Arxiu mensual de febrer 2012

Avantpassats II

El meu avi talaiava vaques, ovelles i ramats de bèsties en general que es deixen talaiar. Era tot ell gros, panxacontent, amant de les bones ombres per fer la migdiada i apassionat dels toros que l’obligaven a baixar a Barcelona un parell de cops l’any. Va enamorar i es va casar amb la meva àvia modista, la pencaire, la que el va haver d’anar a buscar després de la guerra a Mallorca, en un camp de concentració on feia de cuiner, anys després de donar-lo per mort a l’Ebre, i agafar-lo per l’orella i fer-lo tornar cap a casa tant si vols com si no vols.

La meva àvia, l’altra, dies abans de parir el que seria el meu pare, va agafar una turca tan impressionant que la seva sogra la va haver de bufetejar fins que va recuperar la consciència. El que seria el meu pare mai va poder tolerar l’alcohol, i ho justificava amb els antecedents de la seva mare, que per altra banda l’experiència no li va servir de lliçó i va continuar sent fidel al Carta Nevada fins que li va arribar l’hora.

A mi no m’agraden els toros, us ho puc assegurar, per molt que el meu amic extremeny digui que cada vegada que veu el José Tomás se li apareix la verge. Tampoc he abandonat mai la família per moltes ganes que en tingués i sobretot mai dels mais m’he begut una copa de Carta Nevada sense pensar que els Déus no haurien de permetre certes aberracions.

Que la força ens acompanyi

Dimarts vaig tenir l’oportunitat de perpetrar un atemptat. Estava asseguda davant de la seu d’Spanair, de fet, ens separaven uns quants metres i una tassa de cafè d’aquelles que et proporciona gratuïtament la casa gran d’Ikea. He de dir que cada vegada que hi vaig m’inflo de cafè. És una mania. També caic en la temptació de les mandonguilles sueques.

mandonguilles suequesDimarts vaig estar a punt de cridar “a l’abordatge!” i armar un canó dels pirates de playmobil, que els meus nens m’havien entaforat a la bossa, amb una mandonguilla sueca i disparar contra l’aerolínia. Si no ho vaig fer va ser per por de fer molt de mal. Tots sabem que aquestes mandonguilles són utilitzades per rebentar els furgons de La Caixa carregats amb els estalvis de tots els catalans que no tornen mai de Madrid.

Dimarts vaig tenir a les mans uns espasa d’Star Wars de Lego, que vaig trobar dins del canó dels pirates de Playmobil. Tenia dues opcions: fer-me l’haraquiri i morir gloriosament entre billys i lacks o bé comportar-me com un bon catalanet, això és, esparracar-me les vestimentes, unir-me a la indignació radiofònica del Basté i passar per caixa. No cal dir per a quina opció em vaig decantar. No patiu, la sang no va arribar al riu, no vaig tocar cap òrgan vital. Tot pegat un parell de punts i a córrer!