Arxiu de la categoria General

Feines domèstiques

Quan A arriba a casa de M gairebé sempre es despulla. Els dies que no té temps només es descalça. El més habitual és que tan bon punt és dins l’ascensor que va cap a l’àtic ja es vagi desfent de capes. Així quan M obre la porta només li cal deixar sobre la cadira, ben posat, tot plegat i en ordre, la roba que li complementa les calcetes. Pateix pels gats que no li estirin un punt del jersei nou, o no li desfilin el vestit d’estiu setinat. Alguna vegada els ha vist amanyagant la camisa de seda i s’ha posat en alerta, però ells també saben apreciar la roba que vol ser treta i la respecten una vegada ja no té la calor del cos. Només treuen les urpes quan se’ls fa fora, això ja ho ha entès, així que els deixa la roba sobre la cadira amb moderada tranquil·litat i procura amagar dins del bolso penjat les peces més sensibles.

L’aigua bull quan ja no duu més roba que l’imprescindible, que sempre és massa, i es preparen un te amb gingebre. A i M repeteixen aquest ritual sense saber-ho, només un espectador ocult podria assenyalar que en efecte sempre ocorre de la mateixa manera. A vegades hi ha algú més, però aleshores A no ha de patir per la roba i els gats. Fan el te, els agrada molt haver de bufar amb insistència i beure-se’l a xarrupets. Ara que és estiu encara fa més calor i el plaer és més gran.

Es preparen per a la feina que han de fer. Si el que toca és estirar-se al llit i llegir cadascuna el seu llibre, doncs s’hi posen de seguida i llegeixen. S’interrompen quan els agrada molt i comenten amb veu alta això i allò. Esclar que una vegada ja no fan silenci és difícil que s’hi tornin a posar amb la diligència que han començat, l’argument del llibre passa a segon pla i pot ser que fins i tot l’oblidin entre els coixins. No són gens disciplinades. Si la feina que han de fer és repassar les lliçons de la càbala, o qualsevol altra afició oculta d’A o M, passa exactament el mateix que amb la lectura. L’atenció plena els dura fins que apareix el fil que teixeix la seva pròpia conversa i abandonen la tasca original oblidant-la amb dolçor.

A vegades també fan feines més físiques, no tan intel·lectuals. Han d’estirar-se sobre les hamaques de dalt a la terrassa i exposar-se al sol i als veïns. No passa gaire sovint perquè el sol és de matins i A i M són persones ocupades. Hi ha pocs dies del calendari d’estiu que ho puguin fer, alguns festius, algun dia esgarrapat a les feines respectives amb el pretext que han d’anar al gestor o una altra bagatel·la per l’estil. També, els dies que se senten més enèrgiques, assagen àssanes de ioga. Hi tenen traça davant del mirall de dalt. Fan els moviments tan lentament com poden i intenten marcar les postures com si algú, l’espectador ocult, les hagués de dibuixar.

A sempre ha de marxar abans d’hora. M ho sap i procura fer fora els gats perquè pugui posar-se les capes de roba amb rapidesa. Pren el bolso penjat i s’escola per l’ascensor amb la tranquil·litat d’esperit que deixa la feina ben feta.

  • 12
  •  

El sot

El sot, el forat, l’argila, les arrels, el pou, el tut. Res prou endins, res prou fondo. L’olor d’humitat, la molsa que queda a la superfície i fa olor però més avall, més avall, arrels que fan camí o ja ni tan sols arrels, cap aroma reconeguda. Només terra, pedres, roca. No sé de quina mena, però sembla esponja de mar. Roca volcànica. Engrunes de lava tan antiga que no sap ni què és. He rebuscat bé i hi ha espais per mi lluny de la llum. S’hi està bé, ni fred ni calor, quietud al sot, al forat, al pou.

A dalt, l’heura, el faig, el roure, el boix. El paràsit que es menja el boix tremola perquè rebrota i se’l menjarà a ell. L’heura cobreix taules i cadires abandonades perquè ningú va a berenar a la vora d’un camí on hi ha una font que no brolla. El faig, el roure i l’avellaner i la pomera borda esperen i viuen tranquils. Els camins estan bruts i ningú ja no pot arribar a veure’ls i estimar-se a la seva falda. Tampoc colliré la poma que no m’ha estat regalada.

  • 12
  •  

Préssec de mar

La primera pujada passat el Llané Petit per agafar el camí d’es Far és interminable. Odies l’asfalt més que el pes de la motxilla. També odies les vistes de cases amb piscines sempre buides. No s’hi veu mai ningú que es diverteixi. Potser ha arribat l’hora de socialitzar tanta casa avorrida i organitzar l’escàndol de l’estiu a Cadaqués. Que des que Gala és morta sembla que follar sigui cosa de portes endins.

Prou mirar piscines d’altri i més concentrar-te en el cul de qui tens davant. Que poc estètics els pantalons de fer esport. Sempre negres, de tacte entre sedós i de plàstic reciclat. La samarreta llampant perquè els que les dissenyen a les curses tenen mal gust. Així vestits, de cap manera acceptaria ningú a la festa de la piscina ocupada que sense voler ja estic organitzant. El dress code seria tot menys roba tècnica. Prohibida tota referència tèxtil a curses de comarques.

Em vull posar a plorar per tanta injustícia, tant de sol, com pesa la puta motxilla, però ja sóc a dalt, s’acaba l’asfalt i comença el camí. També hem deixat les cases enrere i de vistes interessants tinc les seves espatlles. Jo les conec despullades. També conec el mar que hi ha a sota, ell em coneix a mi i sap de les meves dèries. Em fa fotos boniques, que es poden ensenyar al xat de família. El que s’ha de suportar per tenir un orgasme sota el Far.

El camí es fa més estret, tant que si t’entrebanques rodoles cap a mar. Potser que ho proposi i m’estalviï el darrer tram. Quines ganes de deixar la motxilla a terra i obrir el tàper de préssec viatger, que és mel, i endolcir-me la boca. Això m’anima i em fa sentir més lleugera, accelero el pas. Dic hola al Far quan hi passo pel costat, sense massa entusiasme perquè aquí a què hem vingut. Baixo primera cap a la cala. Sense adonar-me’n ni porto la motxilla ni ell la samarreta florescent que ja deu ser camí de Mallorca. La Gala m’aplaudiria.

  • 12
  •  

Jo. I el porno

Unes de les rutines del diumenge quan em llevo és llegir des de l’iPad el diari Ara i els suplements d’El País i La Vanguardia. Avui que és 8 de març, tot sobre la dona. I a l’Ara un especial del plaer femení. Em fa gràcia trobar-m’ho quan encara tinc les endorfines a nivell alerta nuclear i volta l’embolcall del plaer per sobre la tauleta. Dec fer l’olor de les deesses que se saben triomfadores, que menen dracs i endrapen fruites sucoses després de la batalla.

Llegeixo que la indústria del porno és d’homes i per a homes. Però, esclar, de dones que en miren, que en mirem, què carai, n’hi ha. Ens ho mirem com qui mira ciència-ficció. The Martian, una pel·lícula que m’agrada especialment, pel silenci de l’espai, per en Matt Damon, que no és en Bratt Pitt sense samarreta a Thelma i Louise ni a Once Upon a Time in Hollywood, però que marededéu, està tremendíssim, i t’hi veus allà confinada a Mart amb ell i de cop apareix en Brat Pitt i ja veig que m’estic desviant del gènere i estic a punt de fer un relat de ciència erotisme-ficció i val més que ho deixi aquí, que si no ma mare no em voldrà llegir.

Doncs això, ciència-ficció. Quan mirem porno a RedTube veiem un gènere anys llum de la crònica real d’una trobada on l’orgasme és el leitmotiv encara que a vegades apareix com un deus ex machina: fins aquí hem arribat, ara correm-nos i anem a esmorzar que hem de fer els dinars de la setmana. A mi el porno em serveix pels detalls, aquella pell que s’eriça quan un glaçó la repassa, el tacte del sofà de vellut sota els mugrons. M’imagino la càmera (en conec una, de dona, que ha sigut càmera de pel·lis porno) arribant a casa seva per refer l’escena que acaba de veure, quina merda de guió, ara això ho milloro.

El porno, doncs, és un gènere de merda amb algun moment sublim. La sort que tenim és que els vídeos duren poc i que de seguida saps que no hi trobaràs el que busques. Però, de tant en tant, petites meravelles. I ara ve el drama. Això, com ho comparteixo? Com li dic a la Magda, les Montses, la Carol o a la Maria que he trobat una productora que és una delícia, com els llibres que recomano o les pel·lis que miro per segona vegada amb elles? Com ho fem per normalitzar-ho i escampar el plaer arreu? Com m’allibero del pes de parlar de porno amb prudència i subtilesa per passar a fer-ne cròniques com qui en fa del CaixaForum un diumenge al matí?

  • 12
  •  

Una mica tard pels bons propòsits

No he fet mai una truita de patates i en faig bandera. Tinc un xaval contractat que me les fa. Més d’un, de fet. I amigues. La sogra i a cal Ramon també en saben fer. A vegades no me les fan del meu gust, un pèl massa cuites. A mi m’agraden cruetes, que es noti la patata però no la ceba. En fi, aquest any tampoc penso iniciar-me en el tema. Ja fa més de quinze dies que som al 2020 i persisteixo.

He fracassat estrepitosament en el propòsit de beure més vi bo i menys de no tan bo. Si ara m’hi poso i amb el que resta d’any, potser inverteixo la tendència. Però ho veig difícil quan un vi execrable em sembla excel·lent pel simple fet que me’l serveix una millor amiga mentre m’encén un cigarret i m’explica que ara fa pàdel. El vi es converteix en un conducte lliscant cap a una vida trepidant d’amants, raquetes i sortides a mitjanit de pisos aliens.

No penso deixar de ser rossa natural. En principi ho tinc fàcil perquè és una propietat innata, però és veritat que s’ha de cultivar perquè si no la natura s’entesta a reconduir-te cap als tons més foscos. És un propòsit agraït perquè es complementa amb el de no conduir si no és estrictament necessari i el de lluir el collaret de perles en els dies tenebrosos.

París, Islàndia, Squamish. No cal que sigui per aquest ordre ni tot al mateix viatge. Molt curiós que les destinacions de l’any hagin de ser llocs coneguts. Potser m’he estancat, però és que no tinc cap ganes d’anar a desxifrar línies de metro, ni d’haver de fer investigació al Tripadvisor per trobar un restaurant per dinar. Tinc ganes d’entrar a la cerveseria de l’altra punta de món i demanar les mandonguilles de sempre.

De moment cap bon propòsit més. Perquè els de llegir la ment, manipular humans, fer hores de llit fora del llit, si no ens hi hem posat fins ara, ja fem tard.

  • 12
  •