Arxiu de la categoria Alfabet

Dol

DEls porticons estan sempre oberts. Almenys les tres vegades que he estat al seu pis. Hi deixa entrar la llum del dia i la claror groguenca de les faroles de nit. Davant les finestres dues taules. Una de rodona, on hi hem sopat dues vegades i sobretot hi hem plorat juntes entre cigarret i cigarret. L’altra és un tauló de fusta a sobre de dos cavallets. La taula de treball de l’Octavi. El pis és un principal. Això vol dir que s’hi arriba després d’un tram d’escala i prou. Dóna al carrer. No té balcó, només les finestres dels porticons. La Joana i l’Octavi hi veien una escola, gent vivint als pisos de davant. Lluny, el cel.

Quan surto de l’estació de rodalies enfilo les escales que et deixen a la sortida de la Rambla. Els peus em porten sols cap a la Universitat. Entro per filologia i m’entrebanco expressament per sentir la sonoritat de la pedra desgastada. Estic a casa. Sento olors conegudes i saludo al Trueba, que encara no sé el seu nom. Vaig directe al punt d’informació on la Joana m’ha deixat el sobre amb les claus. La lletra de caixa alta és perfilada, de traç segur i diu el meu nom. Em sorprèn que el sobre estigui tancat del tot. Me la imagino mullant la solapa del sobre i regirant el bolso en busca del bolígraf que també sap escriure en majúscules.

Són les tres de la tarda i esbufego per no arribar tard al tren de i quart. A les cinc m’esperen a l’altra punta de Barcelona. A les set arribaré amb el temps just per recollir les claus i afanyar-me perquè avui sopem caldo, que està mig fet, i encara ha de bullir una estona més. Però estic al tren mirant la vinya i escoltant música que fa més d’un any que escolto. Quan encara no coneixia els porticons que tancaré avui a la nit perquè he de dormir, Joana, mentre tu plores. L’endemà encara em diràs que quina sort de poder plorar acompanyada i jo que et diré que de res, que dijous hi tornem.

  • 12
  •  

Esclatar

ametller floritQue el vent que et toqui a la cara i ho sentis. Tenir fred i morir-se, tenir calor i morir-se. Passar la mà per sobre d’una taula d’Ikea d’aquelles que en diuen de fusta sense tractar i sentir totes les irregularitats.

Que arribi dilluns i que comenci l’aventura. Llegir i rellegir de Virginia Woolf, Una cambra pròpia. Que cada vegada ho entenguis més.

Retornar a Catul, Hesíode i recordar-ho pràcticament tot. Que l’emoció de la primera vegada de odi et amo, quare id faciam fortasse requiris s’instal·li permanentment. No haver de buscar al diccionari res de res perquè els significats ocults es destapen.

Veure’t en els ulls dels altres, sentir-te les teves circumstàncies. Buscar en les mirades noves vides, nous arguments. Que tot sigui bonic, nou, excitant. Poder treballar amb la música a tota hòstia.

Us juro que no m’estic drogant, només m’ho passo bé.

 

  • 12
  •  

Avantpassats II

El meu avi talaiava vaques, ovelles i ramats de bèsties en general que es deixen talaiar. Era tot ell gros, panxacontent, amant de les bones ombres per fer la migdiada i apassionat dels toros que l’obligaven a baixar a Barcelona un parell de cops l’any. Va enamorar i es va casar amb la meva àvia modista, la pencaire, la que el va haver d’anar a buscar després de la guerra a Mallorca, en un camp de concentració on feia de cuiner, anys després de donar-lo per mort a l’Ebre, i agafar-lo per l’orella i fer-lo tornar cap a casa tant si vols com si no vols.

La meva àvia, l’altra, dies abans de parir el que seria el meu pare, va agafar una turca tan impressionant que la seva sogra la va haver de bufetejar fins que va recuperar la consciència. El que seria el meu pare mai va poder tolerar l’alcohol, i ho justificava amb els antecedents de la seva mare, que per altra banda l’experiència no li va servir de lliçó i va continuar sent fidel al Carta Nevada fins que li va arribar l’hora.

A mi no m’agraden els toros, us ho puc assegurar, per molt que el meu amic extremeny digui que cada vegada que veu el José Tomás se li apareix la verge. Tampoc he abandonat mai la família per moltes ganes que en tingués i sobretot mai dels mais m’he begut una copa de Carta Nevada sense pensar que els Déus no haurien de permetre certes aberracions.

  • 12
  •  

Avantpassats

lletra aEl meu avi era contrabandista i mestre d’aixa a la Barceloneta. No ho era tot a la vegada, ni tampoc pagava l’IRPF per totes les activitats professionals que exercia. La meva àvia era modista amb taller propi en temps que les dones s’estaven a casa o anaven a treballar a la fàbrica fins que es casaven. La meva mare va néixer, créixer i reproduir-se en un negoci propi que ella n’era amo i senyora. I jo que volia ser treballadora per compte d’altri.

Jo volia cobrar un sou a final de mes, no treballar els caps de setmana ni festius i tenir vacances pagades. Volia asseure’m darrere un secretaire després d’una dura jornada de treball a l’institut o a l’editorial o a la NASA i repassar les factures domèstiques mentre em dringava entre les mans un vas de vidre treballat amb un whiskey on the rocks. Volia que m’arribés el dia que els divendres em semblessin el concepte més meravellós de la raça humana.

La genètica és infal·lible. La meva estirp està condemnada a buscar-se la vida per compte propi, a no deixar que les bondats del contracte indefinit perverteixin la seva natura salvatge. Em corre la sang dels pioners, dels pescallunes que no entenen que el diumenge és el dia del senyor i que el repòs és inexcusable. Ara bé, renuncio al somni del whiskey, però prenc possessió del plaer dels àpats entre setmana regats amb vins del Penedès mentre em reuneixo amb un client. Perquè tal com diria la meva àvia: jo, quan descanso, treballo.

  • 12
  •  

Insomni

La lletra IFa dues hores que volto i aviso que aquest post l’he començat a les 8 del matí. Ja sé que en Pep diu que ens hem d’aixecar ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora. Però això només és suportable si fas una migdiada de pijama-manta. I tan sols està a l’abast dels privilegiats, dels que viuen en pau amb l’univers i no tenen canalla fans dels Gormiti.

He sentit com s’engegava la calefacció,  com la màquina que escombra els carrers es passejava per davant de casa. He sentit el veí preparant-se per anar a treballar, les broques del rellotge enfeinades. He vist la fosca de l’hivern, les teulades retallades per la primera claror. He vist algun ocell. He vessat una llàgrima.

Aviat casa meva serà casa d’algú altre. Molt aviat. Primer les muntanyes de caixes s’han de teletransportar cap a Can Llimoner Desmarxat. El Sr. Spock tindrà feina a inventar-se un mètode per redirigir tanta felicitat, tanta vivència cap a la casa nova. Jo ja l’hi he reservat una llibreria billy.

Acabo de sentir el despertador i això vol dir que s’acaba el moment de la reflexió. Cal agafar la caixa d’eines i tornar-la deixar a terra perquè de veritat no sé què fer-ne. Jo avui em dedicaré a recollir les engrunes de la felicitat que encara no he encaixat, me les posaré a la butxaca, i aniré caminant cap al carrer Empordà.

 

  • 12
  •