1- Comprar dinamita. Com diu el meu amic, les coses s’arreglen amb lubricant, ibuprofèn o dinamita. N’he de comprar per fer volar les portes, les finestres i les parets quan em calgui. Per immolar-me jo mateixa de tant en tant. Per fer explotar la tele, la play i els llibres que no m’agraden. També per col·locar-la sota els cotxes de la gent que crida, que no fuma, de cara grisa. La vull de cartutxo vermell, no sé si n’hi ha d’altres colors, rosa també m’agradaria molt. La guardaré al garatge al costat dels vins cars que no obrim mai perquè són cars i ens agrada que se’ns facin malbé i plorar-los quan els obrim quina ràbia que ja siguin imbevibles. Després tindré el recurs de la dinamita i els faré explotar.

2- Tornar a París sempre és un propòsit molt fàcil perquè a l’aeroport només hi ha avions que van i tornen de París. A la terminal u i la terminal dos. Si es va en Ave fins a Madrid Barajas amb la pretensió d’anar a Brussel·les, per exemple, també s’acaba a París. Les agències de viatges fa temps que no venen escapades al Japó de quinze dies, només caps de setmanes llargs a París. Aprofitaria la dinamita per acabar amb aquesta tendència, però segur que acabo a la Conciergerie de l’Île de la Cité.

3- No perdre més amigues. Fa cinc anys en vaig perdre una que encara ploro. L’any passat gairebé en perdo una altra, però crec que ho vaig detectar a temps i ella ni ho sap que potser vam estar a punt de deixar de ser amigues. A les amigues de veritat se’ls diu mentides perquè mai deixin de ser amigues, que és el pitjor que pot passar a la vida després de perdre allò que més s’estima que no ho deixaré escrit per un tema molt íntim de supersticions i malastrugances.

4- Intentar ser una mica menys exhibicionista. Deixar de passejar-me nua al pis de la M. o de la G. Pot no agradar als veïns, puc agafar un refredat, pot ser que ja no tingui edat per treure’m la roba a la primera de canvi. He de trobar la manera de despullar-me sense despullar-me. I sobretot de callar i no cridar que que bé ja soc tota jo i no em cal res més. De fet, també soc tota jo amb roba i els veïns no n’han de fer ben res. Però m’agrada taaaant desfer-me de la roba, és que la tiraria pel balcó tota i obriria les finestres, balcons i correria pels terrats i patis nua cridant no podran amb nosaltres que soms dones lliures i bevem i fumem i tirem cartutxos de dinamita a plaer.

5- Fingir millor. O encara millor, fingir prou bé per creure-m’ho. Que és qüestió de voluntat, que si fas veure que t’agrada Avatar, per posar un exemple de les tres pitjors hores que he passat darrerament en un lloc obscur, doncs t’acaba agradant i aplaudeixes al final i tot. Que tenim aquesta capacitat que jo no domino ni m’hi acosto. La sort que tinc és que m’ho passo bé gairebé amb tot excepte quan no.

6- Parlar amb la gent del gimnàs, que no sé què dir-los. Per molt estrany que sembli, no m’he d’imposar anar al gimnàs perquè hi vaig voluntàriament i m’agrada. Fins i tot els dissabtes. He trobat el plaer en aixecar pesos, torturar-me en màquines, caminar ràpid sobre una cinta. I no em relaciono amb ningú perquè és un univers que no entenc. Ara bé, sé de bona font que si en algun lloc puc comprar dinamita, és al meu gimnàs.