Arxiu de la categoria General

Que no se’t cremi el sofregit, per Nadal.

Amb el bolso relluent a la mà tanco la porta de casa anant amb cura que el marit quedi per la part de fora. Per la part del carrer, que és on sóc jo. No es tractaria una nit com avui deixar-lo a casa, que és Nadal. Encetem el que encara no sabem que serà una nova tradició. La dels adults que tornen a la vida nocturna. Que van a bars de nit i ballen Rosalia i Madonna amb la mateixa passió.

El pollastre fa dos dies que espera dins d’una olla. No hi he dipositat grans esperances, el cuiner és molt destre en coses cuquis de la thermomix, però el que és un rostit clàssic, tinc els meus dubtes. Això era més aviat la meva especialitat, però la deixadesa de funcions pròpies d’una senyora que surt la Nit de Nadal amb bolso relluent fa que s’hagin traspassat les competències.

Els nens obliguen a fer cagar el tió. Dir nens quan podria dir nois més alts que jo seria més apropiat. Però que em diguin quan els nens deixen de ser nens per una mare. Els nens, doncs, imposen fer tornar la tradició. I amb això, una senyora que ja no fa rostits es veu obligada a recuperar l’esperit de Nadal i habilitats de triar, pagar i embolicar regals.

Al carrer no fa fred per ser la Nit de Nadal. I els ocells canten. I el DJ fa una selecció que enamora. El senyor que fa rostits es mou d’una manera que em fa buscar un racó lliure per felicitar-lo convenientment sobre l’encert de posar prunes i pinyons a la recepta.

  • 12
  •  

He deixat de fumar

Avui que he agafat l’avió cap a París, me n’he adonat, Joana, que no recordo la manera com ens hi vam retrobar fa vint anys. No sé si et vaig venir a buscar a l’aeroport o a la Gare d’Austerlitz. Si et vaig fer un petó o primer et vaig abraçar. Segurament et vaig encendre un cigarret, mira que n’ets de maldestre per certes coses, i te’l vaig passar. Després en devia encendre un altre per mi.

Hem omplert estances de fum de Marlboro. Ens agradava fer-ho des del llit. Encara no sé com no hem incendiat cap pis d’aquests plens de llibres on has viscut abans de deixar de parlar-me. Fumàvem i llegíem i rèiem. Tu vas plorar la mort de l’Octavi, també. Em deixaves pijames i em preparaves sopars saludables molt abans que la meva dietista me’ls imposés.

Tinc un record nostre molt nítid a París. Ens vam barallar a les Arènes de Lutèce. Un espai immillorable on tenir quatre paraules i resoldre-ho civilitzadament. En un amfiteatre romà, dues futures filòlogues clàssiques. Tu cridaves que no et qüestionés la teva manera de fer, jo et retreia una vida massa frívola. Deu ser per això, Joana, que ja no em truques a mitjanit. Que no m’has explicat que tens una filla. Quina poca precaució, la meva, tornar a excedir-me per telèfon vint anys més tard i sense cigarrets a mà.

  • 12
  •  

Porteu-me glaçons

No és culpa meva que cada vegada que em toques innocentment se m’encengui la pell. No vull ser cursi quan et dic que no controlo el soroll dels batecs del cor que em penso que tothom pot sentir. No sé quants decibels estan permesos abans que no et posen una denúncia per excés de desig.

Deixa de mirar-me d’aquesta manera, de totes aquestes maneres. No tinc el control dels dits que descorden braguetes. Tampoc els controlo quan envien missatges carregats de dobles sentits ocults que ningú pot entendre. Perdo la noció de decidir si és apropiat tot això.

M’agrada la teva pell tan blanca, tan freda en comparació a la meva que emet radiació de central nuclear, sobre la meva pell torrada del sol de Cadaqués. Després, quan ens vestim, o sortim d’entre els llençols o em recol·loques les calcetes, per uns instants torno a color i temperatura normal per una persona que vol ser ciutadana respectada per la comunitat. 

Vull poder parlar amb propietat i actuar amb elegància sense pensar en quin moment se m’eriçaran els mugrons de nou. Que molest a l’estiu amb vestits evasé i a l’hivern amb camises entallades. Envejo les cares anònimes del metro que baixen a Fontana, enfilen el carrer de casa seva i es posen la tele mentre sopen. Segur que mai no t’arribaran a conèixer, ni els tocaràs sense voler, ni experimentaran el plaer desmesurat lliure d’antídot.

  • 12
  •  

Sisplau, posi’m sulfits (i no ho expliqui a ningú)

Crida la Björk de fons quan entrem a la Taverna del Vinseum. És com quan en una missió de l’Enterprise als confins de l’univers topes amb un asteroide a la deriva, tems per la tripulació i després d’uns segons d’incertesa veus més enllà un planeta amb senyals de vida, encara sense saber si serà amic o enemic, però t’aferres al que hi ha. Desembarques, o millor et teletransportes, i en tocar a terra tens la sensació que el que et passarà serà extraordinari, o potser la putada de la vida.

Tinc un Cd de la Björk que em va regalar ell quan ens vam conèixer, quan explorava els confins de l’univers amb un trajo arrapadet de colors càlids i em creia que m’acabaria aparellant amb una espècie cosina germana dels vulcanians. Des d’aquell Cd, no recordo haver escoltat res més amb atenció fins ahir, quan col·locava les botes, el taló i la punta ben encaixats, a la barra metàl·lica sota el tamboret.

La curvatura de l’espai-temps és tan extraordinària com una carta de vins. No sé quin coi de cançó sonava però em va empènyer a demanar, Ton, posa’m un vi d’aquells que ja saps que no m’agraden. Que hagi passat per una àmfora, o un ou de ciment. Que sigui natural, que no se sàpiga què t’hi trobaràs quan obris l’ampolla perquè senzillament ningú ha estat abans en aquest quadrant de l’univers.

La Björk deixa de cridar i sona Let’s stay together. I demano cava. Un gran reserva.

  • 12
  •  

Tinc un moment

Tinc un moment, potser només cinc minuts d’una finestra temporal, mentre no em sona el telèfon i el tint encara al cap, per dir que la vida només són moments que precedeixen copes de cava, orgasmes, grans idees efímeres i recorreguts a peu cap a l’escola dels nens on et sents en pau amb l’univers i en harmonia amb la natura viva, que moltes vegades voldries morta o com a mínim en pausa perquè, noi, com arriba a cansar.

Moments de total felicitat, com aquell quan l’Antònio, el meu instructor d’autoescola que ha decidit fer-me conduir després de 15 anys de carnet en un calaix, afirma sense escletxa de dubte que el cotxe no se’m calarà mai si està en moviment. Com aquell que la meva mare em diu que no escric mai sobre ella, malgrat ser la persona que estimo més profundament i de manera més oculta, i que s’ha de rosegar les ungles perquè he tornat a parlar de la meva àvia i del meu pare morts, enyorats i potser un pèl idealitzats.

Em queden segons perquè veig que la Montse Bonet ja fa cara de voler rentar-me el cap, endollar la cadira del massatge i deixar-me en estat catatònic abans d’agafar les tisores i fer-me el que li vingui de gust. Quin plaer veure com algú, amb unes tisores, és capaç d’invocar un altre d’aquests moments de felicitat omplint-lo de confidències a ritme de zac zac, amb cabells inerts voleiant al voltant d’una conversa profunda. Montse encara no em treguis el tint, accepto el risc de passar-me de pèl roja, deixa’m acabar el post, que després només em quedaran alguns moments post copa de cava, orgasme, grans idees efímeres, que són com una gran ressaca, amb aquella sensació d’haver-ho passat bé, però quin dolor, ràpid un ibuprofè, o una pastilla rosa que em porti cap a una altra escletxa temporal de plaer.

  • 12
  •