Arxiu de la categoria O tempora

No he fet mai una truita de patates

Coses inconfessables

  1. No he fet mai una truita de patates. No tinc intenció de fer-la. Per això em vaig casar amb un home que sap cuinar i a la meva empresa tinc un departament d’assumptes culinaris que el porta una altra persona.
  2. No condueixo. Tinc el carnet i fins i tot me l’he renovat. Fa més d’un any que no agafo el cotxe si no és per treure’l del garatge perquè en Joan diu que així no perdo el contacte. L’última vegada que vaig conduir més de 200 metres sortia d’urgències a les 4 de la matinada per un còlic hepàtic. Suposo que els calmants van ajudar.
  3. Sóc Filòloga Clàssica.
  4. Carrego la bateria del mòbil dos cops al dia. I no és una merda de mòbil. És un mòbil que treballa molt.
  5. Poso persones al congelador. No en plan Dexter, sinó que de cop necessito crionitzar-les i descongelar-les al cap d’un temps. Sobretot si he agafat un cabreig del mil. És una pràctica molt recomanable per no perdre amics. Ara mateix hi tinc el Víctor.
  6. Ray-BanEstimo la Joana des de fa molt de temps. Cada vegada que ens veiem, que passa un cop cada molt, descobrim que ens hem comprat la mateixa cosa. Quan ens vam veure la setmana passada dúiem les mateixes Ray-Ban.
  7. No recordo els colors. Recordo molt bé les sensacions, de la resta me n’oblido.
  8. He llegit les 50 ombres. M’ha agradat. He passat una bona estona. I ara col·locaré el llibre al costat de La muntanya màgica i alguna cosa de Marías, que també m’han fet passar bones estones, per fer ràbia a la Literatura Universal.
  • 12
  •  

Avantpassats

lletra aEl meu avi era contrabandista i mestre d’aixa a la Barceloneta. No ho era tot a la vegada, ni tampoc pagava l’IRPF per totes les activitats professionals que exercia. La meva àvia era modista amb taller propi en temps que les dones s’estaven a casa o anaven a treballar a la fàbrica fins que es casaven. La meva mare va néixer, créixer i reproduir-se en un negoci propi que ella n’era amo i senyora. I jo que volia ser treballadora per compte d’altri.

Jo volia cobrar un sou a final de mes, no treballar els caps de setmana ni festius i tenir vacances pagades. Volia asseure’m darrere un secretaire després d’una dura jornada de treball a l’institut o a l’editorial o a la NASA i repassar les factures domèstiques mentre em dringava entre les mans un vas de vidre treballat amb un whiskey on the rocks. Volia que m’arribés el dia que els divendres em semblessin el concepte més meravellós de la raça humana.

La genètica és infal·lible. La meva estirp està condemnada a buscar-se la vida per compte propi, a no deixar que les bondats del contracte indefinit perverteixin la seva natura salvatge. Em corre la sang dels pioners, dels pescallunes que no entenen que el diumenge és el dia del senyor i que el repòs és inexcusable. Ara bé, renuncio al somni del whiskey, però prenc possessió del plaer dels àpats entre setmana regats amb vins del Penedès mentre em reuneixo amb un client. Perquè tal com diria la meva àvia: jo, quan descanso, treballo.

  • 12
  •  

Ràbia incontrolada

volcà en erupcióQuan una és un volcà en erupció és fàcil incendiar el paisatge. I és freqüent que en les hores del post cataclisme, els bombers mentals hagin d’anar apagant el foc i procurar no pensar en la dimissió. No és senzill de preveure una erupció, però hi ha senyals inequívocs que es poden interpretar: fluixesa als membres, sobretot a les extremitats superiors, excés de reg sanguini a la cara, focalització d’un punt a l’horitzó, pausa en el transcurs temporal. Si, a més, es tracta d’una ocasió extraordinària, d’aquelles èpiques que fan que la penitència duri com una París-Dakar, pot esdevenir-se que els ordinadors, rellotges, faroles i tota bestiola sensible als impulsos elèctrics deixin de funcionar normalment i es declarin en fallida. És essencial detectar aquests símptomes per evacuar la població. Primer les criatures, després les dones i per últim els objectes de valor.

Els volcans tenen família, que sol ser una falla més o menys amagada. A vegades s’ha de buscar el parent una mica lluny, però sempre apareix, sobretot si arriba Nadal i s’han d’aclarir certs tràmits burocràtics per telèfon. Una de les causes més comunes de la disseminació de lava arreu és rebre comunicació de la casa on es passarà Sant Esteve.  Se sap que el magma és una substància inestable i sensible als canvis de rutina. Nadal i Sant Esteve, a la falla principal del Planeta Piruleta, sempre s’han passat en una entranyable població del Pirineu Català, però no exactament al mateix punt del google maps. Amb aquesta provocació, el magma no pot resistir massa temps al lloc que li correspon, ha de sortir a la superfície.

En edicions anteriors les dues celebracions distaven uns dos quilòmetres. Això és, per Sant Esteve la mateixa gent s’asseia amb la mateixa gent, menjava gairebé el mateix menú, ingeria la mateixa quantitat d’alcohol que el dia de Nadal, però l’atrezzo era radicalment diferent. Més enllà de la taula, el primer dia hi havia una wii, i el segon dues burres catalanes. Això feia més suportable el tràmit. Aquest any l’atrezzo serà el mateix els dos dies més crítics de l’any. I em preocupa especialment no saber distingir l’un de l’altre. Mai no he viscut un dia de 48 hores entre torrons, una wii, feram a la cassola i una nevera a rebentar de cava amb gent que farà setze anys que no hi convisc. I val més que pari que veig que em començo a encendre i no vull que rebi el wordpress, que és l’editor d’aquest blog i encara no em coneix.

 

  • 12
  •