Arxiu de la categoria Coses que no s’han de fer

Preguntes sense resposta

La Magda em pregunta si veig l’abisme i jo que li vull dir que no, que mai l’he vist i que visc en una planície sense relleus importants com a Hobbiton o a Teletubbyland. Es fa un silenci després d’haver-m’ho preguntat i les mirades del sopar es giren cap a mi. Em vull posar les ulleres de sol que tinc sobre la taula perquè no vegin tot el que em passa per davant dels ulls. Repasso la carpeta de recursos irònics per respondre-li alguna cosa ocurrent com per exemple que per això sempre porto un paracaigudes al bolso, per si hi caic, però tinc els reflexes molt lents per culpa de la maldat de la pregunta i només puc dir que sí, que el veig.

La Joana diu que no podrà estimar mai més com ha estimat a l’Octavi i em demana que no li digui el contrari, que ella ho sap del cert, que no l’enganyi. Jo li dic que té raó, que mai mai mai tornarà a estimar i a sentir d’aquella manera. Estimarà i sentirà d’una altra perquè no puc entendre com un elf com la Joana no tingui una cua de persones que vulguin passar la vida al seu costat, i que l’estimin tota com jo crec que cal estimar-la. M’ho diu amb aquell posat de les espatlles cap endavant i mou els seus dits de pianista al meu davant molt a prop com si em volgués tocar per convèncer-me de la seva veritat. No em toca, però, perquè ella vol que jo no m’ho cregui, que mai tornarà a estimar com l’ha estimat.

Veig la trucada de l’Anna i la responc. A vegades no ho puc fer però ja és tard a la tarda i em prenc la llicència. Quin dia em va bé, diu. Cada dia li voldria dir jo. No ho sé, d’aquí dos diumenges crec que serà possible. Diu que alguna cosa li ha passat al mòbil i que per això no va trucar el Julià el dia del seu aniversari però a mi m’és igual perquè m’encanta això d’ella, que constantment li passen coses i no pot fer res de la manera que seria normal. Em posa al dia de la salut de la seva mare. Està tocada i decideixo que ara sí, que donaré una resposta concreta i convincent perquè la pregunta s’ho mereix. Quedem d’aquí dos diumenges, doncs.

  • 12
  •  

Sé encendre cigarrets sense cremar-me el serrell

Habilitats inconfessables

  1. Sé com és una persona per la primera galeta que agafa d’una capsa deGaletes Birba Birba. Quan algú tria aquella mena de neules, agafo la jaqueta i me’n vaig a comprar tabac. Si n’agafen una de les embolicades, sé que ens entendrem a la primera.
  2. Puc estimar molt. I puc fer que l’altre ho noti.
  3. Si tinc un atac d’eufòria, apago tots els aparells elèctrics que estan al meu voltant. Em passa cada vegada que m’emociono a tope. L’efecte és com una bomba de les pel·lícules que deixen tot Manhattan a les fosques i després la gent saqueja les botigues com si no tinguessin prou teles a casa, però a nivell domèstic. Per sort, qui em coneix ja ho sap i si m’emociono es posen a cobert després de prémer el botó de gravar sigui el que sigui que estiguin fent.
  4. Puc fer-me estimar molt.
  5. Quan algú em fa molt de mal, que això passa poc, però passa, l’esborro de la meva vida. No li recordo el nom ni la cara. Això en llatí se’n deia damnatio memoriae i era la pitjor condemna que se li podia dictar a un mortal. De poc que no li passa a Catul i ens quedem sense el seu cèlebre “pedicabo ego vos et irrumabo”.
  6. Sé encendre cigarrets sense cremar-me el serrell, com li ha passat infinitats de vegades a la Joana. Per això quan estem juntes fumo sempre més, perquè com a mínim la primera calada del seu cigarret és meva.
  7. Faig migdiades desperta. Cada dia almenys 10 minutets. La gent ho nota perquè havent dinat durant una estona no sóc persona.
  8. Tinc moments de telepatia via Twitter. I no, no em medico ni em fa falta.

 

  • 12
  •  

Se sentir bien dans la peau

DutxaSota la dutxa no es sentia despullada. Cada gota que regalimava era part d’un teixit perfecte, que s’ajustava als seus racons fent-la irresistible. Li agradava sentir el recorregut de l’aigua des dels cabells fins a la punta dels dits dels peus, s’abandonava a la sensació de ser només pell, només superfície acariciada. Plaer pur de tacte i res més. Es concentrava sense voler-ho en la pressió de l’aigua, en la temperatura. La cortina tacada de la calç còmplice del plaer onejava arran. El mirall entelat, el marbre replet de pots mig buits de xampús, cremes, mostres de mascaretes. La mirada a l’infinit res no veia de l’attrezzo. Aviat la urgència de sortir abans no s’activés el pla InunCat reactivava primer les mans que s’apartaven per tancar l’aixeta, després les cames per colocar els peus fora de la banyera, un rere l’altre.

Es calça les botes vermelles de taló alt. Comença a caminar i sap que aquest moment inicia la cadència dels malucs ben ajustats sota els texans. No fa fred i tanmateix els mugrons se li ericen contra el cotó de la camisa dels botons de puny. Recorda com s’ha descomptat cordant els botons i hi ha hagut de tornar-hi de baix a dalt. Les passes van soles rumb n’importe où. El músculs es contrauen per mantenir l’equilibri, les mans balancegen els anells. No hi veu bé, té les Ray-Ban brutes i les pupil·les massa dilatades. Ha de buscar entre les mil butxaques del bolso altra vegada el Clipper que li encendrà un cigarret. Mira el núvol que surt de dins seu, que s’inicia entre els llavis i es perd més enllà de la taca de les ulleres que li enfosqueixen encara més el dia. No hi veu clar ni quan dorm, pensa, per tant oblidarà la visió per resseguir el pas de la gota que aquest matí ha aconseguit esquivar la tovallola.

  • 12
  •  

Desconeguts

Lletra dTaula reservada per cinc. Inicialment per 10 però hi ha baixes. Hem canviat el menú de 20€ per la carta, que és menys arriscat i si finalment hi som només la Magda i jo, no quedarem molt malament. Jo a ella la conec. L’he vista dues vegades i fins i tot he estat a casa seva. És dolça d’entrada i m’agrada, però se li veu una acidesa que encara m’agrada més. Jo sóc més alta i menys rossa, en principi. Això depèn de les perruqueres que no compartim. Parla molt i sedueix fins que t’atrapa. Sí que compartim vivències d’una mena de marits molt particulars que treballen junts. Entre les dues sumem cinc fills i veiem el mateix abisme quan oblidem el present.

L’Eduard arriba puntual i ens reconeix. No sé qui li ha donat les indicacions precises del restaurant on ens hem de trobar però el fet és que ha conduït una bona estona per la nacional i ha pogut aparcar a no arriba 100 metres del restaurant. Això em descol·loca. No entenc com la gent arriba allà on se’ls cita amb aquesta facilitat. Per sort porta un mòbil com el meu i no s’ha deixat el carregador. Durant els gintònics podré endollar el telèfon dues taules més enllà perquè no he insistit prou a l’hora de reservar una taula a prop d’una font d’energia apta per Samsungs. No es mou del seu lloc durant tot el sopar. Crec que orbitem al seu voltant.

El Roger no l’esperava. Ell tampoc a mi. Parla amb el Marc i s’hi entén. És còmplice de la Magda com jo crec que ho seré a l’hora dels postres. És el que té menys followers i no crec que això li tregui la son. Diu que té una nòvia amb qui no viu ni tampoc la veu gaire. Els que sumem segles de relacions de parella estable ho trobem genial, ideal. Durant els segons el proclamem el nostre ídol però en el fons tothom pensa en aquell moment de tornar al llit i trobar-te’l ocupat per la persona que et sap tocar amb precisió de cirurgià. Em queda el dubte si tot el que explica ho diu ell o surt de la Magda.

En Marc arriba tard. Les ulleres li rellisquen nas avall per poder veure-hi millor. Aconseguim no parlar de feina de manera molt evident durant tot el sopar, perquè ell i jo sí que ens coneixem. De fet, aprofitem per acordar que els cafès a partir d’ara els pagarà l’empresa que compartim. Això és tota la llicència que ens permetem. Procura menjar ràpid perquè sap que si no ho fa, em menjaré el seu plat. Veig que la Magda també pica dels plats dels altres. Un punt més al seu favor. Parla de coses d’informàtica que no escolto perquè de segons quines perversions prefereixo quedar-me’n al marge, no fos cas que em contamini i a més de fer els continguts amb llengües normals, ho hagi de fer també amb les friquis.

A l’hora dels gintònics ja ens coneixem i el que és millor, hem plorat de riure. Tres se’n van amb cotxe, dos a peu. A l’Eduard li hem de donar les últimes indicacions perquè de tornada agafa l’autopista. Sé que ha arribat sa i estalvi a casa seva perquè ens ha fet un tuit. Això només ho fan les bones persones.

  • 12
  •  

Les nits no són per dormir

Puigmartí 25 a l'UniversDes de fa un temps he redescobert que les nits no són ni per dormir ni per follar. Si tingués memòria recordaria els cinc anys oficials de carrera amb residència a Gràcia, al piset conegut com Fracàs Escolar a Puigmartí 25, on cada semestre ens passàvem una colla de nits sense dormir intentant empollar coses com la consecutio temporum de la sintaxi llatina del Bassols.

Com que ja he dit en un altre post, em costa recordar el dolor i el patiment. Per això ja he esborrat de la memòria les nits d’alletament dels dos critters que tinc a casa, en especial del segon, que la tonteria va durar quasi quatre anys. Em consta que durant aquests període vaig arribar a nivells de paranoia d’alerta màxima, d’aquells que provoquen catàstrofes domèstiques com endreçar el comandament de la tele dins de la nevera perquè el portador no era una persona, sinó un zombi.

Doncs ara resulta que torno a redescobrir les nits. Les nits entre setmana, allò que hi ha entre el Bestiari Il·lustrat (polseres vermelles per als no-modernets) i els matins del Cuní (de l’Ariadna, crec que se’n diu ara). El lapse temporal que es destina a la desconnexió diària, al repòs, al període REM i a roncar.

Faig feina. Acabo la feina del dia que no he pogut acabar perquè tinc massa estímuls que no em permeten concentrar. No es pot treballar bé amb dos criatures que ocupen el mateix espai vital que jo, quan disposen de 200 metres més de territori controlat. Tampoc es pot treballar bé si es passeja per casa un home amb ganes d’explicar-te com li ha anat el dia. I va lleuger de roba i et mira com si no t’hagués fet dos fills. Així que la nit torna a ser territori conegut, còmplice de la meva manca de concentració diürna i sobretot, sobretot, Twitter Time.

  • 12
  •