Arxiu de la categoria mei

Una recepta amb llimona

Tinc un llimoner. De fet no el tinc, hi ha un llimoner al jardí. Un arbre gran i fecund que ja hi era quan vam arribar. S’ha deixat cuidar sense estridències i ens regala quilos i quilos de llimones a nosaltres i als veïns. Les seves branques són indiferents al mur que delimita les propietats. Escampa llimones en totes direccions i no demana permís.

Cada matí ens saludem i li agraeixo la fruita que m’enduc per fer-me el suc en dejú. L’engoleixo ràpidament. L’acidesa ja no em fa fer ganyotes. Me’l prenc mirant-lo des de la finestra, desafiant. Hi ha dies que noto que em fa una mica seva i que em creixen fulles oloroses sota la pell. N’hi ha d’altres que va més enllà i em clava les punxes invisibles (qui ho havia de dir que un llimoner oculta defenses traïdores) i doloroses que travessen l’epidermis però de dins cap a fora. Aleshores sóc arbre àcid que punxa i que escampa fruits saltant barreres, murs, persones i no demano permís per florir. Tampoc em queixo quan amb dolçor a l’inici i amb una estrebada final algú pren el fruit per assaborir-lo, desafiant, des d’una finestra que no és la meva.

  • 12
  •  

40 és en femení i prou

Em truca la meva germana que li han detectat uns pòlips a la matriu. Però que ja li han fet la biòpsia i que està bé, que no em preocupi. Jo li dic que l’estimo i que no cal que ho passi sola cada vegada que té una escletxa sota els peus. Diu que no ho passa tan malament, que ella té la capacitat de concentrar l’energia allà on és més plaent. L’escola, els nens, treure el gos.

La Maria no té nens un cap de setmana de cada dos. Viu en un pis preciós, treballa davant d’una finestra ella sola. La taula tan ordenada com tota la feina que fa. És la millor, ho sap i no ho diu. Riu sempre i m’abraça quan li dic que em dol no haver-hi estat aleshores, quan no podia ni tan sols ordenar els seus pensaments.

La Magda, que té quatre fills, veu com sa mare passa els dies a l’hospital perquè els pulmons no li responen. Ella em deixa missatges preciosos a l’Instagram del meu aniversari. Ens etiquetem #millorsamigues. Cada vegada que ens veiem, parem el temps de tant riure sobre tota l’obscuritat que hem pogut esquivar.

Merda. Hi ha dues dones a Madrid a la presó. Hi ha totes les dones que m’han acompanyat en els meus 40 anys que pateixen i amb totes riem quan ens trobem perquè ens hem inventat un món a mida entre nosaltres. No sé si aquest món és una merda o és preciós o tot a la vegada. Només sé que d’homes que hi siguin, pocs. Però que hi vull que hi siguin, molts.

 

  • 12
  •  

La targeta del Corte Inglés i altres coses sorprenents del 2015

1- M’he fet la targeta del Corte Inglés. És el més mainstream que he fet a la vida. Sóc la primera de les meves amigues, de tots els meus coneguts, de tota una generació. Però és un gustàs no pagar pàrquing a Barcelona després de gastar-se 30€ al rincon del gourmet.

2-He començat a córrer. De fet, hem començat a córrer i això em porta al número 3. 

3-He fet una #milloramiga nova amb qui vaig a córrer, la Gemma.

4-Puc conduir almenys fins als confins de Vilafranca, on hem quedat per entrenar amb l’Ainoa, la nostra entrenadora personal.

5-Tenim despatx propi. La Virginia Woolf estaria orgullosa de nosaltres.

6-Tinc una #milloramiga que té 4 fills. Tots mascles.

7-París. Sempre París. Ara també per als meus fills.

8-Encara puc dir que no he fet mai una truita de patates.

9-Sí puc dir que he fet Sushi.

10-Res no fa pensar que m’acosto als 40.

  • 12
  •  

Dona i treballadora

Per què dona i per què treballadora. Aviso que són causes, conseqüències i propietats a la vegada. Ho justifico fent servir el tòpic del meu gènere, la capacitat de mirar-nos la vida des de prismes i temporalitats diferents i tot i així entendre-la.
1- Sóc dona per culpa d’una maledicció del meu pare. Perquè els déus només li van voler donar filles per no perpetuar un espècimen masculí tan desastrós.
2- A casa meva sempre han manat les dones. En el meu cas, que m’he condemnat a l’exili, seria una incoherència deixar que una branca familiar tan allunyada del tronc fos conduïda per un home.
3- Tinc la capacitat de saber sempre en quin calaix hi ha els objectes suposadament perduts. Si no sé a quin calaix són, sé a quin contenidor els he dipositat.
4- Sóc treballadora perquè m’han ensenyat a no ser ociosa. La meva àvia tenia una tírria enorme als sofàs que va saber projectar a tota la seva estirp.
5- M’agrada molt que persones com les Montses, la Montsa, la Joana, la Magda, la Gemma… a banda de ser treballadores siguin del meu mateix gènere.
6- Visc i treballo envoltada d’homes amb ment molt estructurada que necessiten saber que les connexions entre A i Z moltes vegades ni tan sols són lletres.
7- La manicura en rouge i recentment en rose són pròpies de persones que saben reconèixer la caducitat d’una samarreta de cotó a l’estiu i un jersei de llana a l’hivern.
8- (llegir només fora d’horari protegit) És propi del meu gènere tenir més d’un orgasme sense pausa setmanal.
9- Com deia la meva àvia, quan descanso, treballo. Només deixo de treballar quan em poso a fer feina de fer veure que ja no treballo.
10- La tentació de dir que sóc dona treballadora perquè no sóc home ociós és molt gran. Però només diré que sóc dona perquè no sóc home.

  • 12
  •  

La meva germana m’ha dit que m’estima

Enfilar paraules una rera l’altra provoca diverses coses. Una d’elles és que et vulguin fer fora de casa per absència espiritual. És a dir, es pot ocupar un espai i no interactuar amb l’entorn a la vegada. És una pràctica que he après del meu mestre jedi però encara la força no és prou intensa en mi i no ho sé dissimular. És el que s’anomena tenir el cap a tres quarts de quinze. El que ignoren els de casa és que a can tres quarts de quinze hi ha el món dels lexemes, sufixos, prefixos, declinacions, accidents gramaticals, sintagmes i gent de dubtosa reputació que em serveixen d’inspiració. Per més que els expliqui que així em guanyo la vida, no ho entenen. Reclamen una Anna que els respongui quan pregunten, que s’assegui al sofà a mirar l’apm. M’han ensenyat noséquantes targetes vermelles, m’han expulsat de la lliga, la champions i han intentat segrestar-me l’ipad sense èxit.

Però hi ha una altra conseqüència inesperada del fet de deixar pensaments per escrit. blancaResulta que la família et llegeix. I no només la mare, també les germanes. Totes. I una d’elles, la gran, la que ja torna quan jo ni tan sols he comprat el bitllet d’anada, va i em diu que m’estima. Al Facebook, que no és poca cosa. A més, en un comentari sota un enllaç d’un post del que no em sento especialment orgullosa, d’aquests que faig de pressa i corrents quan em penso que ningú em trobarà a faltar si deixo el cos una estona dipositat en una cadira i allibero ràpidament la ment perquè em porti a buidar una mica el pes que duc molt endins. Em diu que m’estima i que se sent orgullosa de mi. Jo que vull plorar i no puc perquè he estat molta estona a tres quarts de quinze i ara toca connectar-se al món dels que responen a les preguntes i miren l’apm al sofà. No ploro perquè ho vull guardar per quan tingui un moment com aquest que puc deixar un caminet de lletres ordenades per dir que jo també t’estimo, Blanca.

  • 12
  •