Annamatopèdia

Arxiu “Mes: desembre de 2011”

Insomni

La lletra IFa dues hores que volto i aviso que aquest post l’he començat a les 8 del matí. Ja sé que en Pep diu que ens hem d’aixecar ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora. Però això només és suportable si fas una migdiada de pijama-manta. I tan sols està a l’abast dels privilegiats, dels que viuen en pau amb l’univers i no tenen canalla fans dels Gormiti.

He sentit com s’engegava la calefacció,  com la màquina que escombra els carrers es passejava per davant de casa. He sentit el veí preparant-se per anar a treballar, les broques del rellotge enfeinades. He vist la fosca de l’hivern, les teulades retallades per la primera claror. He vist algun ocell. He vessat una llàgrima.

Aviat casa meva serà casa d’algú altre. Molt aviat. Primer les muntanyes de caixes s’han de teletransportar cap a Can Llimoner Desmarxat. El Sr. Spock tindrà feina a inventar-se un mètode per redirigir tanta felicitat, tanta vivència cap a la casa nova. Jo ja l’hi he reservat una llibreria billy.

Acabo de sentir el despertador i això vol dir que s’acaba el moment de la reflexió. Cal agafar la caixa d’eines i tornar-la deixar a terra perquè de veritat no sé què fer-ne. Jo avui em dedicaré a recollir les engrunes de la felicitat que encara no he encaixat, me les posaré a la butxaca, i aniré caminant cap al carrer Empordà.

 

Ràbia incontrolada

volcà en erupcióQuan una és un volcà en erupció és fàcil incendiar el paisatge. I és freqüent que en les hores del post cataclisme, els bombers mentals hagin d’anar apagant el foc i procurar no pensar en la dimissió. No és senzill de preveure una erupció, però hi ha senyals inequívocs que es poden interpretar: fluixesa als membres, sobretot a les extremitats superiors, excés de reg sanguini a la cara, focalització d’un punt a l’horitzó, pausa en el transcurs temporal. Si, a més, es tracta d’una ocasió extraordinària, d’aquelles èpiques que fan que la penitència duri com una París-Dakar, pot esdevenir-se que els ordinadors, rellotges, faroles i tota bestiola sensible als impulsos elèctrics deixin de funcionar normalment i es declarin en fallida. És essencial detectar aquests símptomes per evacuar la població. Primer les criatures, després les dones i per últim els objectes de valor.

Els volcans tenen família, que sol ser una falla més o menys amagada. A vegades s’ha de buscar el parent una mica lluny, però sempre apareix, sobretot si arriba Nadal i s’han d’aclarir certs tràmits burocràtics per telèfon. Una de les causes més comunes de la disseminació de lava arreu és rebre comunicació de la casa on es passarà Sant Esteve.  Se sap que el magma és una substància inestable i sensible als canvis de rutina. Nadal i Sant Esteve, a la falla principal del Planeta Piruleta, sempre s’han passat en una entranyable població del Pirineu Català, però no exactament al mateix punt del google maps. Amb aquesta provocació, el magma no pot resistir massa temps al lloc que li correspon, ha de sortir a la superfície.

En edicions anteriors les dues celebracions distaven uns dos quilòmetres. Això és, per Sant Esteve la mateixa gent s’asseia amb la mateixa gent, menjava gairebé el mateix menú, ingeria la mateixa quantitat d’alcohol que el dia de Nadal, però l’atrezzo era radicalment diferent. Més enllà de la taula, el primer dia hi havia una wii, i el segon dues burres catalanes. Això feia més suportable el tràmit. Aquest any l’atrezzo serà el mateix els dos dies més crítics de l’any. I em preocupa especialment no saber distingir l’un de l’altre. Mai no he viscut un dia de 48 hores entre torrons, una wii, feram a la cassola i una nevera a rebentar de cava amb gent que farà setze anys que no hi convisc. I val més que pari que veig que em començo a encendre i no vull que rebi el wordpress, que és l’editor d’aquest blog i encara no em coneix.

 

No agafaràs la blackberry d’altri

Mai de la vida sota cap concepte cal deixar-se endur pels instints més primaris i allargar la mà cap al comensal deltaula parada costat en un sopar de Nadal i començar a jugar innocentment amb la seva blackberry per acabar twittejant no tan innocentment. Mai. I no s’hi valen excuses. Ni el vi més deliciós acompanyat d’uns medallons de tonyina crueta amb salsa de no sé què d’esbargínia ho disculpa.

Imaginem-nos que la blackberry no és del propietari, o no ben bé. Aleshores, què hi feia allà estesa sobre unes estovalles immaculades, exposant-se a la vista de tothom? No hauria estat millor al calaix de la sòrdida oficina de la administració a la qual pertany? El legítim propietari hauria de vetllar per assegurar la reclusió d’aquests ginys d’empresa fora de l’horari laboral.

Ningú deixa una jaqueta de pell al seient del darrere d’un Seat Panda perquè tothom sap que quan es torna al cotxe després d’una funció al Teatre Nacional ja te l’han pispat. Tampoc, per la mateixa lògica, es deixa un terminal de connexió a internet il·limitada sobre una taula ben parada envoltada de persones que van amb talons, que fa temps que no surten i que els uneix una amistat que últimament ha abandonat la prudència.

Però la blackberry era allà, al meu costat, una mica més amunt del ganivet, tocant a la copa de vi. Jo diria que fins i tot ocupava part de l’espai que em pertocava. A l’esquerra hi tenia un tallat solitari víctima futura d’una altra acció gamberra. El meu smartphone estava exiliat en un endoll fora del camp visual. I va passar el que havia de passar. No ho faré mai més, ho prometo. Si no és que, la propera vegada, m’hi trobi un iPhone.