Arxiu de la categoria General

Préssec de mar

La primera pujada passat el Llané Petit per agafar el camí d’es Far és interminable. Odies l’asfalt més que el pes de la motxilla. També odies les vistes de cases amb piscines sempre buides. No s’hi veu mai ningú que es diverteixi. Potser ha arribat l’hora de socialitzar tanta casa avorrida i organitzar l’escàndol de l’estiu a Cadaqués. Que des que Gala és morta sembla que follar sigui cosa de portes endins.

Prou mirar piscines d’altri i més concentrar-te en el cul de qui tens davant. Que poc estètics els pantalons de fer esport. Sempre negres, de tacte entre sedós i de plàstic reciclat. La samarreta llampant perquè els que les dissenyen a les curses tenen mal gust. Així vestits, de cap manera acceptaria ningú a la festa de la piscina ocupada que sense voler ja estic organitzant. El dress code seria tot menys roba tècnica. Prohibida tota referència tèxtil a curses de comarques.

Em vull posar a plorar per tanta injustícia, tant de sol, com pesa la puta motxilla, però ja sóc a dalt, s’acaba l’asfalt i comença el camí. També hem deixat les cases enrere i de vistes interessants tinc les seves espatlles. Jo les conec despullades. També conec el mar que hi ha a sota, ell em coneix a mi i sap de les meves dèries. Em fa fotos boniques, que es poden ensenyar al xat de família. El que s’ha de suportar per tenir un orgasme sota el Far.

El camí es fa més estret, tant que si t’entrebanques rodoles cap a mar. Potser que ho proposi i m’estalviï el darrer tram. Quines ganes de deixar la motxilla a terra i obrir el tàper de préssec viatger, que és mel, i endolcir-me la boca. Això m’anima i em fa sentir més lleugera, accelero el pas. Dic hola al Far quan hi passo pel costat, sense massa entusiasme perquè aquí a què hem vingut. Baixo primera cap a la cala. Sense adonar-me’n ni porto la motxilla ni ell la samarreta florescent que ja deu ser camí de Mallorca. La Gala m’aplaudiria.

  • 12
  •  

Jo. I el porno

Unes de les rutines del diumenge quan em llevo és llegir des de l’iPad el diari Ara i els suplements d’El País i La Vanguardia. Avui que és 8 de març, tot sobre la dona. I a l’Ara un especial del plaer femení. Em fa gràcia trobar-m’ho quan encara tinc les endorfines a nivell alerta nuclear i volta l’embolcall del plaer per sobre la tauleta. Dec fer l’olor de les deesses que se saben triomfadores, que menen dracs i endrapen fruites sucoses després de la batalla.

Llegeixo que la indústria del porno és d’homes i per a homes. Però, esclar, de dones que en miren, que en mirem, què carai, n’hi ha. Ens ho mirem com qui mira ciència-ficció. The Martian, una pel·lícula que m’agrada especialment, pel silenci de l’espai, per en Matt Damon, que no és en Bratt Pitt sense samarreta a Thelma i Louise ni a Once Upon a Time in Hollywood, però que marededéu, està tremendíssim, i t’hi veus allà confinada a Mart amb ell i de cop apareix en Brat Pitt i ja veig que m’estic desviant del gènere i estic a punt de fer un relat de ciència erotisme-ficció i val més que ho deixi aquí, que si no ma mare no em voldrà llegir.

Doncs això, ciència-ficció. Quan mirem porno a RedTube veiem un gènere anys llum de la crònica real d’una trobada on l’orgasme és el leitmotiv encara que a vegades apareix com un deus ex machina: fins aquí hem arribat, ara correm-nos i anem a esmorzar que hem de fer els dinars de la setmana. A mi el porno em serveix pels detalls, aquella pell que s’eriça quan un glaçó la repassa, el tacte del sofà de vellut sota els mugrons. M’imagino la càmera (en conec una, de dona, que ha sigut càmera de pel·lis porno) arribant a casa seva per refer l’escena que acaba de veure, quina merda de guió, ara això ho milloro.

El porno, doncs, és un gènere de merda amb algun moment sublim. La sort que tenim és que els vídeos duren poc i que de seguida saps que no hi trobaràs el que busques. Però, de tant en tant, petites meravelles. I ara ve el drama. Això, com ho comparteixo? Com li dic a la Magda, les Montses, la Carol o a la Maria que he trobat una productora que és una delícia, com els llibres que recomano o les pel·lis que miro per segona vegada amb elles? Com ho fem per normalitzar-ho i escampar el plaer arreu? Com m’allibero del pes de parlar de porno amb prudència i subtilesa per passar a fer-ne cròniques com qui en fa del CaixaForum un diumenge al matí?

  • 12
  •  

Una mica tard pels bons propòsits

No he fet mai una truita de patates i en faig bandera. Tinc un xaval contractat que me les fa. Més d’un, de fet. I amigues. La sogra i a cal Ramon també en saben fer. A vegades no me les fan del meu gust, un pèl massa cuites. A mi m’agraden cruetes, que es noti la patata però no la ceba. En fi, aquest any tampoc penso iniciar-me en el tema. Ja fa més de quinze dies que som al 2020 i persisteixo.

He fracassat estrepitosament en el propòsit de beure més vi bo i menys de no tan bo. Si ara m’hi poso i amb el que resta d’any, potser inverteixo la tendència. Però ho veig difícil quan un vi execrable em sembla excel·lent pel simple fet que me’l serveix una millor amiga mentre m’encén un cigarret i m’explica que ara fa pàdel. El vi es converteix en un conducte lliscant cap a una vida trepidant d’amants, raquetes i sortides a mitjanit de pisos aliens.

No penso deixar de ser rossa natural. En principi ho tinc fàcil perquè és una propietat innata, però és veritat que s’ha de cultivar perquè si no la natura s’entesta a reconduir-te cap als tons més foscos. És un propòsit agraït perquè es complementa amb el de no conduir si no és estrictament necessari i el de lluir el collaret de perles en els dies tenebrosos.

París, Islàndia, Squamish. No cal que sigui per aquest ordre ni tot al mateix viatge. Molt curiós que les destinacions de l’any hagin de ser llocs coneguts. Potser m’he estancat, però és que no tinc cap ganes d’anar a desxifrar línies de metro, ni d’haver de fer investigació al Tripadvisor per trobar un restaurant per dinar. Tinc ganes d’entrar a la cerveseria de l’altra punta de món i demanar les mandonguilles de sempre.

De moment cap bon propòsit més. Perquè els de llegir la ment, manipular humans, fer hores de llit fora del llit, si no ens hi hem posat fins ara, ja fem tard.

  • 12
  •  

Que no se’t cremi el sofregit, per Nadal.

Amb el bolso relluent a la mà tanco la porta de casa anant amb cura que el marit quedi per la part de fora. Per la part del carrer, que és on sóc jo. No es tractaria una nit com avui deixar-lo a casa, que és Nadal. Encetem el que encara no sabem que serà una nova tradició. La dels adults que tornen a la vida nocturna. Que van a bars de nit i ballen Rosalia i Madonna amb la mateixa passió.

El pollastre fa dos dies que espera dins d’una olla. No hi he dipositat grans esperances, el cuiner és molt destre en coses cuquis de la thermomix, però el que és un rostit clàssic, tinc els meus dubtes. Això era més aviat la meva especialitat, però la deixadesa de funcions pròpies d’una senyora que surt la Nit de Nadal amb bolso relluent fa que s’hagin traspassat les competències.

Els nens obliguen a fer cagar el tió. Dir nens quan podria dir nois més alts que jo seria més apropiat. Però que em diguin quan els nens deixen de ser nens per una mare. Els nens, doncs, imposen fer tornar la tradició. I amb això, una senyora que ja no fa rostits es veu obligada a recuperar l’esperit de Nadal i habilitats de triar, pagar i embolicar regals.

Al carrer no fa fred per ser la Nit de Nadal. I els ocells canten. I el DJ fa una selecció que enamora. El senyor que fa rostits es mou d’una manera que em fa buscar un racó lliure per felicitar-lo convenientment sobre l’encert de posar prunes i pinyons a la recepta.

  • 12
  •  

He deixat de fumar

Avui que he agafat l’avió cap a París, me n’he adonat, Joana, que no recordo la manera com ens hi vam retrobar fa vint anys. No sé si et vaig venir a buscar a l’aeroport o a la Gare d’Austerlitz. Si et vaig fer un petó o primer et vaig abraçar. Segurament et vaig encendre un cigarret, mira que n’ets de maldestre per certes coses, i te’l vaig passar. Després en devia encendre un altre per mi.

Hem omplert estances de fum de Marlboro. Ens agradava fer-ho des del llit. Encara no sé com no hem incendiat cap pis d’aquests plens de llibres on has viscut abans de deixar de parlar-me. Fumàvem i llegíem i rèiem. Tu vas plorar la mort de l’Octavi, també. Em deixaves pijames i em preparaves sopars saludables molt abans que la meva dietista me’ls imposés.

Tinc un record nostre molt nítid a París. Ens vam barallar a les Arènes de Lutèce. Un espai immillorable on tenir quatre paraules i resoldre-ho civilitzadament. En un amfiteatre romà, dues futures filòlogues clàssiques. Tu cridaves que no et qüestionés la teva manera de fer, jo et retreia una vida massa frívola. Deu ser per això, Joana, que ja no em truques a mitjanit. Que no m’has explicat que tens una filla. Quina poca precaució, la meva, tornar a excedir-me per telèfon vint anys més tard i sense cigarrets a mà.

  • 12
  •