Està reclinat en un sofà amb una copa a la mà. Aquesta és l’actitud de vida de sempre. No fa respiracions de ioga, tampoc pensa quina ruta seguirà al Wikiloc. La meditació és una activitat que troba escandalosament inútil i ja no parlem de les recomanacions de deixar l’alcohol. Està reclinat en un sofà, tout simple. Espera que s’esdevingui alguna cosa guarra, que soni el timbre, que s’obri la porta i aparegui ella suada i amb la cua mal feta perquè ve de salvar el món altra vegada i li digui procura’m plaer, ràpid, perquè he tingut un mal dia.

Haurà de deixar la copa a terra, a la moqueta. Que si es vessa que sigui per procurar-li plaer. Sempre parlen així, amb estil. Besa’m, descorda’m, adora’m. Contrasta una mica amb els seus actes, que no són tan refinats com el llenguatge. La sensació és la mateixa de quan es parla en francès, però no després d’haver passat per l’Escola Oficial d’Idiomes, sinó quan es parla francès de debò, amb certificat de la Sorbonne. Quan se’n sap, de parlar en francès, no perdem el fil, es pot dir tot amb elegància. I fer el que s’està dient amb brusquedat, urgència.

Creu que ja falta poc per deixar d’estar en aquesta postura reclinada. Ha sentit a fora un motor de vehicle que per força ha de ser el d’ella. A no ser que tingui una visita inesperada. Si és així està disposat a deixar que els gossos ferotges surtin de casa i ensumin sang. Però no caldrà perquè és ella, segur. El motor del cotxe, la manera de tancar la porta que més que tancar-la l’estampa contra el marc de la carrosseria, els llums que es van encenent i no tancant per tota la casa. Quan entra, entra el caos amb ella i tot tremola i es tensa. Els glaçons es retorcen dins la copa, la moqueta s’eriça, l’aire es fa irrespirable fins que es treuen tota la roba i follen amb els llums oberts davant la finestra.