Uns vidres escampats a terra i un búnquer mal il·luminat. Sota la bombeta un gest gràcil que acompanya paraules no del tot desconegudes. Juga amb les ulleres, malgrat no veure-hi bé. De fet ningú hi veu amb aquesta fosca i la fortor del most fermentant. Hi ha una màquina que s’encarrega de fer no sé què amb les ampolles que em transporta a la nau especial d’Alien. És molt bonic el que diu. Diu que en totes aquelles ampolles hi ha un trosset d’emoció que quan es destapin en altres terres es convertiran en amor d’altri. Ningú sap del cert cap on viatjaran però el fet és que si no és algú com jo, algú que ha integrat el cava en la seva vida de petits plaers quotidians, si és algú que s’espera el diumenge per obrir l’ampolla i encara n’hi diu xampany, quan s’obri l’ampolla serà perquè s’ha acabat la paella, els canelons o en el pitjor dels casos el pollastre a l’ast i és hora de bufar les espelmes.

La torno a veure asseguda al meu jardí. S’escolta l’Anna que parla de cinema i de com n’és de difícil aconseguir dirigir una pel·lícula en aquest país si no ets dels de sempre. Amb això coincidim tots el que hi som i tenim empresa. Per sort amb la quarta ampolla d’Amor se’ns aclareix un futur prometedor de manicura vermella i gominoles de colors. Un futur en femení per allò de la sensibilitat i la intuició innata que per als negocis és imprescindible. Parlem immerses en la foscor i les veus masculines, que sempre hi són i ens complementen, fan de música de fons, sense estridències, afeblint els greus ancestrals per deixar que les nostres veus, les de la il·lustradora, la cineasta, l’estilista, la filòloga i la seva, donem pas a una nova manera d’entendre la vida abans de penjar-nos del coll una copa Riedel i tornar a calçar-nos els talons que ens portaran al món conegut dels homes que organitzen el Vijazz.

  •  
  •