Vull que s’enduguin aquesta ombra negra que ho cobreix tot. La por somorta, les nits d’angoixa. El filtre que va abans de les parpelles, la cataracta que no deixa sortir el sol, que deixa l’herba rasa, que et fa comprar l’enèsim jersei negre al Mango perquè els altres s’han descolorit o perquè els de la Sita Murt són massa grisos. Les mirades de la gent acusadora, de les persones que sembla que et van conèixer i que ara et desaproven perquè la rialla no és prou ampla, o la desgràcia prou aliena.

També vull que pugui tornar a escriure coses gracioses i divertides. L’humor fi i superficial sobre la meva família . Els tòpics reversionats i les brometes còmplices de la gent que passa les nits rere el Twitter. Vull sobrepassar les 300 paraules de rigor i que encara me’n quedin 200 més i no trobar el moment d’acabar. Abandonar les subordinades i instal·lar-me en les frases simples. No molestar-me cada vegada que afegeixo una conjunció copulativa. Que no m’hagi de preocupar per repetir estructures.

Vull justícia divina. Que el meu pare mort s’aixequi de la tomba i li clavi un clatellot a la seva dona per haver-me ferit fins a límits intolerables. Un clatellot que soni com un plas sec i contundent. I ja que hi som, que reparteixi una mica més amb la mà plana, i mal en deu fer perquè li recordo una mà enorme, cap als cràpules d’aquest país que esgoten i asfixien. No en sentit literal, en sentit econòmic. Vull que la Joana triomfi i s’enamori de nou.

Vull amor bottled i també de l’altre, el físic. Cada dia. Des que m’aixeco i escupo la negra nit fora de mi fins que deixo que em torni a penetrar l’ànima i fins i tot mentre la tenebra em cobreix, en vull d’amor. Amor en forma de manicura en rouge, de sabates de taló a les rebaixes, d’ocasions furtives fora del llit, de pel·lícules tronades, de sopars i maridatges i vins i més vins, de trobades de la gent de l’Erasmus a París, de casaments, de bons llibres i també de dolents, què carai.

I ara demanaré l’única cosa que potser se’m concedirà perquè tinc contactes, jo. Conec el rei ros que ho gestiona. No el de l’encens, l’or o la mirra. Mai he sabut qui portava què. En fi, vull un espai nou on abocar tot això que em portaran els reis. Vull escriure feliçment tonteries en un blog que no sigui rosa i que tingui una tipo amable. Vull deixar de ser una sabata rosa. Em vull corporitzar.

  • 17
  •