Arxiu de la categoria O tempora

Ça me fait plaisir

1. Escriure en francès. Laisser des mots sur un papier. Fer whatsapps i tractar de vostè a persones qui comprennent et parfois fins i tot escriuen assez bien la langue de la magdalena de Proust. Ça fait beaucoup de plaisir i és molt mainstream i arrogant i què. A vegades he d’agafar el Bescherelle i buscar la tercera persona del singular del verb appeler, que mai me’n recordo si va en dues pes o eles, o totes dues, mira que ça fait longtemps que em passa això, però no hi ha manera. Em moro de plaer i de dolor quan l’obro, el Bescherelle, i veig que ja hi tornem a ser, una vegada i una altra buscant la même chose. El tinc al costat del Xuriguera, verd i vermell, i després de tancar-lo, a vegades, passo el dit pel llom arrugat del Xuriguera i m’abstinc d’obrir-lo perquè això ja és vici. Segur que incorro en una fília que té tractament, però sóc massa addicta, jo, i encara no em sento preparada per laisser tomber algunes coses. Encara visc del record de les classes a la Sorbonne, al laboratoire de francès oral on ens feien repetir on a rendez-vous à cinq heures à la Coupole, d’una tirada, amb la cantarella dels dàctils no massa estrictes. Quin plaer aquell moment que es domina la u, que les esses del plural no es pronuncien sense gens d’esforç, quan et diuen vous avez un accent, mais vous êtes pas parisienne, quoi.

2- Fer una barbacoa d’hamburgueses, costelles, botifarres i altres coses gens recomanables per la salut moderneta en ocasió del Festival d’Eurovisión. Tenir gent a casa, baixar les cadires del despatx, rebuscar els calaixos per trobar les estovalles que va rescatar la meva mare d’una mort segura (hi ha roba descatalogada que és or en brut, amb quina lleugeresa tira la gent metres de roba que alguna vegada s’havia comprat per fer-ne cortines i ara resulta que les sanefes ja no es porten, ves). J’adore l’ambientació, la bullícia de gent que aguanta banderetes dins la tele i aclamen coreos de cantants guapasses. Quins escots, quines cames més llargues. Sempre hi ha algú que diu que coneix algú que ha anat amb la delegació de no sé quin país. M’enlluerna tot, però em fan patir molt perquè si canten en directe, també es poden equivocar i ser recordats per la merda d’interpretació que van fer aquell dia, mira que desaprofitar-ho d’aquesta manera. La iaia em va encomanar aquest patiment. Crec que resava parenostres per tots els països europeus, que no s’oblidi la lletra, que encerti el to pobre criatura que si no arribarà a casa seva com un empestat i tothom li farà vores. I quan ja han acabat, les votacions que ara ja pocs les fan amb la meva segona llengua preferida, Royaume Uni, douze points.

3- Que jugui el Barça, que ho facin per la tele normal o pel plus que tenim contractat, que sigui la tarda i que els homes de la casa es conxorxin per monopolitzar el mando i no tingui més opció que fer ús de la meva nova habilitat. Ara que sé conduir he descobert que el Barça és el meu aliat. Tinc 90 minuts per recórrer la geografia immediata i ningú em trobarà a faltar. Quina llàstima que n’hagi de gastar més de 60 fent relacions socials al costat de les neveres i de la fruita fresca de l’esclat. Hi som tots comprant olives i patates pel vespre per atipar els convidats que vénen a casa a mirar Eurovisión. Toi aussi? Bien sûr. Avui no hi haurà pròrroga, val més que m’afanyi, mon dieu, que les estovalles llargues no sé exactament on les vaig amagar la darrera vegada. Et toi, ça va? Bah ouais. Je dois filer, à toute, on se revoit dans une heure.

  • 12
  •  

Sisplau aplaudeixin

Un cotó li servia per retirar-se el maquillatge. Arrossegava d’esma el rímel atapeït que li ocupava mitja galta després de tota una nit d’anar regalimant. Encara brogit i llums. El vestit l’esperava a terra amb la cremallera oberta, una mitja a sobre, l’altra li penjava de la cama. Cotó a cotó repassava les ocurrències, els gestos, les insinuacions. Una actuació perfecta. L’actriu principal de la festa, els petons justos, les copes acabades a ritme constant, deixades estratègicament sobre les safates de cambrers maleducats. Els llums del camerino feien pampellugues, no podia ser d’altra manera. Havia mesurat els elogis? Havia afinat la ironia? Segur que sí. En podia fer un manual, del protocol social.

Feia tard, ves quina novetat. Palpitava amb obstinació, però s’obligava a alentir el ritme mentre pujava les escales afelpades. Es podia resseguir el seu pas des del replà, mentre ningú no esborrés la marca del taló d’agulla al vellut de la catifa. Esclar que no seria l’única que pugés per l’escala del paranimf i la seva petjada quedaria embrutada per marques vulgars de peus grossos. Evitava posar la mà a la barana. Ella no es desequilibrava mai, sempre es mantenia ferma. Les baranes són fetes per als febles, es repetia. La majoria de convidats ja feien dringar les copes i ella encara no s’havia desfet de l’abric. No tenia cap pressa perquè el temps no és important quan és el teu súbdit.

La paperera era plena de cotons ennegrits. El mirall s’havia deixat de bellugar i un got contenia les restes del primer ibuprofè. Començava la segona funció del dia. Els dies que doblava eren esgotadors, però es devia al seu públic. Els cabells recollits, ara les perles. Camisa de seda i pantalons. Sempre talons. Cap sorpresa en deixar la primera frase en mans del convidat que acapara els canapès. La vida és la mateixa festa una dia rere l’altre. Els convidats fan veure que s’exiten i els quartets de corda es combinen amb les jam sessions. Un comentari àcid seguit de la dolçor d’un record. Confidències i complicitats. I les pampellugues d’un camerino sòrdid per fer temps mentre l’equip de neteja passa l’aspiradora.

  • 12
  •  

Dones, Amor

Uns vidres escampats a terra i un búnquer mal il·luminat. Sota la bombeta un gest gràcil que acompanya paraules no del tot desconegudes. Juga amb les ulleres, malgrat no veure-hi bé. De fet ningú hi veu amb aquesta fosca i la fortor del most fermentant. Hi ha una màquina que s’encarrega de fer no sé què amb les ampolles que em transporta a la nau especial d’Alien. És molt bonic el que diu. Diu que en totes aquelles ampolles hi ha un trosset d’emoció que quan es destapin en altres terres es convertiran en amor d’altri. Ningú sap del cert cap on viatjaran però el fet és que si no és algú com jo, algú que ha integrat el cava en la seva vida de petits plaers quotidians, si és algú que s’espera el diumenge per obrir l’ampolla i encara n’hi diu xampany, quan s’obri l’ampolla serà perquè s’ha acabat la paella, els canelons o en el pitjor dels casos el pollastre a l’ast i és hora de bufar les espelmes.

La torno a veure asseguda al meu jardí. S’escolta l’Anna que parla de cinema i de com n’és de difícil aconseguir dirigir una pel·lícula en aquest país si no ets dels de sempre. Amb això coincidim tots el que hi som i tenim empresa. Per sort amb la quarta ampolla d’Amor se’ns aclareix un futur prometedor de manicura vermella i gominoles de colors. Un futur en femení per allò de la sensibilitat i la intuició innata que per als negocis és imprescindible. Parlem immerses en la foscor i les veus masculines, que sempre hi són i ens complementen, fan de música de fons, sense estridències, afeblint els greus ancestrals per deixar que les nostres veus, les de la il·lustradora, la cineasta, l’estilista, la filòloga i la seva, donem pas a una nova manera d’entendre la vida abans de penjar-nos del coll una copa Riedel i tornar a calçar-nos els talons que ens portaran al món conegut dels homes que organitzen el Vijazz.

  • 12
  •  

Fins que la mort ens separi

Tens 35 anys, la manicura impecable i un gestor que et fa la declaració. Vehicle d’empresa en forma de bicicleta, un marit d’escàndol, que ara corre i encara està més fibrat, i la mare lluny de tot abast. Fa temps que no et compres roba però com que t’has aprimat et pots posar els vestits de fa 10 anys. Els vestits que feien tremolar la terra quan sorties de nit i queies de les tarimes tot ballant. Uns vestits que els prohibiries a la teva filla, però per sort la natura només t’ha fet nens que volen anar amb xandall i samarretes gastades.

Treballes 15 hores diàries, o penses 15 hores diàries a tope en la feina, que te l’has inventat amb l’ajuda d’un soci majoritari. No tens temps de ratllar els dies del calendari, només pots arrencar les pàgines dels mesos que passen massa ràpid, excepte aquells que toca fer la declaració trimestral de l’IVA i l’IRPF, que van tenyits d’una suor freda i un vertigen que costa d’empassar. Et preguntes com t’ho feies abans per tenir-ho tot tan controlat, per saber sempre quins nens de l’escola dels teus fills feien anys aquella setmana. No recordes l’última vegada que vas agafar un llibre a la biblioteca amb el sistema tan rigurós que sempre t’has aplicat: la portada ha de ser bonica, el títol ha de ser prou complicat per oblidar-lo tan bon punt l’hagis llegit, l’autor, estranger.

Les rutines anuals, les festes, deixen de ser feixugues per convertir-se en un ancoratge al món dels vius. Aquells humans, família, amics que et coneixien moderadament bé i que ara fan esforços per seguir-te el ritme. Saps que ha passat molt de temps perquè les amigues porten els cabells molt llargs i els seus fills han crescut tant com els teus. T’expliquen coses que no saps d’on vénen i tenen complicitats amb gent que ni tansols en saps el tàxon. No plores perquè t’has de posar al dia de moltes vivències i quan ja t’hi has posat, has esgotat les hores que pots dedicar a la vida contemplativa i tornes a la frenètica, apassionant, dura, esgotadora, emocionant nova vida que encara estàs desembolicant i no saps si t’agradarà o no, però tant se val, perquè no en tens el tiquet per retornar-la.

  • 12
  •  

Cosmogonia

T1Primer va ser el Caos, després Gea, seguidament el Tàrtar i Eros, després tota la resta. Això és una veritat immutable, per molt que encara ara es dubti d’Hesíode. És veritat que després hi van haver una colla d’edats, la d’or, la d’argent, en el meu cas la de Nutella i tot. Hi va haver lluites de poder entre els déus, intrigues, traïcions i amors prohibits. I mentre passava tot això la civilització s’anava perfilant entre viatges de renfe i erasmus a París.
Zeus va arribar al tro i s’hi va quedar mentre s’organitzaven festes de Belles Arts a l’Apolo. Atenea manava a l’ombra quan van imposar el sistema tarifari integrat de transport de rodalies. Ningú s’imaginava el futur, no calia, teníem prou feina intentant entendre els dies que anaven del dilluns al dijous, estudiant la gramàtica obscura del grec clàssic. Hermes no ens va fer arribar el missatge on donava per mortes les llengües que estudiàvem, se’l devia deixar al reservat de l’Arena.

I el futur va seguir sense arribar. El sol ja no girava al voltant de Barcelona, sinó de Vilafranca. Els déus s’ho miraven encuriosits, una mica decebuts per la poca ambició de la humana, que volia reproduir-se i deixar passar el temps. Li van fer confiança, van deixar que escoltés el cant de les sirenes una temporada, sabent que un dia Ulisses les faria callar.

I del que els déus et deparen, no se’n pot defugir. Va arribar el moment. Primer una intuició, després una certesa i finalment un fet. On hi havia temps, s’hi va posar una societat limitada. I l’Olimp va fer una festa.

  • 12
  •