He començat l’any amb unes llàgrimes com les llimones del jardí, salvatges i descontrolades, perquè hem posat Vivaldi, no perquè ens haguem transformat, sinó perquè és la banda sonora de Chef’s Table. L’altaveu trona l’hivern i apujo el volum arriscant que els veïns truquin a la urbana. I ha començat el fenomen aquell que no saps què passa però les llàgrimes ragen. La felicitat pot ser això, he pensat, pot ser música clàssica encetant una colla de documentals de Netflix sobre cuiners.

La meva mare no sé si això ho pot entendre. Si ho pot consentir. Sa filla plorant a taula durant l’àpat de reis perquè li han portat un altaveu que trona que fa por i no se li acut res més que en lloc de posar la Shakira, que li agrada molt més del que es pot tolerar, escull una de les estacions perquè li agraden, l’apassionen, aquelles entrades d’una sèrie de documentals que són pur storytelling. El ritme, la història, la llum. La bellesa de narrar perquè sí allò que és sublim. La meva mare potser sí que ho pot entendre. La meva àvia em diria que no em posi dramàtica per un programa enllaunat. Que en faig un gra massa.

Parem l’altaveu abans que pugui seguir amb Rosalia, que canta Safo encara que ella no ho sàpiga. Sort que parem perquè els nens han de poder pensar que la seva mare és una persona que sap estar. Però me’ls miro i els brillen els ulls clarament. Ells també s’han enganxat a l’emoció dels instants bonics que fan viatjar. El seu transport, però, pot tenir forma d’un comandament de la play. No els culpo, no tiraré jo la primera pedra a la wifi que em nodreix l’Spotify.

  • 11
  •