Persèfone ni se’n recorda quin dia va deixar darrere seu la porta de l’Hades sense fer soroll al mateix temps que es treia peces de roba. Quina ingenuïtat per part seva voler marxar discretament si una llarga filera de mitjons, pantalons llargs, camises entallades i diccionaris feia un caminet que arribava a una senyora mig nua que seguia buidant-se a mesura que s’acostava a sa plaieta.

A Hades no li calia llogar cap detectiu per esbrinar on havia fugit aquesta vegada, ni tan sols havia pres la precaució de posar la contrasenya d’accés al seu portàtil, que també havia abandonat entre la jaqueta gruixuda i la subscripció a l’spotify.

Va arribar a tocar l’aigua només amb una calceta minúscula del biquini com a tota possessió. I no se la va treure perquè ja estava immersa plenament entre les onades de les vacances. No va tenir temps de deixar-ho tot enrere, però això no era nou. L’any anterior havia entrat a l’aigua encara amb un mail a mig enviar.

Les onades la van portar a llibres desconeguts de gent inhòspita, a platges plenes de tovalloles indignes, a ciutats obscenes de riquesa desmesurada, a un port de muntanya ple de ciclistes tan nus com ella.

Encara rostida sota el sol li arriba la crida del deure. Per sobre l’espatlla veu una rodeta de la cadira de despatx que és de les darreres coses que ha abandonat de l’hivern, decideix ignorar-la fins dilluns i s’hi tomba d’esquena.

  •  
  •