Persèfone ni se’n recorda quin dia va deixar darrere seu la porta de l’Hades sense fer soroll al mateix temps que es treia peces de roba. Quina ingenuïtat per part seva voler marxar discretament si una llarga filera de mitjons, pantalons llargs, camises entallades i diccionaris feia un caminet que arribava a una senyora mig nua que seguia buidant-se a mesura que s’acostava a sa plaieta.

A Hades no li calia llogar cap detectiu per esbrinar on havia fugit aquesta vegada, ni tan sols havia pres la precaució de posar la contrasenya d’accés al seu portàtil, que també havia abandonat entre la jaqueta gruixuda i la subscripció a l’spotify.

Va arribar a tocar l’aigua només amb una calceta minúscula del biquini com a tota possessió. I no se la va treure perquè ja estava immersa plenament entre les onades de les vacances. No va tenir temps de deixar-ho tot enrere, però això no era nou. L’any anterior havia entrat a l’aigua encara amb un mail a mig enviar.

Les onades la van portar a llibres desconeguts de gent inhòspita, a platges plenes de tovalloles indignes, a ciutats obscenes de riquesa desmesurada, a un port de muntanya ple de ciclistes tan nus com ella.

Encara rostida sota el sol li arriba la crida del deure. Per sobre l’espatlla veu una rodeta de la cadira de despatx que és de les darreres coses que ha abandonat de l’hivern, decideix ignorar-la fins dilluns i s’hi tomba d’esquena.

S’ho pregunta amb un cocktail a la mà. Aquesta vegada no entraré en la manicura perquè ha hagut de deixar de pintar-se les ungles momentàniament. El rouge ferrari l’avorreix i no troba un nom prou bonic de color digne per substituir-lo. La veu passar davant dels finestrals que donen a mar. Si la mira la convidarà a entrar i li explicarà l’exitós dinar. L’han felicitat per l’hummus de primer i el vins que ha triat curosament per l’àpat. De fet, no en té ni puta idea ni de fer plats estrangers ni de triar vins, però té la thermomix i bons amics que l’aconsellen.

Ara mira cap a mar i decideix que li farà un missatge. Li diu que està espaterrada en un lloc ideal d’aquells que et recullen la jaqueta en arribar i no has de patir per si et deixes el bolso penjant d’una cadira amb la cremallera oberta. L’únic que has de mirar és que no quedin a la vista els kleenex, que fa molt lleig. Només faltaria que algú es pensés que en fa ús en algun moment, ella. Quina imatge tan lletja, la d’obrir una pestanya de la bosseta, desplegar-ne un mocador i sonar-se. Esclar que també es poden fer servir per eixugar-se el rímel després d’haver-se ennuegat. Això es tolera.

Li respon que no pot passar més temps així, en aquesta situació. Veu com tecleja amb dificultat, la marinada té aquestes coses. Tot d’una un dia meravellós es converteix en un dia de merda perquè no has previst portar un jerseiet, i el vent agradable es transforma en un aire gèlid que fa fer whatsapps amb faltes d’ortografia inadmissibles, però qualsevol perd temps en esborrar i tornar a teclejar amb els mugrons com diamants. Així que es posen d’acord malgrat les lletres canviades i la manca d’espais i queden pel proper cap de setmana a casa. A la tarda, amb hores per davant i cava en fresc, ha de ser Amor, coincideixen. L’únic que queda per afinar és qui truca a la Clara perquè els faci la demostració de la thermomix.