Porteu-me glaçons

No és culpa meva que cada vegada que em toques innocentment se m’encengui la pell. No vull ser cursi quan et dic que no controlo el soroll dels batecs del cor que em penso que tothom pot sentir. No sé quants decibels estan permesos abans que no et posen una denúncia per excés de desig.

Deixa de mirar-me d’aquesta manera, de totes aquestes maneres. No tinc el control dels dits que descorden braguetes. Tampoc els controlo quan envien missatges carregats de dobles sentits ocults que ningú pot entendre. Perdo la noció de decidir si és apropiat tot això.

M’agrada la teva pell tan blanca, tan freda en comparació a la meva que emet radiació de central nuclear, sobre la meva pell torrada del sol de Cadaqués. Després, quan ens vestim, o sortim d’entre els llençols o em recol·loques les calcetes, per uns instants torno a color i temperatura normal per una persona que vol ser ciutadana respectada per la comunitat. 

Vull poder parlar amb propietat i actuar amb elegància sense pensar en quin moment se m’eriçaran els mugrons de nou. Que molest a l’estiu amb vestits evasé i a l’hivern amb camises entallades. Envejo les cares anònimes del metro que baixen a Fontana, enfilen el carrer de casa seva i es posen la tele mentre sopen. Segur que mai no t’arribaran a conèixer, ni els tocaràs sense voler, ni experimentaran el plaer desmesurat lliure d’antídot.

  • 12
  •  

Sa nevera

El preu d’una nevera és sa mesura de totes les coses. A sa nevera de casa meu a Cadaqués, després de més de 30 anys acollint ampolles de cervesa, llaunes de tonyina mig buides i patates grillades de diverses generacions, li havia arribat l’hora. Feia com a mínim 3 istius que no podíem fer gintònics ni fer l’últim cop de fred a una ampolla de xampany. El congelador havia passat a millor vida. Ens havíem de limitar a la cervesa freda o vins blancs de l’Empordà perquè els de les altres DO no els refredava amb ímpetu.

Així que cap a buscar sa nevera nova de proximitat. A Cadaqués. Aquell poble on de petita hi arribava després d’haver-ho tret tot quatre vegades a la collada, on de gran hi he passejat els meus fills carregant la Maclaren com si fossin uns reis borbons de retir. Una nevera per aquella casa que la mama va comprar a base de treballar tots els istius que no vam poder fer vacances. I que en gaudim tots a base de tenir un calendari de reserves custodiat amb mà fèrria per la meu germana gran.

Llocs on venguin neveres més a prop que es Carrefour de Roses, només un, sa ferreteria. I de cap que hi vaig, unplugged, sense fer un google ni mirar a amazon quin dia m’arribaria. Sa nevera que em proposen em deixa freda: una Miele. Una Miele per acollir patates grillades i ampolles de tequila ara que tots els cosins són grans. No en tinc ni a casa meva, jo, de Miele. Intento explicar-li a qui despatxa que no lliguem pas els gossos amb llagostes a casa. Que fa 30 anys que venim de tant en tant i que no hem sortit mai a la foto de la paella de la Rahola. Posi’m sa nevera barata, o que no sigui Miele, perdéu. Vostè sabrà el que fa si compra una nevera d’aquestes aquí, que no hi arriba el servei tècnic.

A prendre pel cul sa nevera de proximitat. Fem bona la de Roses i l’encarreguem des de l’ampit de la finestra del Casino tot fent-nos un selfie amb una estrella ben fresca entre les mans.

Vivaldi, Netflix i Safo

He començat l’any amb unes llàgrimes com les llimones del jardí, salvatges i descontrolades, perquè hem posat Vivaldi, no perquè ens haguem transformat, sinó perquè és la banda sonora de Chef’s Table. L’altaveu trona l’hivern i apujo el volum arriscant que els veïns truquin a la urbana. I ha començat el fenomen aquell que no saps què passa però les llàgrimes ragen. La felicitat pot ser això, he pensat, pot ser música clàssica encetant una colla de documentals de Netflix sobre cuiners.

La meva mare no sé si això ho pot entendre. Si ho pot consentir. Sa filla plorant a taula durant l’àpat de reis perquè li han portat un altaveu que trona que fa por i no se li acut res més que en lloc de posar la Shakira, que li agrada molt més del que es pot tolerar, escull una de les estacions perquè li agraden, l’apassionen, aquelles entrades d’una sèrie de documentals que són pur storytelling. El ritme, la història, la llum. La bellesa de narrar perquè sí allò que és sublim. La meva mare potser sí que ho pot entendre. La meva àvia em diria que no em posi dramàtica per un programa enllaunat. Que en faig un gra massa.

Parem l’altaveu abans que pugui seguir amb Rosalia, que canta Safo encara que ella no ho sàpiga. Sort que parem perquè els nens han de poder pensar que la seva mare és una persona que sap estar. Però me’ls miro i els brillen els ulls clarament. Ells també s’han enganxat a l’emoció dels instants bonics que fan viatjar. El seu transport, però, pot tenir forma d’un comandament de la play. No els culpo, no tiraré jo la primera pedra a la wifi que em nodreix l’Spotify.

Una recepta amb llimona

Tinc un llimoner. De fet no el tinc, hi ha un llimoner al jardí. Un arbre gran i fecund que ja hi era quan vam arribar. S’ha deixat cuidar sense estridències i ens regala quilos i quilos de llimones a nosaltres i als veïns. Les seves branques són indiferents al mur que delimita les propietats. Escampa llimones en totes direccions i no demana permís.

Cada matí ens saludem i li agraeixo la fruita que m’enduc per fer-me el suc en dejú. L’engoleixo ràpidament. L’acidesa ja no em fa fer ganyotes. Me’l prenc mirant-lo des de la finestra, desafiant. Hi ha dies que noto que em fa una mica seva i que em creixen fulles oloroses sota la pell. N’hi ha d’altres que va més enllà i em clava les punxes invisibles (qui ho havia de dir que un llimoner oculta defenses traïdores) i doloroses que travessen l’epidermis però de dins cap a fora. Aleshores sóc arbre àcid que punxa i que escampa fruits saltant barreres, murs, persones i no demano permís per florir. Tampoc em queixo quan amb dolçor a l’inici i amb una estrebada final algú pren el fruit per assaborir-lo, desafiant, des d’una finestra que no és la meva.

40 és en femení i prou

Em truca la meva germana que li han detectat uns pòlips a la matriu. Però que ja li han fet la biòpsia i que està bé, que no em preocupi. Jo li dic que l’estimo i que no cal que ho passi sola cada vegada que té una escletxa sota els peus. Diu que no ho passa tan malament, que ella té la capacitat de concentrar l’energia allà on és més plaent. L’escola, els nens, treure el gos.

La Maria no té nens un cap de setmana de cada dos. Viu en un pis preciós, treballa davant d’una finestra ella sola. La taula tan ordenada com tota la feina que fa. És la millor, ho sap i no ho diu. Riu sempre i m’abraça quan li dic que em dol no haver-hi estat aleshores, quan no podia ni tan sols ordenar els seus pensaments.

La Magda, que té quatre fills, veu com sa mare passa els dies a l’hospital perquè els pulmons no li responen. Ella em deixa missatges preciosos a l’Instagram del meu aniversari. Ens etiquetem #millorsamigues. Cada vegada que ens veiem, parem el temps de tant riure sobre tota l’obscuritat que hem pogut esquivar.

Merda. Hi ha dues dones a Madrid a la presó. Hi ha totes les dones que m’han acompanyat en els meus 40 anys que pateixen i amb totes riem quan ens trobem perquè ens hem inventat un món a mida entre nosaltres. No sé si aquest món és una merda o és preciós o tot a la vegada. Només sé que d’homes que hi siguin, pocs. Però que hi vull que hi siguin, molts.

 

Les dietistes no beuen gintònics

Persèfone torna altra vegada del seu retir chez Hades feta una boleta. Aquesta vegada, l’hivern ha estat massa llarg i ple d’esdeveniments socials. Ja no hi ha vi amb sulfits desconegut, ni carn prou selecta que no hagi tastat. Fins i tot, després de molts mil·lennis pot dir que ha agafat la maleta amb recança i que ha trucat al taxi que la recull a les portes de l’Hades amb desgana. Duu els cabells destenyits i les ungles malpintades.

Demèter l’espera amb un cistell de cireres rogents i terses. Vol agafar les cireres i esclafar-les una a una. Regalimant entre els dits el vermell, tacar les parets blanques testimonis d’orgasmes. Vol escopir cada fruita tersa, esplèndida, sense haver-la mastegat i trepitjar-la sentint la frescor com s’escola i es socarrima sota els seus peus que encara mantenen l’escalfor de l’hivern massa curt. Anorrear qualsevol cosa que sigui jove, fresca i lluent.

Asseguda davant la dietista menteix parcialment. No, no menja mai crosants de xocolata. Sí, compra totes les verdures ecològiques. Assenteix a les obligacions que comportarà el primer mes de desintoxicació dels plaers. Anota els complements que ha de comprar. Com és possible que encara no s’hagi pres mai aquesta alga en pastilla, ella que ja ha tornat de totes les modes. Sent les arcades que li provocaran els xupitos d’aloe vera. Desitjarà més que mai que siguin de tequila.

Sisplau, posi’m sulfits (i no ho expliqui a ningú)

Crida la Björk de fons quan entrem a la Taverna del Vinseum. És com quan en una missió de l’Enterprise als confins de l’univers topes amb un asteroide a la deriva, tems per la tripulació i després d’uns segons d’incertesa veus més enllà un planeta amb senyals de vida, encara sense saber si serà amic o enemic, però t’aferres al que hi ha. Desembarques, o millor et teletransportes, i en tocar a terra tens la sensació que el que et passarà serà extraordinari, o potser la putada de la vida.

Tinc un Cd de la Björk que em va regalar ell quan ens vam conèixer, quan explorava els confins de l’univers amb un trajo arrapadet de colors càlids i em creia que m’acabaria aparellant amb una espècie cosina germana dels vulcanians. Des d’aquell Cd, no recordo haver escoltat res més amb atenció fins ahir, quan col·locava les botes, el taló i la punta ben encaixats, a la barra metàl·lica sota el tamboret.

La curvatura de l’espai-temps és tan extraordinària com una carta de vins. No sé quin coi de cançó sonava però em va empènyer a demanar, Ton, posa’m un vi d’aquells que ja saps que no m’agraden. Que hagi passat per una àmfora, o un ou de ciment. Que sigui natural, que no se sàpiga què t’hi trobaràs quan obris l’ampolla perquè senzillament ningú ha estat abans en aquest quadrant de l’univers.

La Björk deixa de cridar i sona Let’s stay together. I demano cava. Un gran reserva.

La bona vida

Persèfone ni se’n recorda quin dia va deixar darrere seu la porta de l’Hades sense fer soroll al mateix temps que es treia peces de roba. Quina ingenuïtat per part seva voler marxar discretament si una llarga filera de mitjons, pantalons llargs, camises entallades i diccionaris feia un caminet que arribava a una senyora mig nua que seguia buidant-se a mesura que s’acostava a sa plaieta.

A Hades no li calia llogar cap detectiu per esbrinar on havia fugit aquesta vegada, ni tan sols havia pres la precaució de posar la contrasenya d’accés al seu portàtil, que també havia abandonat entre la jaqueta gruixuda i la subscripció a l’spotify.

Va arribar a tocar l’aigua només amb una calceta minúscula del biquini com a tota possessió. I no se la va treure perquè ja estava immersa plenament entre les onades de les vacances. No va tenir temps de deixar-ho tot enrere, però això no era nou. L’any anterior havia entrat a l’aigua encara amb un mail a mig enviar.

Les onades la van portar a llibres desconeguts de gent inhòspita, a platges plenes de tovalloles indignes, a ciutats obscenes de riquesa desmesurada, a un port de muntanya ple de ciclistes tan nus com ella.

Encara rostida sota el sol li arriba la crida del deure. Per sobre l’espatlla veu una rodeta de la cadira de despatx que és de les darreres coses que ha abandonat de l’hivern, decideix ignorar-la fins dilluns i s’hi tomba d’esquena.

Mira la càmera

S’estira el puny de la màniga, dos centímetres més enllà de l’americana. El puny blanc immaculat i la mà ferma per sobre d’ella, recolzada a l’espatlla. L’altra mà frega l’espatlla d’un dels seus fills, del número 2, que porta una camisa de coll mao. Quines coses que té la seva dona, tan perfeccionista i que s’hagi deixat anar en aquesta ocasió. Sort que els pantalons de la criatura són de pinces, com els dels altres tres. Ella, lluu les perles i el collaret de les ocasions familiars especials. Riu d’aquella manera fantàstica, sabent que l’escenografia és perfecta, que tot encaixa en el requadre. Frisa per ensenyar-me la foto, sap que m’agradarà i em posarà pensar que se l’ha feta per mi.

Fa un sol espaterrant. Podem triar entre fer-la a l’ombra o no i triem al sol, perquè el cotxe que ens agrada sobre el qual ens recolzarem és a l’altra vorera. Poso el trípode i disparo amb retard de 10 segons, amb el temps just per arribar i col·locar-me entre tots dos, primer i al costat del Raül, després. Fan veure que no té importància però sé que els agrada esperar recolzats al cotxe blau mirant com me les empesco. Corro per travessar el carrer i oh, els déus com en són de capriciosos, fan passar un cotxe just al moment de la ràfega. Ho repetim dues vegades més, després d’haver-nos jurat que no podem ser així de deixats. Repassem les ràfegues i ens veiem no gaire prims, per dir-ho d’alguna manera.

En Lluís té un ull privilegiat, ho veu tot a través de l’objectiu i ho fa bonic, més del que és. O potser desperta en les coses allò que està adormit, aquella bellesa tan profunda només a l’abast dels que no la cobegen. Intento no sortir en cap foto de les que fa, perquè tinc la sensació que em despulla l’ànima. Sé que en algun moment de la sessió dispararà en la meva direcció i jo faig que no miro, perquè és com la medusa però al revés, i llavors el plaer és tan gran que en vols més i més. Com la millor de les drogues, només de tant en tant m’atreveixo a mirar la càmera directament i abandonar-me a les seves indicacions. Només de tant en tant, a l’estiu, que ja s’acosta.