El sot, el forat, l’argila, les arrels, el pou, el tut. Res prou endins, res prou fondo. L’olor d’humitat, la molsa que queda a la superfície i fa olor però més avall, més avall, arrels que fan camí o ja ni tan sols arrels, cap aroma reconeguda. Només terra, pedres, roca. No sé de quina mena, però sembla esponja de mar. Roca volcànica. Engrunes de lava tan antiga que no sap ni què és. He rebuscat bé i hi ha espais per mi lluny de la llum. S’hi està bé, ni fred ni calor, quietud al sot, al forat, al pou.

A dalt, l’heura, el faig, el roure, el boix. El paràsit que es menja el boix tremola perquè rebrota i se’l menjarà a ell. L’heura cobreix taules i cadires abandonades perquè ningú va a berenar a la vora d’un camí on hi ha una font que no brolla. El faig, el roure i l’avellaner i la pomera borda esperen i viuen tranquils. Els camins estan bruts i ningú ja no pot arribar a veure’ls i estimar-se a la seva falda. Tampoc colliré la poma que no m’ha estat regalada.

La primera pujada passat el Llané Petit per agafar el camí d’es Far és interminable. Odies l’asfalt més que el pes de la motxilla. També odies les vistes de cases amb piscines sempre buides. No s’hi veu mai ningú que es diverteixi. Potser ha arribat l’hora de socialitzar tanta casa avorrida i organitzar l’escàndol de l’estiu a Cadaqués. Que des que Gala és morta sembla que follar sigui cosa de portes endins.

Prou mirar piscines d’altri i més concentrar-te en el cul de qui tens davant. Que poc estètics els pantalons de fer esport. Sempre negres, de tacte entre sedós i de plàstic reciclat. La samarreta llampant perquè els que les dissenyen a les curses tenen mal gust. Així vestits, de cap manera acceptaria ningú a la festa de la piscina ocupada que sense voler ja estic organitzant. El dress code seria tot menys roba tècnica. Prohibida tota referència tèxtil a curses de comarques.

Em vull posar a plorar per tanta injustícia, tant de sol, com pesa la puta motxilla, però ja sóc a dalt, s’acaba l’asfalt i comença el camí. També hem deixat les cases enrere i de vistes interessants tinc les seves espatlles. Jo les conec despullades. També conec el mar que hi ha a sota, ell em coneix a mi i sap de les meves dèries. Em fa fotos boniques, que es poden ensenyar al xat de família. El que s’ha de suportar per tenir un orgasme sota el Far.

El camí es fa més estret, tant que si t’entrebanques rodoles cap a mar. Potser que ho proposi i m’estalviï el darrer tram. Quines ganes de deixar la motxilla a terra i obrir el tàper de préssec viatger, que és mel, i endolcir-me la boca. Això m’anima i em fa sentir més lleugera, accelero el pas. Dic hola al Far quan hi passo pel costat, sense massa entusiasme perquè aquí a què hem vingut. Baixo primera cap a la cala. Sense adonar-me’n ni porto la motxilla ni ell la samarreta florescent que ja deu ser camí de Mallorca. La Gala m’aplaudiria.

Unes de les rutines del diumenge quan em llevo és llegir des de l’iPad el diari Ara i els suplements d’El País i La Vanguardia. Avui que és 8 de març, tot sobre la dona. I a l’Ara un especial del plaer femení. Em fa gràcia trobar-m’ho quan encara tinc les endorfines a nivell alerta nuclear i volta l’embolcall del plaer per sobre la tauleta. Dec fer l’olor de les deesses que se saben triomfadores, que menen dracs i endrapen fruites sucoses després de la batalla.

Llegeixo que la indústria del porno és d’homes i per a homes. Però, esclar, de dones que en miren, que en mirem, què carai, n’hi ha. Ens ho mirem com qui mira ciència-ficció. The Martian, una pel·lícula que m’agrada especialment, pel silenci de l’espai, per en Matt Damon, que no és en Bratt Pitt sense samarreta a Thelma i Louise ni a Once Upon a Time in Hollywood, però que marededéu, està tremendíssim, i t’hi veus allà confinada a Mart amb ell i de cop apareix en Brat Pitt i ja veig que m’estic desviant del gènere i estic a punt de fer un relat de ciència erotisme-ficció i val més que ho deixi aquí, que si no ma mare no em voldrà llegir.

Doncs això, ciència-ficció. Quan mirem porno a RedTube veiem un gènere anys llum de la crònica real d’una trobada on l’orgasme és el leitmotiv encara que a vegades apareix com un deus ex machina: fins aquí hem arribat, ara correm-nos i anem a esmorzar que hem de fer els dinars de la setmana. A mi el porno em serveix pels detalls, aquella pell que s’eriça quan un glaçó la repassa, el tacte del sofà de vellut sota els mugrons. M’imagino la càmera (en conec una, de dona, que ha sigut càmera de pel·lis porno) arribant a casa seva per refer l’escena que acaba de veure, quina merda de guió, ara això ho milloro.

El porno, doncs, és un gènere de merda amb algun moment sublim. La sort que tenim és que els vídeos duren poc i que de seguida saps que no hi trobaràs el que busques. Però, de tant en tant, petites meravelles. I ara ve el drama. Això, com ho comparteixo? Com li dic a la Magda, les Montses, la Carol o a la Maria que he trobat una productora que és una delícia, com els llibres que recomano o les pel·lis que miro per segona vegada amb elles? Com ho fem per normalitzar-ho i escampar el plaer arreu? Com m’allibero del pes de parlar de porno amb prudència i subtilesa per passar a fer-ne cròniques com qui en fa del CaixaForum un diumenge al matí?