Persèfone duu les ungles de vermell, rouge infern, i se les mira amb la mà plana a la paret tan blanca del passadís. Li agrada fer lliscar la mà, tot i el risc de deixar empremta, per les parets del refugi d’hivern. Així sap una vegada i una altra que té límits que la protegeixen. Ho sap perquè els toca: la porta, les parets, aquests sostres immensos. Límits però que tenen els dies comptats, li han dit que han brotat els ametllers, el de la nacional 340 a l’alçada de l’Arboç ja té flor. El moment s’acosta.

De moment ja li va bé aquest refugi. Les sales conegudes amb el foc perpetu. Una calçotada de tant en tant, això de tenir foc tant a l’abast s’ha d’aprofitar. Les cendres que es recullen serviran per alimentar el llimoner que li cedeix la branca on a l’estiu hi col·loca un extrem de l’hamaca. Ja s’hi veu gronxant-s’hi, però no, encara no, encara necessita recórrer les estances de l’inframon un dia rere un altre, recollint les cendres i atiant el foc. És pacient, sap que sempre hi ha un segon acte més enllà.

Es concentra en el plaer momentani, la seva mà nua i la paret. Necessita imprimir aquest moment per recordar-lo quan a l’estiu no hi hagi estança, paret, ni sostre que l’enquadri. Quan recuperi el cel blau i la fruita madura desfent-se entre les mans plenes, regalimant cames avall fins tocar l’herba tan verda, nodrida per les ànimes calcinades de les cendres de l’Hades. Ell, mentrestant, pacient, se la mirarà des de la finestra, orgullós, sabedor de tenir-la almenys quan cau la nit i l’hamaca queda en el fons d’un cistell arrecerat darrere el llimoner.

  •  
  •