Fa dues hores que volto i aviso que aquest post l’he començat a les 8 del matí. Ja sé que en Pep diu que ens hem d’aixecar ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora. Però això només és suportable si fas una migdiada de pijama-manta. I tan sols està a l’abast dels privilegiats, dels que viuen en pau amb l’univers i no tenen canalla fans dels Gormiti.

He sentit com s’engegava la calefacció,  com la màquina que escombra els carrers es passejava per davant de casa. He sentit el veí preparant-se per anar a treballar, les broques del rellotge enfeinades. He vist la fosca de l’hivern, les teulades retallades per la primera claror. He vist algun ocell. He vessat una llàgrima.

Aviat casa meva serà casa d’algú altre. Molt aviat. Primer les muntanyes de caixes s’han de teletransportar cap a Can Llimoner Desmarxat. El Sr. Spock tindrà feina a inventar-se un mètode per redirigir tanta felicitat, tanta vivència cap a la casa nova. Jo ja l’hi he reservat una llibreria billy.

Acabo de sentir el despertador i això vol dir que s’acaba el moment de la reflexió. Cal agafar la caixa d’eines i tornar-la deixar a terra perquè de veritat no sé què fer-ne. Jo avui em dedicaré a recollir les engrunes de la felicitat que encara no he encaixat, me les posaré a la butxaca, i aniré caminant cap al carrer Empordà.