Annamatopèdia

Arxiu “Nos”

Totes les Úrsules

Cap de les dones que tens ara al voltant ho poden ser. Porten lligacames, els llavis vermells, la manicura ben feta? Aixequen la cella quan t’hi dirigeixes com si esperessin una bajanada? Potser una t’ho sembla perquè fa olor de gessamí, però fixa-t’hi bé, que no és el perfum imprès a la pell, és el record de l’ambientador de la darrera botiga on ha estat. El fet de no saber distingir una aroma d’ambientador d’un núvol olorós sortit d’un potet de cristall ja t’incapacita per ser un rastrejador d’Úrsules, les criatures més perfectes, les sirenes, amazones, marededeus i barjaules que fan trontollar el terra que trepitges.

Has viscut mai un terratrèmol? Un d’aquells fluixets que et poden desvetllar una mala nit o que sacsegen la llibreria fent caure les figures estúpides que hi tens. Deus haver pres un cafè a una terrassa mal ubicada sobre una línia de metro no gaire profunda. La cullera vibra del primer vagó a la cua cada vegada que passa per sota. Remarcable però no arriba a distreure’t de les teves ocupacions. Això passa també quan elles, les Úrsules, es creuen un instant amb la teva vida. Has de tenir una sensibilitat molt especial per captar-ho i saber aferrar-te a l’oportunitat de tenir-ne una de bones i que no t’ignori. D’atreure-la i oferir-li un pacte prou bo perquè et dediqui una estona del seu temps i et faci fills i et porti al cine i deixi que li facis el sopar.

Les àvies les confonen amb bruixes. No van mal orientades si comptem que l’encanteri a què et podrien sotmetre, si en fossis digne, que no, és tan difícil de trencar com la successió del dia i la nit o l’amor ferotge d’una mare per un fill. Són obscenes, altives, de parla exquisida i conversa llarga tan llarga que es diu que algú s’ha mort de deshidratació per no tenir la precaució de fer un glopet d’aigua de tant en tant mentre s’expliquen. D’aquí que a més de bruixes, sirenes i per extensió, barjaules. Marededeus per als creients que pequen i amazones per als que les admiren i es rendeixen.

La mandra

Es remou entre els llençols a ritme de les ullades del sol. Hi està molt bé amb l’escalfor de dins del llit i no sembla que en vulgui sortir. Treu un peu fora com qui fa el tastet de la piscina abans de tirar-s’hi, però com que toca l’aigua massa freda, recula i torna a la tovallola. La Joana, doncs, torna a amagar-se tota sencera al cau tebi de sexe i s’estira llarga com és però sense sortir dels límits del cotó que la cobreix. Topa amb el preservatiu i l’empeny fent-li fer la croqueta fins que salta a terra a plom. No mereix cap punt ni en la dificultat ni en l’execució. El condó ha caigut del llit sense gràcia i el públic xiula indignat per la presa de pèl. S’esperaven un doble tirabuixó carpat i res, tu.

Les filigranes les reserva per a altres ocasions. Es considera destra a l’hora d’escriure molt de pressa al teclat de l’ordinador, sap fer-se una trena grapada amb un cigarret entre els llavis i també pot masturbar-se amb l’esquerra mentre xateja amb la dreta.

La Joana a més de dretana és imprevisible i per més que ningú s’esperaria que es llevés abans de migdia, resulta que ja s’està eixugant els cabells i va mig vestida perquè segueix fent sol i un vermut que es desaprofita és un vermut que es perd per sempre i això no ho pot tolerar. A partir d’ara, que ja s’ha decidit, ho fa tot molt més ràpid. S’acaba de vestir, tria el bolso i l’abric, sap que té les claus a la butxaca, no mira la bateria del mòbil, que si en té prou o no, no té gens d’importància. La determinació de remoure una oliva farcida entre els glaçons d’un vermut li dona tanta energia que la propulsa cap a la plaça del Sol en qüestió de mig parsec.

—No em diguis que no m’has guardat una cadira, que sabies de sobres que vindria —es queixa dreta amb el got a la mà que ha anat a buscar a la barra. 

En Gabriel fa com qui no l’hagués sentit i amb el peu esquerre arrossega una cadira que per sort ha quedat buida de l’altra taula i la col·loca just al seu costat per veure-la bé. La Joana té una manera de mullar els llavis a la copa i d’esquivar els glaçons que cauen amb l’alcohol que el posa molt calent. Treu la llengua en el moment just que s’ha empassat el líquid i es ressegueix els llavis i després els contreu fort fent un sorollet de petó que quasi ni se sent, però que és l’espetec que dona el tret de sortida a una altra erecció.

I és ara a ell a qui li ve la pressa de moure’s d’aquesta terrassa que convida al no fer res de diumenge i amb la mà fa un gest a l’aire en cursiva que el cambrer interpreta i li porta la nota, que paga i s’aixeca. Vol agafar la Joana d’una revolada, recollir-li bolso, tabac, guants i endur-se-la sota els llençols on l’ha deixada aquest matí fent la mandra.

A i M dins del bosc

Estirades sobre la pedra calenta i rugosa que els fa pessigolles a l’esquena miren els núvols com corren. Encara no és primavera, de fet és febrer rigorós i implacable per vent i pel fred, però el romaní florit ho tapa. Ahir eren a Cadaqués i també era hivern quan van posar els peus a l’aigua, fins els genolls. De tant en tant fan coses així, naveguen per la vida sense fer cas de les estacions. A l’estiu es vesteixen de negre i es posen jaquetes llargues al capvespre quan gira la marinada i s’eriça la pell coberta de crostes de sal, a l’hivern es posen ulleres de sol i jerseis de tons vermells per caminar descalces entre les roques de s’Arenella, que són els últims dits que s’escapen de Cap de Creus, fills d’uns Pirineus que queden tan lluny des del mar.

Les muntanyes altes també queden lluny d’aquí on són ara. Queda més a prop la primavera que les roques de dalt de tot del Gra de Fajol. No esperaran que vingui, invocaran la muntanya i el bon temps a força de mirar fotografies a contrallum aquí estirades mentre la molsa les estima. Ara són lluny del mar, almenys més que ahir i prop de les esparregueres que creixen en els bosquets tímids de la Serreta. Els núvols corren tant que les fotos que miren des del mòbil les enlluernen o no a intervals capriciosos com les llengües de sol que travessen la nuvolada. No es cansen d’estar en aquesta postura incòmoda perquè així estirades no fa fred i poden explicar-se coses que dempeus no estan permeses.

S’expliquen coses terribles, monstres de por i terror que les persegueixen perquè són elles que els han alimentat amb avidesa. No ho han de fer en veu baixa ni amb vergonya perquè estan protegides per l’hivern que tot ho refreda i l’aire que s’emporta les paraules ben lluny ben lluny i les escampa barrejades i sense sentit per la vinya. No han pas de patir perquè això que diuen ressoni en alguna banda. Tot passarà, tot marxarà i el romaní florit encomanarà altres plantes amigues que aniran fent flor.

També parlen de coses delicioses i plaents, ara xiuxiuegen perquè el que diuen és tan íntim i intens que volen sentir el batec del cor que els hi marca el ritme. Quan s’expliquen el plaer el vent deixa de bufar, la molsa és més olorosa. La primavera es fa pas entre el fred, la por i els núvols. La muntanya baixa al mar i neden juntes cap a l’estiu.