Arxiu de la categoria General

Porteu-me glaçons

No és culpa meva que cada vegada que em toques innocentment se m’encengui la pell. No vull ser cursi quan et dic que no controlo el soroll dels batecs del cor que em penso que tothom pot sentir. No sé quants decibels estan permesos abans que no et posen una denúncia per excés de desig.

Deixa de mirar-me d’aquesta manera, de totes aquestes maneres. No tinc el control dels dits que descorden braguetes. Tampoc els controlo quan envien missatges carregats de dobles sentits ocults que ningú pot entendre. Perdo la noció de decidir si és apropiat tot això.

M’agrada la teva pell tan blanca, tan freda en comparació a la meva que emet radiació de central nuclear, sobre la meva pell torrada del sol de Cadaqués. Després, quan ens vestim, o sortim d’entre els llençols o em recol·loques les calcetes, per uns instants torno a color i temperatura normal per una persona que vol ser ciutadana respectada per la comunitat. 

Vull poder parlar amb propietat i actuar amb elegància sense pensar en quin moment se m’eriçaran els mugrons de nou. Que molest a l’estiu amb vestits evasé i a l’hivern amb camises entallades. Envejo les cares anònimes del metro que baixen a Fontana, enfilen el carrer de casa seva i es posen la tele mentre sopen. Segur que mai no t’arribaran a conèixer, ni els tocaràs sense voler, ni experimentaran el plaer desmesurat lliure d’antídot.

  • 12
  •  

Sisplau, posi’m sulfits (i no ho expliqui a ningú)

Crida la Björk de fons quan entrem a la Taverna del Vinseum. És com quan en una missió de l’Enterprise als confins de l’univers topes amb un asteroide a la deriva, tems per la tripulació i després d’uns segons d’incertesa veus més enllà un planeta amb senyals de vida, encara sense saber si serà amic o enemic, però t’aferres al que hi ha. Desembarques, o millor et teletransportes, i en tocar a terra tens la sensació que el que et passarà serà extraordinari, o potser la putada de la vida.

Tinc un Cd de la Björk que em va regalar ell quan ens vam conèixer, quan explorava els confins de l’univers amb un trajo arrapadet de colors càlids i em creia que m’acabaria aparellant amb una espècie cosina germana dels vulcanians. Des d’aquell Cd, no recordo haver escoltat res més amb atenció fins ahir, quan col·locava les botes, el taló i la punta ben encaixats, a la barra metàl·lica sota el tamboret.

La curvatura de l’espai-temps és tan extraordinària com una carta de vins. No sé quin coi de cançó sonava però em va empènyer a demanar, Ton, posa’m un vi d’aquells que ja saps que no m’agraden. Que hagi passat per una àmfora, o un ou de ciment. Que sigui natural, que no se sàpiga què t’hi trobaràs quan obris l’ampolla perquè senzillament ningú ha estat abans en aquest quadrant de l’univers.

La Björk deixa de cridar i sona Let’s stay together. I demano cava. Un gran reserva.

  • 12
  •  

Tinc un moment

Tinc un moment, potser només cinc minuts d’una finestra temporal, mentre no em sona el telèfon i el tint encara al cap, per dir que la vida només són moments que precedeixen copes de cava, orgasmes, grans idees efímeres i recorreguts a peu cap a l’escola dels nens on et sents en pau amb l’univers i en harmonia amb la natura viva, que moltes vegades voldries morta o com a mínim en pausa perquè, noi, com arriba a cansar.

Moments de total felicitat, com aquell quan l’Antònio, el meu instructor d’autoescola que ha decidit fer-me conduir després de 15 anys de carnet en un calaix, afirma sense escletxa de dubte que el cotxe no se’m calarà mai si està en moviment. Com aquell que la meva mare em diu que no escric mai sobre ella, malgrat ser la persona que estimo més profundament i de manera més oculta, i que s’ha de rosegar les ungles perquè he tornat a parlar de la meva àvia i del meu pare morts, enyorats i potser un pèl idealitzats.

Em queden segons perquè veig que la Montse Bonet ja fa cara de voler rentar-me el cap, endollar la cadira del massatge i deixar-me en estat catatònic abans d’agafar les tisores i fer-me el que li vingui de gust. Quin plaer veure com algú, amb unes tisores, és capaç d’invocar un altre d’aquests moments de felicitat omplint-lo de confidències a ritme de zac zac, amb cabells inerts voleiant al voltant d’una conversa profunda. Montse encara no em treguis el tint, accepto el risc de passar-me de pèl roja, deixa’m acabar el post, que després només em quedaran alguns moments post copa de cava, orgasme, grans idees efímeres, que són com una gran ressaca, amb aquella sensació d’haver-ho passat bé, però quin dolor, ràpid un ibuprofè, o una pastilla rosa que em porti cap a una altra escletxa temporal de plaer.

  • 12
  •  

Persèfone II

Persèfone duu les ungles de vermell, rouge infern, i se les mira amb la mà plana a la paret tan blanca del passadís. Li agrada fer lliscar la mà, tot i el risc de deixar empremta, per les parets del refugi d’hivern. Així sap una vegada i una altra que té límits que la protegeixen. Ho sap perquè els toca: la porta, les parets, aquests sostres immensos. Límits però que tenen els dies comptats, li han dit que han brotat els ametllers, el de la nacional 340 a l’alçada de l’Arboç ja té flor. El moment s’acosta.

De moment ja li va bé aquest refugi. Les sales conegudes amb el foc perpetu. Una calçotada de tant en tant, això de tenir foc tant a l’abast s’ha d’aprofitar. Les cendres que es recullen serviran per alimentar el llimoner que li cedeix la branca on a l’estiu hi col·loca un extrem de l’hamaca. Ja s’hi veu gronxant-s’hi, però no, encara no, encara necessita recórrer les estances de l’inframon un dia rere un altre, recollint les cendres i atiant el foc. És pacient, sap que sempre hi ha un segon acte més enllà.

Es concentra en el plaer momentani, la seva mà nua i la paret. Necessita imprimir aquest moment per recordar-lo quan a l’estiu no hi hagi estança, paret, ni sostre que l’enquadri. Quan recuperi el cel blau i la fruita madura desfent-se entre les mans plenes, regalimant cames avall fins tocar l’herba tan verda, nodrida per les ànimes calcinades de les cendres de l’Hades. Ell, mentrestant, pacient, se la mirarà des de la finestra, orgullós, sabedor de tenir-la almenys quan cau la nit i l’hamaca queda en el fons d’un cistell arrecerat darrere el llimoner.

  • 12
  •  

Copa parada, copa agitada

Copa parada

36 anys, una empresa que comença a rutllar. Fills grans i mascles. Un postgrau quasi acabat i el vent a favor.

La collita sense sorpreses, ha sigut una bona anyada. Aromes de risc moderat i d’idees madurades en bóta de roure americà. La doble fermentació, la segona en ampolla blindada de disgustos fa que la bombolla sigui fina, elegant com el rouge à lèvres de les reunions importants.

Maridatges amb amistats d’altres èpoques que guardaves al rebost i que han millorat tant que et fa pena no haver invertit una mica més perquè valen el seu pes en or.

Copa agitada

37 anys, una empresa que ambiciona grans coses. Un horitzó que cada vegada es veu més a prop i que no hauries imaginat mai que tingués aquest color. Nois que comparteixen espais amb tu, que et miren amb ulls de gairebé adolescents i qüestionen el món conegut. Un postgrau finalitzat i les veles reforçades.

Ja no es tracta de fer cupatges matemàtics, ni de buscar xarel·los o macabeus. Aromes sofisticades amb gust de futur immediat. Immenses ganes de tornar a fermentar i ser gran, tan gran per endur-te per davant les incerteses d’una vegada per totes.

Maridatges amb arrossos a Vilanova, barbacoes de cap de setmana, viatges de feina a Londres, noves fórmules d’expressió al Penedès. Feina i rigor.

  • 12
  •