyà que se la miri, el coi de porta.

Persèfone no engega el cotxe d’un garatge que no té, perquè no sap conduir, ni falta que li fa. Sempre se les empesca per arribar als llocs amb l’ajuda d’Hades, Hermes, o la Hispano Igualadina. Dins la maleta hi duu l’imprescindible per passar l’hivern, una subscripció digital a una revista científica i la matrícula a un postgrau de màrqueting. No porta cap paraigües que la pugui aixoplugar durant les tempestes hivernals. Li agrada sentir la pluja relliscant-li espatlles avall, les gotes que salten del serrell al nas. Aquests són els moments que es permet plorar perquè sap que Hades no veurà més enllà de la pluja. Té cinc minuts per acomiadar-se de la calor de la superfície de la terra, abans que no passi l’autobús que la durà a l’inframón.

Persèfone obre la cremallera i deixa la roba sobre el llit d’hivern. Surt al passadís, travessa la sala gran i treu el llençol de cotó brodat per un fil rosa amb les inicials de Rea de sobre la chaiselongue. S’estira arreplegant l’ipad que ja no té la funda rosa. Repassa el correu i es relaxa escoltant el lent tic-tac que l’acompanyarà fins la primavera. Navega per les pàgines d’un e-commerce que ven sabates de talons i n’afegeix unes al carret de la compra. Espera a Hades, que ha d’estar a punt d’arribar, amb una copa de conyac. Ell sempre està molt ocupat, però ara arriba el millor moment de l’any, quan s’estiren damunt una pell sintètica d’imitació animal i fan l’amor a recer del foc on cremen eternament les ànimes maleïdes.

 

  •  
  •  

Vacances

Un sofà vermell em sosté en posició horitzontal. Tinc les cames creuades penjant més enllà del posabraços. Porto mitjons perquè fa fred i tapar-se amb una manta a finals de juny està prohibit. Miro enllà i veig muntanya. Recordo que l’he trepitjada aquest matí després de decidir que amb l’edat que tinc ja toca començar a conèixer la terra on vaig néixer. Hi ha dues coses que tinc pendents: aprendre a conduir i deixar-me seduir pel paisatge. No pel paisatge urbà, que aquest fa temps que em té enamorada, sinó per les muntanyes, els rierols, els camins i els leggins estrets que marquen cuixes de senyores que fan muntanya i les sabates de trekking de color rosa a joc amb els paravents de botiga pija d’Olot.

Faig olor de fum, de persona exiliada de la ciutat que s’ha dedicat a recollir pinyes i branquillons perquè una mare i un marit pseudopiròmans han decidit que s’havia de fer un arròs a Sant Antoni. A mi m’han enviat d’expedició perquè saben que m’avorreixo fàcilment i necessito objectius a curt termini per no entrar en estat colèric. Hem parat taula sota un pi que m’ha tacat de resina el bolso. He alimentat un gos de pis amb els ossos de les costelles tot i tenir-ho prohibit perquè l’animal només menja pinso segons la versió oficial. Hem obert una ampolla de vi i una capsa petita de Birba tot prenent cafè de cafetera que s’enrosca i es posa al mateix foc de l’arròs i la xistorra. I que no explota per l’excés de calor ni per la baixa qualitat del producte.

Sento el brunzit de la nevera i els cotxes carretera amunt. Algun ocell. Enyoro la vinya, el cel interminable a estones. Penso en la feina però sota l’estrat de pensaments que regulen les funcions vitals. Em deixo endur per les hores de no fer res. Programo el cap de setmana del Vijazz, reservo maridatges a can Xerigots, derivo trucades de feina al meu soci. Dormo de 9 a 10 hores i intento fer migdiada. Sento les campanes que marquen les hores i totes les altres. Em pesa l’ipad a les mans, sobretot en posició horitzontal sobre el sofà vermell i l’he de deixar al terra, conscient que deixaré inacabat el post i que no en podré revisar les faltes d’ortografia. El temps just per compartir-lo en un tuit i tornar a repenjar les cames més enllà del límit del sofà.

  •  
  •  

Teletreball

Lletra TEstic al principal que em deixen cada vegada que emigro a Barcelona. El ritual es repeteix si és dijous. Tren, Universitat, claus dins d’un sobre desgastat, olor coneguda, porticons oberts. Avui ho he volgut fer més emocionant i he travessat la Universitat d’extrem a extrem. He entrat per matemàtiques i he sortit per Aribau arriscant-me a ofendre els déus dels lingüistes. M’agrada flirtejar amb el perill. Ningú ha de saber mai que he posat els peus al claustre de matemàtiques, els filòlegs clàssics em retirarien la paraula i seria una catàstrofe no poder parlar llatí amb ningú que estigui viu. Quan he arribat a la zona de filologia estava tan excitada com tot el Vaticà fa uns dies. De fet, porto el meu jersei rosa i unes sabates vermelles que si te les mires amb amor podrien ser fins i tot del color porpre. M’he sentit com el cardenal que custodia el document abans de sortir al balcó. Nervis, emoció, la consciència de transcendir en una sola passa que t’aboca al que tothom espera de tu. La passa que et defineix perquè has triat el camí que porta al claustre de filologia, que té el punt d’informació que em custodia les claus del principal dels porticons.

L’ordinador no em va bé, el meu. Salto a l’ordinador que era de l’Octavi. M’instal·lo el chrome perquè no vull deixar petjada als seus navegadors. Després m’oblidaré de borrar l’historial i el que és pitjor, de netejar l’arxiu de baixades. Avui no puc fumar perquè hi han passat els pintors i representa que es tracta de mantenir aquest blanc del sostre que grogueja per les humitats i no pel tabac, però faig cas. Miro més enllà dels porticons i veig un balcó on hi hauria d’haver una finestra. He ficcionat moltes vegades aquest espai com perquè ara se m’aparegui un balcó, així que decideixo seguir veient la finestra mentre treballo mentre no fumo. I se’m fa fosc fora de casa.

  •  
  •  

Desconeguts

Lletra dTaula reservada per cinc. Inicialment per 10 però hi ha baixes. Hem canviat el menú de 20€ per la carta, que és menys arriscat i si finalment hi som només la Magda i jo, no quedarem molt malament. Jo a ella la conec. L’he vista dues vegades i fins i tot he estat a casa seva. És dolça d’entrada i m’agrada, però se li veu una acidesa que encara m’agrada més. Jo sóc més alta i menys rossa, en principi. Això depèn de les perruqueres que no compartim. Parla molt i sedueix fins que t’atrapa. Sí que compartim vivències d’una mena de marits molt particulars que treballen junts. Entre les dues sumem cinc fills i veiem el mateix abisme quan oblidem el present.

L’Eduard arriba puntual i ens reconeix. No sé qui li ha donat les indicacions precises del restaurant on ens hem de trobar però el fet és que ha conduït una bona estona per la nacional i ha pogut aparcar a no arriba 100 metres del restaurant. Això em descol·loca. No entenc com la gent arriba allà on se’ls cita amb aquesta facilitat. Per sort porta un mòbil com el meu i no s’ha deixat el carregador. Durant els gintònics podré endollar el telèfon dues taules més enllà perquè no he insistit prou a l’hora de reservar una taula a prop d’una font d’energia apta per Samsungs. No es mou del seu lloc durant tot el sopar. Crec que orbitem al seu voltant.

El Roger no l’esperava. Ell tampoc a mi. Parla amb el Marc i s’hi entén. És còmplice de la Magda com jo crec que ho seré a l’hora dels postres. És el que té menys followers i no crec que això li tregui la son. Diu que té una nòvia amb qui no viu ni tampoc la veu gaire. Els que sumem segles de relacions de parella estable ho trobem genial, ideal. Durant els segons el proclamem el nostre ídol però en el fons tothom pensa en aquell moment de tornar al llit i trobar-te’l ocupat per la persona que et sap tocar amb precisió de cirurgià. Em queda el dubte si tot el que explica ho diu ell o surt de la Magda.

En Marc arriba tard. Les ulleres li rellisquen nas avall per poder veure-hi millor. Aconseguim no parlar de feina de manera molt evident durant tot el sopar, perquè ell i jo sí que ens coneixem. De fet, aprofitem per acordar que els cafès a partir d’ara els pagarà l’empresa que compartim. Això és tota la llicència que ens permetem. Procura menjar ràpid perquè sap que si no ho fa, em menjaré el seu plat. Veig que la Magda també pica dels plats dels altres. Un punt més al seu favor. Parla de coses d’informàtica que no escolto perquè de segons quines perversions prefereixo quedar-me’n al marge, no fos cas que em contamini i a més de fer els continguts amb llengües normals, ho hagi de fer també amb les friquis.

A l’hora dels gintònics ja ens coneixem i el que és millor, hem plorat de riure. Tres se’n van amb cotxe, dos a peu. A l’Eduard li hem de donar les últimes indicacions perquè de tornada agafa l’autopista. Sé que ha arribat sa i estalvi a casa seva perquè ens ha fet un tuit. Això només ho fan les bones persones.

  •  
  •  

Cosmogonia

T1Primer va ser el Caos, després Gea, seguidament el Tàrtar i Eros, després tota la resta. Això és una veritat immutable, per molt que encara ara es dubti d’Hesíode. És veritat que després hi van haver una colla d’edats, la d’or, la d’argent, en el meu cas la de Nutella i tot. Hi va haver lluites de poder entre els déus, intrigues, traïcions i amors prohibits. I mentre passava tot això la civilització s’anava perfilant entre viatges de renfe i erasmus a París.
Zeus va arribar al tro i s’hi va quedar mentre s’organitzaven festes de Belles Arts a l’Apolo. Atenea manava a l’ombra quan van imposar el sistema tarifari integrat de transport de rodalies. Ningú s’imaginava el futur, no calia, teníem prou feina intentant entendre els dies que anaven del dilluns al dijous, estudiant la gramàtica obscura del grec clàssic. Hermes no ens va fer arribar el missatge on donava per mortes les llengües que estudiàvem, se’l devia deixar al reservat de l’Arena.

I el futur va seguir sense arribar. El sol ja no girava al voltant de Barcelona, sinó de Vilafranca. Els déus s’ho miraven encuriosits, una mica decebuts per la poca ambició de la humana, que volia reproduir-se i deixar passar el temps. Li van fer confiança, van deixar que escoltés el cant de les sirenes una temporada, sabent que un dia Ulisses les faria callar.

I del que els déus et deparen, no se’n pot defugir. Va arribar el moment. Primer una intuició, després una certesa i finalment un fet. On hi havia temps, s’hi va posar una societat limitada. I l’Olimp va fer una festa.

  •  
  •