Arxiu de la categoria General

Tinc un moment

Tinc un moment, potser només cinc minuts d’una finestra temporal, mentre no em sona el telèfon i el tint encara al cap, per dir que la vida només són moments que precedeixen copes de cava, orgasmes, grans idees efímeres i recorreguts a peu cap a l’escola dels nens on et sents en pau amb l’univers i en harmonia amb la natura viva, que moltes vegades voldries morta o com a mínim en pausa perquè, noi, com arriba a cansar.

Moments de total felicitat, com aquell quan l’Antònio, el meu instructor d’autoescola que ha decidit fer-me conduir després de 15 anys de carnet en un calaix, afirma sense escletxa de dubte que el cotxe no se’m calarà mai si està en moviment. Com aquell que la meva mare em diu que no escric mai sobre ella, malgrat ser la persona que estimo més profundament i de manera més oculta, i que s’ha de rosegar les ungles perquè he tornat a parlar de la meva àvia i del meu pare morts, enyorats i potser un pèl idealitzats.

Em queden segons perquè veig que la Montse Bonet ja fa cara de voler rentar-me el cap, endollar la cadira del massatge i deixar-me en estat catatònic abans d’agafar les tisores i fer-me el que li vingui de gust. Quin plaer veure com algú, amb unes tisores, és capaç d’invocar un altre d’aquests moments de felicitat omplint-lo de confidències a ritme de zac zac, amb cabells inerts voleiant al voltant d’una conversa profunda. Montse encara no em treguis el tint, accepto el risc de passar-me de pèl roja, deixa’m acabar el post, que després només em quedaran alguns moments post copa de cava, orgasme, grans idees efímeres, que són com una gran ressaca, amb aquella sensació d’haver-ho passat bé, però quin dolor, ràpid un ibuprofè, o una pastilla rosa que em porti cap a una altra escletxa temporal de plaer.

  • 12
  •  

Persèfone II

Persèfone duu les ungles de vermell, rouge infern, i se les mira amb la mà plana a la paret tan blanca del passadís. Li agrada fer lliscar la mà, tot i el risc de deixar empremta, per les parets del refugi d’hivern. Així sap una vegada i una altra que té límits que la protegeixen. Ho sap perquè els toca: la porta, les parets, aquests sostres immensos. Límits però que tenen els dies comptats, li han dit que han brotat els ametllers, el de la nacional 340 a l’alçada de l’Arboç ja té flor. El moment s’acosta.

De moment ja li va bé aquest refugi. Les sales conegudes amb el foc perpetu. Una calçotada de tant en tant, això de tenir foc tant a l’abast s’ha d’aprofitar. Les cendres que es recullen serviran per alimentar el llimoner que li cedeix la branca on a l’estiu hi col·loca un extrem de l’hamaca. Ja s’hi veu gronxant-s’hi, però no, encara no, encara necessita recórrer les estances de l’inframon un dia rere un altre, recollint les cendres i atiant el foc. És pacient, sap que sempre hi ha un segon acte més enllà.

Es concentra en el plaer momentani, la seva mà nua i la paret. Necessita imprimir aquest moment per recordar-lo quan a l’estiu no hi hagi estança, paret, ni sostre que l’enquadri. Quan recuperi el cel blau i la fruita madura desfent-se entre les mans plenes, regalimant cames avall fins tocar l’herba tan verda, nodrida per les ànimes calcinades de les cendres de l’Hades. Ell, mentrestant, pacient, se la mirarà des de la finestra, orgullós, sabedor de tenir-la almenys quan cau la nit i l’hamaca queda en el fons d’un cistell arrecerat darrere el llimoner.

  • 12
  •  

Copa parada, copa agitada

Copa parada

36 anys, una empresa que comença a rutllar. Fills grans i mascles. Un postgrau quasi acabat i el vent a favor.

La collita sense sorpreses, ha sigut una bona anyada. Aromes de risc moderat i d’idees madurades en bóta de roure americà. La doble fermentació, la segona en ampolla blindada de disgustos fa que la bombolla sigui fina, elegant com el rouge à lèvres de les reunions importants.

Maridatges amb amistats d’altres èpoques que guardaves al rebost i que han millorat tant que et fa pena no haver invertit una mica més perquè valen el seu pes en or.

Copa agitada

37 anys, una empresa que ambiciona grans coses. Un horitzó que cada vegada es veu més a prop i que no hauries imaginat mai que tingués aquest color. Nois que comparteixen espais amb tu, que et miren amb ulls de gairebé adolescents i qüestionen el món conegut. Un postgrau finalitzat i les veles reforçades.

Ja no es tracta de fer cupatges matemàtics, ni de buscar xarel·los o macabeus. Aromes sofisticades amb gust de futur immediat. Immenses ganes de tornar a fermentar i ser gran, tan gran per endur-te per davant les incerteses d’una vegada per totes.

Maridatges amb arrossos a Vilanova, barbacoes de cap de setmana, viatges de feina a Londres, noves fórmules d’expressió al Penedès. Feina i rigor.

  • 12
  •  

Sol·licitud d’admissió

Avui m’han demanat que faci una carta de presentació per poder optar a un postgrau de màrqueting digital i per consell del meu soci escric aquest post en primera persona. Se suposa que he de convèncer un comitè d’experts que m’avaluaran i decidiran si puc formar part dels escollits de l’Olimp del Inbound Marketing. Ara que hi som, no sé quin Déu és el que té el meu perfil, més que res per encomanar-me a ell. Deu ser Pal·las Atenea, Minerva per als que només saben llatí, perquè d’estratègia en sabia un pou. I tenia molta mala llet.

Tothom sap que jo de mala llet, poca. Que d’estratègia, vaig fent. Que habilitat per ser allà on haig de ser i dir el que toca, bé. Que interpretar senyals i conduir l’univers cap a propòsits lícits o il·lícits, matrícula d’honor. I tot sense un títol universitari que ho acrediti perquè els filòlegs clàssics en principi només declinem i llegim guarrades de Catul. Esclar que això en un Currículum no vesteix massa. No puc anar a una reunió dient ei, senyors, que jo en sé de fer alinear els astres. Que sé què hem de dir, per quin canal, i amb quina cadència perquè el resultat sigui l’òptim. I a més sé a quina verge he de resar. Senyors, poseu-vos a les nostres mans i deixeu-vos de romanços, que de vendre productes en sabem una estona. I no només la força, sinó que també la tècnica ens acompanya. I aquí ho acredita el meu títol de Filòloga Clàs… ohwait!

Així doncs, aquest any em tocarà estudiar, fer exàmens i el que és pitjor, no hi haurà un bar per demanar els apunts al cambrer. M’hauré de quedar fins tard a acabar els exercicis, faré veure que treballaré mentre repassaré el temari i ompliré testos. Enviaré correus demanant aplaçaments de terminis d’entrega. Però almenys estaré enmig de gent de màrqueting, que després dels filòlegs clàssics, són els meus companys de feina naturals.

(I que consti que he arribat a les tres-centes paraules, que he tingut en compte el % de paraula clau apropiat i que no he posat ni H1 ni H2 perquè això encara no és un blog de feina. N de l’aspirant.)

 

  • 12
  •  

Millors amigues

Un dia vaig conèixer la Judith que em va semblar la persona més fascinant del planeta. Era molt intel·ligent i tenia uns cabells tan fins que s’escolaven entre els dits com el temps en un rellotge de sorra. Més tard la Maria em va fer descobrir que hi ha ànimes autèntiques indomables que tenen un camí traçat i que si tens sort podràs compartir amb elles part de l’itinerari. El tram final del nostre camí particular el vam fer juntament amb la Sandra, que em va demostrar que el caràcter no es modula fàcilment. l’Elisabet era tota dolçor i candidesa fins que va deixar de ser-ho i ja no la veia com l’havia vist i va arribar la Joana, de dia i l’Anna, de nit. Millors amigues i millors persones amb mil arestes que punxen i guareixen a la vegada i no sé mai quan parlo amb elles si aquell dia la ferida serà més profunda o bé m’alleugeriran el dolor aquest de ser viu i dubtar però encertar-la perquè no hi ha més remei. I només he compartit amb elles un espai petit d’aquesta vida, però puc dir-ne d’elles que són dones fortes que no es dobleguen i que en algun moment les he estimat com mai ni ningú crec que ho pugui fer. I quan en trobo d’altres, de dones extraordinàries, que no he tingut prou temps per conèixer-les, la Marta, la Clara, l’Eva, hi veig les evolucions, com els Pokemon, d’aquestes grans amigues que m’han fet ser com sóc. I em deixo conscientment les de la meva etapa actual perquè no les puc anomenar a totes sense deixar-me’n alguna.

Les miro i penso, cony, quina sort que has tingut de trobar-te-les totes en aquesta vida i haver-te estalviat tres reencarnacions, que mai se sap en què pots convertir-te. També em pregunto què he fet de bo en una vida anterior perquè en aquesta em vagi creuant contínuament amb dones tan interessants. Alguna cosa em fa pensar, per l’època en què vaig néixer, que potser encara em duren els efectes de l’LSD…

 

  • 12
  •