Arxiu de la categoria General

Millors amigues

Un dia vaig conèixer la Judith que em va semblar la persona més fascinant del planeta. Era molt intel·ligent i tenia uns cabells tan fins que s’escolaven entre els dits com el temps en un rellotge de sorra. Més tard la Maria em va fer descobrir que hi ha ànimes autèntiques indomables que tenen un camí traçat i que si tens sort podràs compartir amb elles part de l’itinerari. El tram final del nostre camí particular el vam fer juntament amb la Sandra, que em va demostrar que el caràcter no es modula fàcilment. l’Elisabet era tota dolçor i candidesa fins que va deixar de ser-ho i ja no la veia com l’havia vist i va arribar la Joana, de dia i l’Anna, de nit. Millors amigues i millors persones amb mil arestes que punxen i guareixen a la vegada i no sé mai quan parlo amb elles si aquell dia la ferida serà més profunda o bé m’alleugeriran el dolor aquest de ser viu i dubtar però encertar-la perquè no hi ha més remei. I només he compartit amb elles un espai petit d’aquesta vida, però puc dir-ne d’elles que són dones fortes que no es dobleguen i que en algun moment les he estimat com mai ni ningú crec que ho pugui fer. I quan en trobo d’altres, de dones extraordinàries, que no he tingut prou temps per conèixer-les, la Marta, la Clara, l’Eva, hi veig les evolucions, com els Pokemon, d’aquestes grans amigues que m’han fet ser com sóc. I em deixo conscientment les de la meva etapa actual perquè no les puc anomenar a totes sense deixar-me’n alguna.

Les miro i penso, cony, quina sort que has tingut de trobar-te-les totes en aquesta vida i haver-te estalviat tres reencarnacions, que mai se sap en què pots convertir-te. També em pregunto què he fet de bo en una vida anterior perquè en aquesta em vagi creuant contínuament amb dones tan interessants. Alguna cosa em fa pensar, per l’època en què vaig néixer, que potser encara em duren els efectes de l’LSD…

 

  • 12
  •  

Avantpassats II

El meu avi talaiava vaques, ovelles i ramats de bèsties en general que es deixen talaiar. Era tot ell gros, panxacontent, amant de les bones ombres per fer la migdiada i apassionat dels toros que l’obligaven a baixar a Barcelona un parell de cops l’any. Va enamorar i es va casar amb la meva àvia modista, la pencaire, la que el va haver d’anar a buscar després de la guerra a Mallorca, en un camp de concentració on feia de cuiner, anys després de donar-lo per mort a l’Ebre, i agafar-lo per l’orella i fer-lo tornar cap a casa tant si vols com si no vols.

La meva àvia, l’altra, dies abans de parir el que seria el meu pare, va agafar una turca tan impressionant que la seva sogra la va haver de bufetejar fins que va recuperar la consciència. El que seria el meu pare mai va poder tolerar l’alcohol, i ho justificava amb els antecedents de la seva mare, que per altra banda l’experiència no li va servir de lliçó i va continuar sent fidel al Carta Nevada fins que li va arribar l’hora.

A mi no m’agraden els toros, us ho puc assegurar, per molt que el meu amic extremeny digui que cada vegada que veu el José Tomás se li apareix la verge. Tampoc he abandonat mai la família per moltes ganes que en tingués i sobretot mai dels mais m’he begut una copa de Carta Nevada sense pensar que els Déus no haurien de permetre certes aberracions.

  • 12
  •