Arxiu “Coses que no s’han de fer”

Ja ho deia el filòsof

En una primera cita la va portar en un d’aquells restaurants xinesos de peixera plena d’animals amb pinces. Amb il·luminació tènue i tovallons de roba malgrat els dotze euros de menú complet amb entrants i postres. És curiós com els detalls no li van semblar rellevants, no va saber llegir els senyals dels déus com tampoc va fer cas del paperot que sortia de la galeta que l’advertia “L’amor et portarà cap a la direcció que no t’esperes”. No es va sentir interpel·lada perquè en principi la cosa no anava d’amor, ni de voltar gaire, la cosa anava de fer un àpat per coneixe’s abans de pujar a l’àtic que ell tenia a cinc minuts a peu del restaurant i fugir-ne al cap d’un parell d’hores.

De seguida va veure-li els ulls d’un mar immens. Per això li costava tant seguir el fil quan li va demanar i tu què fas, a què et dediques i ella va haver de respondre uh, eh… ara mateix em faig mal amb uns bastonets i poca cosa més… vull dir que sí bé… filòloga clàssica… mites i llengües mortes, ja saps… De la seva boca, de la d’ell, en sortien bafarades de frases que quedaven engolides pel bombolleig de la peixera de llagostes. L’únic que va entendre amb claredat era que era lampista, però que ja no anava de casa en casa arreglant vàters i aires condicionats, ara tenia aprenents i tècnics i una oficina… i qui sap què més si vivia en un àtic al carrer Balmes sense vistes al mar, però ja veus a qui li fa falta el mar quan es porta dins.

Les mans, en efecte, eren de lampista retirat de la vida pública. Feia ballar els bastonets amb gràcia pescant els xiitakes del chop suey de vedella amb verdures, unes mans grosses i fermes de qui paga un vermut i arregla una porta. Però agraciades i esveltes potser no tant per fer sonar una arpa i sí l’ukelele a la llum de la lluna. Del tacte encara no en podia dir res, quan s’havien saludat no s’havien pas donat la mà ni fet petons. Semblaven aspres i rudes, res que no es resolgui amb una dosi de lubricant o ni això, si continuava amb la coreografia de moviments que li humitejava la roba interior de desig.
Ell es deixava examinar amb complaença. També quan van arribar a casa seva i li ensenyava aquí el menjador, aquí la cuina, aquí el dormitori, pots fer servir el bany principal, si ho necessites. Et va bé la temperatura? Posem més aire? Hi ha tovalloles netes a l’armari, com si fossis a casa teva. Així que no ho va veure a venir, era molt difícil en aquestes condicions. Menys quan ja no portava res a sobre i agenollada havia perdut les vistes dels seus ulls. O quan la va posar mirant al Tibidabo, que no és l’acròpolis, però fa el fet.

—Úrsula, em vas dir que et van els déus i els herois, eh que sí?— va dir tot mastegant la torrada post coit matinal—. És que a mi de veritat em sembles una deessa, la de es sa del se xe . Ja ho deia el filòsof, Epiteli, no? que la felicitat és follar i poca cosa més. Bueno i que guanyi el Barça. 

En aquell moment alguna cosa es va esquinçar a dins de l’Úrsula, va veure com cupido es llançava per la finestra, darrera de mitja dotzena de muses i fins i tot la quimera escopint foc. Tota la tradició clàssica es va estavellar a l’asfalt de Barcelona i una legió de taxis hi va passar per sobre.

—Tens raó. Fa aire, et fa res que tanqui la finestra?

Les deeses no s’haurien de deixar els llums encesos

Està reclinat en un sofà amb una copa a la mà. Aquesta és l’actitud de vida de sempre. No fa respiracions de ioga, tampoc pensa quina ruta seguirà al Wikiloc. La meditació és una activitat que troba escandalosament inútil i ja no parlem de les recomanacions de deixar l’alcohol. Està reclinat en un sofà, tout simple. Espera que s’esdevingui alguna cosa guarra, que soni el timbre, que s’obri la porta i aparegui ella suada i amb la cua mal feta perquè ve de salvar el món altra vegada i li digui procura’m plaer, ràpid, perquè he tingut un mal dia.

Haurà de deixar la copa a terra, a la moqueta. Que si es vessa que sigui per procurar-li plaer. Sempre parlen així, amb estil. Besa’m, descorda’m, adora’m. Contrasta una mica amb els seus actes, que no són tan refinats com el llenguatge. La sensació és la mateixa de quan es parla en francès, però no després d’haver passat per l’Escola Oficial d’Idiomes, sinó quan es parla francès de debò, amb certificat de la Sorbonne. Quan se’n sap, de parlar en francès, no perdem el fil, es pot dir tot amb elegància. I fer el que s’està dient amb brusquedat, urgència.

Creu que ja falta poc per deixar d’estar en aquesta postura reclinada. Ha sentit a fora un motor de vehicle que per força ha de ser el d’ella. A no ser que tingui una visita inesperada. Si és així està disposat a deixar que els gossos ferotges surtin de casa i ensumin sang. Però no caldrà perquè és ella, segur. El motor del cotxe, la manera de tancar la porta que més que tancar-la l’estampa contra el marc de la carrosseria, els llums que es van encenent i no tancant per tota la casa. Quan entra, entra el caos amb ella i tot tremola i es tensa. Els glaçons es retorcen dins la copa, la moqueta s’eriça, l’aire es fa irrespirable fins que es treuen tota la roba i follen amb els llums oberts davant la finestra.

El tovalló

La manera com deixa el tovalló a la taula, com el deixa caure amb suavitat calculada, plegat pel mig fent triangle. Per què el plega pel mig no ho sabem. Potser hi amaga alguna cosa. Aprofita per desar-hi paraules o pensaments que no ens vol fer arribar directament. Els posa en pausa dins del tovalló fins que algú l’obre per eixugar-se els llavis, per recollir una engruna que ha saltat del plat, per escopir-hi un pinyol de préssec sucós. Quan es desplega el tovalló surt tot el que ell hi ha plegat abans amb les mans blanques i fredes.

El tovalló l’ha tret del calaix blanc de dalt de tot. On hi desa les estovalles ratllades que aviat se n’hauran de fer draps, de gastades que estan. Però els hi té estima. El dia que en pugui fer draps, serà un dia radiant. No haurà de mesurar la força ni la ràbia i les estriparà. En farà una dotzena de trossos de roba esfilagarsada que serviran per netejar brutícia, pols, greix de la barbacoa. I quan els hagi fet servir, alguns, no tots, els llençarà al cubell de la brossa i just anirà que no hi escupi a dins.

Els tovallons aquesta vegada són de paper perquè si és diumenge i fa sol encén el foc i hi socarrima l’àpat. Hi cuina el que sigui deixant que la flama ho ennegreixi fins al punt de no retorn, però no prou perquè sigui incomestible. Poc importa si és animal o planta. Foc i aliment i uns tovallons plegats damunt d’una taula d’estovalles de coloraines i ratllades. Tan boniques que ningú es fixa que n’hi ha un de tovalló que no està plegat. Que no amaga res. És que aquesta setmana ha tingut un dia bo.