Arxiu de la categoria General

Una mica tard pels bons propòsits

No he fet mai una truita de patates i en faig bandera. Tinc un xaval contractat que me les fa. Més d’un, de fet. I amigues. La sogra i a cal Ramon també en saben fer. A vegades no me les fan del meu gust, un pèl massa cuites. A mi m’agraden cruetes, que es noti la patata però no la ceba. En fi, aquest any tampoc penso iniciar-me en el tema. Ja fa més de quinze dies que som al 2020 i persisteixo.

He fracassat estrepitosament en el propòsit de beure més vi bo i menys de no tan bo. Si ara m’hi poso i amb el que resta d’any, potser inverteixo la tendència. Però ho veig difícil quan un vi execrable em sembla excel·lent pel simple fet que me’l serveix una millor amiga mentre m’encén un cigarret i m’explica que ara fa pàdel. El vi es converteix en un conducte lliscant cap a una vida trepidant d’amants, raquetes i sortides a mitjanit de pisos aliens.

No penso deixar de ser rossa natural. En principi ho tinc fàcil perquè és una propietat innata, però és veritat que s’ha de cultivar perquè si no la natura s’entesta a reconduir-te cap als tons més foscos. És un propòsit agraït perquè es complementa amb el de no conduir si no és estrictament necessari i el de lluir el collaret de perles en els dies tenebrosos.

París, Islàndia, Squamish. No cal que sigui per aquest ordre ni tot al mateix viatge. Molt curiós que les destinacions de l’any hagin de ser llocs coneguts. Potser m’he estancat, però és que no tinc cap ganes d’anar a desxifrar línies de metro, ni d’haver de fer investigació al Tripadvisor per trobar un restaurant per dinar. Tinc ganes d’entrar a la cerveseria de l’altra punta de món i demanar les mandonguilles de sempre.

De moment cap bon propòsit més. Perquè els de llegir la ment, manipular humans, fer hores de llit fora del llit, si no ens hi hem posat fins ara, ja fem tard.

  • 12
  •  

Que no se’t cremi el sofregit, per Nadal.

Amb el bolso relluent a la mà tanco la porta de casa anant amb cura que el marit quedi per la part de fora. Per la part del carrer, que és on sóc jo. No es tractaria una nit com avui deixar-lo a casa, que és Nadal. Encetem el que encara no sabem que serà una nova tradició. La dels adults que tornen a la vida nocturna. Que van a bars de nit i ballen Rosalia i Madonna amb la mateixa passió.

El pollastre fa dos dies que espera dins d’una olla. No hi he dipositat grans esperances, el cuiner és molt destre en coses cuquis de la thermomix, però el que és un rostit clàssic, tinc els meus dubtes. Això era més aviat la meva especialitat, però la deixadesa de funcions pròpies d’una senyora que surt la Nit de Nadal amb bolso relluent fa que s’hagin traspassat les competències.

Els nens obliguen a fer cagar el tió. Dir nens quan podria dir nois més alts que jo seria més apropiat. Però que em diguin quan els nens deixen de ser nens per una mare. Els nens, doncs, imposen fer tornar la tradició. I amb això, una senyora que ja no fa rostits es veu obligada a recuperar l’esperit de Nadal i habilitats de triar, pagar i embolicar regals.

Al carrer no fa fred per ser la Nit de Nadal. I els ocells canten. I el DJ fa una selecció que enamora. El senyor que fa rostits es mou d’una manera que em fa buscar un racó lliure per felicitar-lo convenientment sobre l’encert de posar prunes i pinyons a la recepta.

  • 12
  •  

He deixat de fumar

Avui que he agafat l’avió cap a París, me n’he adonat, Joana, que no recordo la manera com ens hi vam retrobar fa vint anys. No sé si et vaig venir a buscar a l’aeroport o a la Gare d’Austerlitz. Si et vaig fer un petó o primer et vaig abraçar. Segurament et vaig encendre un cigarret, mira que n’ets de maldestre per certes coses, i te’l vaig passar. Després en devia encendre un altre per mi.

Hem omplert estances de fum de Marlboro. Ens agradava fer-ho des del llit. Encara no sé com no hem incendiat cap pis d’aquests plens de llibres on has viscut abans de deixar de parlar-me. Fumàvem i llegíem i rèiem. Tu vas plorar la mort de l’Octavi, també. Em deixaves pijames i em preparaves sopars saludables molt abans que la meva dietista me’ls imposés.

Tinc un record nostre molt nítid a París. Ens vam barallar a les Arènes de Lutèce. Un espai immillorable on tenir quatre paraules i resoldre-ho civilitzadament. En un amfiteatre romà, dues futures filòlogues clàssiques. Tu cridaves que no et qüestionés la teva manera de fer, jo et retreia una vida massa frívola. Deu ser per això, Joana, que ja no em truques a mitjanit. Que no m’has explicat que tens una filla. Quina poca precaució, la meva, tornar a excedir-me per telèfon vint anys més tard i sense cigarrets a mà.

  • 12
  •  

Porteu-me glaçons

No és culpa meva que cada vegada que em toques innocentment se m’encengui la pell. No vull ser cursi quan et dic que no controlo el soroll dels batecs del cor que em penso que tothom pot sentir. No sé quants decibels estan permesos abans que no et posen una denúncia per excés de desig.

Deixa de mirar-me d’aquesta manera, de totes aquestes maneres. No tinc el control dels dits que descorden braguetes. Tampoc els controlo quan envien missatges carregats de dobles sentits ocults que ningú pot entendre. Perdo la noció de decidir si és apropiat tot això.

M’agrada la teva pell tan blanca, tan freda en comparació a la meva que emet radiació de central nuclear, sobre la meva pell torrada del sol de Cadaqués. Després, quan ens vestim, o sortim d’entre els llençols o em recol·loques les calcetes, per uns instants torno a color i temperatura normal per una persona que vol ser ciutadana respectada per la comunitat. 

Vull poder parlar amb propietat i actuar amb elegància sense pensar en quin moment se m’eriçaran els mugrons de nou. Que molest a l’estiu amb vestits evasé i a l’hivern amb camises entallades. Envejo les cares anònimes del metro que baixen a Fontana, enfilen el carrer de casa seva i es posen la tele mentre sopen. Segur que mai no t’arribaran a conèixer, ni els tocaràs sense voler, ni experimentaran el plaer desmesurat lliure d’antídot.

  • 12
  •  

Sisplau, posi’m sulfits (i no ho expliqui a ningú)

Crida la Björk de fons quan entrem a la Taverna del Vinseum. És com quan en una missió de l’Enterprise als confins de l’univers topes amb un asteroide a la deriva, tems per la tripulació i després d’uns segons d’incertesa veus més enllà un planeta amb senyals de vida, encara sense saber si serà amic o enemic, però t’aferres al que hi ha. Desembarques, o millor et teletransportes, i en tocar a terra tens la sensació que el que et passarà serà extraordinari, o potser la putada de la vida.

Tinc un Cd de la Björk que em va regalar ell quan ens vam conèixer, quan explorava els confins de l’univers amb un trajo arrapadet de colors càlids i em creia que m’acabaria aparellant amb una espècie cosina germana dels vulcanians. Des d’aquell Cd, no recordo haver escoltat res més amb atenció fins ahir, quan col·locava les botes, el taló i la punta ben encaixats, a la barra metàl·lica sota el tamboret.

La curvatura de l’espai-temps és tan extraordinària com una carta de vins. No sé quin coi de cançó sonava però em va empènyer a demanar, Ton, posa’m un vi d’aquells que ja saps que no m’agraden. Que hagi passat per una àmfora, o un ou de ciment. Que sigui natural, que no se sàpiga què t’hi trobaràs quan obris l’ampolla perquè senzillament ningú ha estat abans en aquest quadrant de l’univers.

La Björk deixa de cridar i sona Let’s stay together. I demano cava. Un gran reserva.

  • 12
  •