Resurrecció

Quan l’aigua et cau cames avall i es tenyeix de vermell no saps exactament per què hipnotitza. Menys després de trenta anys, trenta, de veure el mateix espectacle mes a mes i cada vegada et meravelles d’estar viva malgrat la sang que corre i forma grumolls al fons de la banyera. La part superficial corre menys tenyida, fa rius o corrents que marxen ràpid però la part fonda costa més i has d’empènyer-la amb els dits del peu i acompanyar-la perquè se’n vagi. Sempre deixant rastre. Sigui perquè no has passat un raig d’aigua freda a la banyera quan ja portes el barnús, sigui perquè és la tovallola qui delata. El moment de fer el pas i sortir del vapor i de les carícies de la dutxa també és complicat però d’aquest sempre te’n surts amb alegria. No veus precipitar-se gotetes de sang a terra, mai. L’evidència és sempre a la roba, al tamboret on t’asseus per esperar que el vapor desaparegui.

Tota aquesta sang sembla poca quan surt la criatura, allò sí que és un espectacle de fluids que ho esquitxa tot. Els guants de l’obstetra, de la llevadora que li aguanta el cap i fa aquell moviment per acabar d’arrencar el que fa només una estona eres tu. Quin bassal als peus del paritori que no té aturador. I encara amb la criatura panxejant li vas traient suaument les teves restes que no s’han escolat aquesta vegada a la dutxa, que han romàs dins teu tant de temps i l’han acompanyat fins que ha volgut fer-se pas i ser una persona nova. Això gairebé et procura la mort cada vegada que et passa. I hi tornem, hi tornem encara no sé ben bé per què.

Quina mania aquesta de voler perpetuar-nos.

  • 12
  •  

A i M dins del bosc

Estirades sobre la pedra calenta i rugosa que els fa pessigolles a l’esquena miren els núvols com corren. Encara no és primavera, de fet és febrer rigorós i implacable per vent i pel fred, però el romaní florit ho tapa. Ahir eren a Cadaqués i també era hivern quan van posar els peus a l’aigua, fins els genolls. De tant en tant fan coses així, naveguen per la vida sense fer cas de les estacions. A l’estiu es vesteixen de negre i es posen jaquetes llargues al capvespre quan gira la marinada i s’eriça la pell coberta de crostes de sal, a l’hivern es posen ulleres de sol i jerseis de tons vermells per caminar descalces entre les roques de s’Arenella, que són els últims dits que s’escapen de Cap de Creus, fills d’uns Pirineus que queden tan lluny des del mar.

Les muntanyes altes també queden lluny d’aquí on són ara. Queda més a prop la primavera que les roques de dalt de tot del Gra de Fajol. No esperaran que vingui, invocaran la muntanya i el bon temps a força de mirar fotografies a contrallum aquí estirades mentre la molsa les estima. Ara són lluny del mar, almenys més que ahir i prop de les esparregueres que creixen en els bosquets tímids de la Serreta. Els núvols corren tant que les fotos que miren des del mòbil les enlluernen o no a intervals capriciosos com les llengües de sol que travessen la nuvolada. No es cansen d’estar en aquesta postura incòmoda perquè així estirades no fa fred i poden explicar-se coses que dempeus no estan permeses.

S’expliquen coses terribles, monstres de por i terror que les persegueixen perquè són elles que els han alimentat amb avidesa. No ho han de fer en veu baixa ni amb vergonya perquè estan protegides per l’hivern que tot ho refreda i l’aire que s’emporta les paraules ben lluny ben lluny i les escampa barrejades i sense sentit per la vinya. No han pas de patir perquè això que diuen ressoni en alguna banda. Tot passarà, tot marxarà i el romaní florit encomanarà altres plantes amigues que aniran fent flor.

També parlen de coses delicioses i plaents, ara xiuxiuegen perquè el que diuen és tan íntim i intens que volen sentir el batec del cor que els hi marca el ritme. Quan s’expliquen el plaer el vent deixa de bufar, la molsa és més olorosa. La primavera es fa pas entre el fred, la por i els núvols. La muntanya baixa al mar i neden juntes cap a l’estiu.

Les deeses no s’haurien de deixar els llums encesos

Està reclinat en un sofà amb una copa a la mà. Aquesta és l’actitud de vida de sempre. No fa respiracions de ioga, tampoc pensa quina ruta seguirà al Wikiloc. La meditació és una activitat que troba escandalosament inútil i ja no parlem de les recomanacions de deixar l’alcohol. Està reclinat en un sofà, tout simple. Espera que s’esdevingui alguna cosa guarra, que soni el timbre, que s’obri la porta i aparegui ella suada i amb la cua mal feta perquè ve de salvar el món altra vegada i li digui procura’m plaer, ràpid, perquè he tingut un mal dia.

Haurà de deixar la copa a terra, a la moqueta. Que si es vessa que sigui per procurar-li plaer. Sempre parlen així, amb estil. Besa’m, descorda’m, adora’m. Contrasta una mica amb els seus actes, que no són tan refinats com el llenguatge. La sensació és la mateixa de quan es parla en francès, però no després d’haver passat per l’Escola Oficial d’Idiomes, sinó quan es parla francès de debò, amb certificat de la Sorbonne. Quan se’n sap, de parlar en francès, no perdem el fil, es pot dir tot amb elegància. I fer el que s’està dient amb brusquedat, urgència.

Creu que ja falta poc per deixar d’estar en aquesta postura reclinada. Ha sentit a fora un motor de vehicle que per força ha de ser el d’ella. A no ser que tingui una visita inesperada. Si és així està disposat a deixar que els gossos ferotges surtin de casa i ensumin sang. Però no caldrà perquè és ella, segur. El motor del cotxe, la manera de tancar la porta que més que tancar-la l’estampa contra el marc de la carrosseria, els llums que es van encenent i no tancant per tota la casa. Quan entra, entra el caos amb ella i tot tremola i es tensa. Els glaçons es retorcen dins la copa, la moqueta s’eriça, l’aire es fa irrespirable fins que es treuen tota la roba i follen amb els llums oberts davant la finestra.

Senyora amb batí de seda

Senyora amb batí de seda acabada de llevar. Un got de cristall dels bons a la tauleta de nit amb restes de whisky del car. Imagina’t qualsevol marca impronunciable de licorera vintage. El got se’l mira però el deixa allà mateix, algú el recollirà quan toqui, ara mateix no fa nosa perquè va amb l’ambient. Porta un recollit mal fet de passar la nit sense entrebancs, també de follar sense efecte cortina, que és molt molest haver de retirar-se els cabells mentre es tenen les mans ocupades. La goma del cabell no és pas d’aquestes barates de plàstic recargolat. És una clàssica negra que va amb tot, exactament com el batí de seda que es descorda deixant enrere el got pudent que a la nit era súper cool, però ara mateix l’olor fa venir mareig. El cristall va amb la seda i va amb les perles. La ressaca, no. Però per això hi ha dutxes d’aigua freda i els Bloody Mary.

Mira-te-la com es dutxa amb les perles posades. Va amb compte perquè quan s’escarpeix els cabells, que li arriben just fins als mugrons, la pinta no s’enganxi amb el collaret i provoqui una cascada de perles naturals. Li agrada el tacte de la pinta arribant a la punta dels cabells i s’hi recrea. No pensa en la factura del gas o de l’electre. És una dona obstinada i inconscient. No sap pas com coi s’aconsegueix l’aigua calenta, i l’aigua raja infinitament primer calenta, després tan freda que talla qualsevol inici de mal de cap. Tingues clar que repassarà amb la gilette les aixelles i més enllà. Immaculada per tornar-se a posar el batí amb olor de tabac, alcohol i perfum.

La seda és com qualsevol somni humit. Te la poses i t’oblides com hi has arribat. Tot és possible amb aquest tacte i el que vingui, inqüestionable. Per tant, en el moment que es torna a fer un nus al cinturó del batí, veuràs que també du el cabell recollit, aquesta vegada amb una agulla japonesa que el travessa, que els llavis són de color carmesí a joc amb la manicura i que obre el calaix de la llenceria fina. En treu a desgana el primer que troba, desitjaries que s’hi fes una mica més, que rebusqués però no, es posa el que té a mà. Res a objectar, pensaràs més tard.

Baixa l’escala agafada a la barana. Té un record d’ahir a la nit quan el got encara contenia gel sec i alcohol i la nàusea amenaça. La pot vèncer perquè al darrer esgaló l’esperes tu amb un suc de taronja acabat d’esprémer amb un raig curt de vodka. L’agafa, se l’acosta als llavis i et torna el got amb la marca carmesí que no esborra ni el millor dels rentaplats. Mai et donarà les gràcies. Li perdonaràs perquè l’arrogància et posa més que la seda, que les perles i que qualsevol combinació que dugui a sota.

El tovalló

La manera com deixa el tovalló a la taula, com el deixa caure amb suavitat calculada, plegat pel mig fent triangle. Per què el plega pel mig no ho sabem. Potser hi amaga alguna cosa. Aprofita per desar-hi paraules o pensaments que no ens vol fer arribar directament. Els posa en pausa dins del tovalló fins que algú l’obre per eixugar-se els llavis, per recollir una engruna que ha saltat del plat, per escopir-hi un pinyol de préssec sucós. Quan es desplega el tovalló surt tot el que ell hi ha plegat abans amb les mans blanques i fredes.

El tovalló l’ha tret del calaix blanc de dalt de tot. On hi desa les estovalles ratllades que aviat se n’hauran de fer draps, de gastades que estan. Però els hi té estima. El dia que en pugui fer draps, serà un dia radiant. No haurà de mesurar la força ni la ràbia i les estriparà. En farà una dotzena de trossos de roba esfilagarsada que serviran per netejar brutícia, pols, greix de la barbacoa. I quan els hagi fet servir, alguns, no tots, els llençarà al cubell de la brossa i just anirà que no hi escupi a dins.

Els tovallons aquesta vegada són de paper perquè si és diumenge i fa sol encén el foc i hi socarrima l’àpat. Hi cuina el que sigui deixant que la flama ho ennegreixi fins al punt de no retorn, però no prou perquè sigui incomestible. Poc importa si és animal o planta. Foc i aliment i uns tovallons plegats damunt d’una taula d’estovalles de coloraines i ratllades. Tan boniques que ningú es fixa que n’hi ha un de tovalló que no està plegat. Que no amaga res. És que aquesta setmana ha tingut un dia bo.

La molsa

Quan m’espero a la saleta de la consulta, passo l’estona amagant la molsa i els líquens que em cobreixen el cos. A vegades fins i tot m’espolso un cuc de l’espatlla. Quan criden per l’intèrfon Sra. XXX passi a la consulta núm. 1, evito mirar enrere perquè segur que hi ha restes resseques de fang a cada petjada. Però truco la porta, l’obro i em rep la Natàlia amb la mascareta que somriu i jo amb el temps just per tancar el bolso perquè no surti més merda de la que podem suportar a cada sessió.

Tampoc és just dir-n’hi merda d’aquest món salvatge que surt per les escletxes de les persones. A mi se m’ha desbordat. És un puto tsunami de sotabosc que es va tornant més tolerable cada vegada que m’assec a la butaca i m’estira el fil amb delicadesa. Això ajuda, això i les drogues legals i l’alcohol. El mèrit és compartit. Tinc una amiga que diu que estem en mode Sue Ellen. Fins i tot m’agrada. M’he comprat una camisa vaporosa i quan arribo a casa em serveixo una copa.

La consulta no té divan, ni llibres de psicoanàlisi a cap prestatgeria. Una taula, un ordinador dels vells i més enllà la llitera per inspeccionar aquells que tenen mals de veritat. Un refredat fort, un esquinç, mal d’orella. A mi no m’hi posa a la llitera perquè és l’ànima el que em fa mal. Em pesa la vida. I el meu lloc és a la butaca. Parlem. Li dono mostres de la molsa perquè les analitzi, i diu que fa més bona pinta, que ja sembla que vulgui tornar al bosc.

El sot

El sot, el forat, l’argila, les arrels, el pou, el tut. Res prou endins, res prou fondo. L’olor d’humitat, la molsa que queda a la superfície i fa olor però més avall, més avall, arrels que fan camí o ja ni tan sols arrels, cap aroma reconeguda. Només terra, pedres, roca. No sé de quina mena, però sembla esponja de mar. Roca volcànica. Engrunes de lava tan antiga que no sap ni què és. He rebuscat bé i hi ha espais per mi lluny de la llum. S’hi està bé, ni fred ni calor, quietud al sot, al forat, al pou.

A dalt, l’heura, el faig, el roure, el boix. El paràsit que es menja el boix tremola perquè rebrota i se’l menjarà a ell. L’heura cobreix taules i cadires abandonades perquè ningú va a berenar a la vora d’un camí on hi ha una font que no brolla. El faig, el roure i l’avellaner i la pomera borda esperen i viuen tranquils. Els camins estan bruts i ningú ja no pot arribar a veure’ls i estimar-se a la seva falda. Tampoc colliré la poma que no m’ha estat regalada.

Préssec de mar

La primera pujada passat el Llané Petit per agafar el camí d’es Far és interminable. Odies l’asfalt més que el pes de la motxilla. També odies les vistes de cases amb piscines sempre buides. No s’hi veu mai ningú que es diverteixi. Potser ha arribat l’hora de socialitzar tanta casa avorrida i organitzar l’escàndol de l’estiu a Cadaqués. Que des que Gala és morta sembla que follar sigui cosa de portes endins.

Prou mirar piscines d’altri i més concentrar-te en el cul de qui tens davant. Que poc estètics els pantalons de fer esport. Sempre negres, de tacte entre sedós i de plàstic reciclat. La samarreta llampant perquè els que les dissenyen a les curses tenen mal gust. Així vestits, de cap manera acceptaria ningú a la festa de la piscina ocupada que sense voler ja estic organitzant. El dress code seria tot menys roba tècnica. Prohibida tota referència tèxtil a curses de comarques.

Em vull posar a plorar per tanta injustícia, tant de sol, com pesa la puta motxilla, però ja sóc a dalt, s’acaba l’asfalt i comença el camí. També hem deixat les cases enrere i de vistes interessants tinc les seves espatlles. Jo les conec despullades. També conec el mar que hi ha a sota, ell em coneix a mi i sap de les meves dèries. Em fa fotos boniques, que es poden ensenyar al xat de família. El que s’ha de suportar per tenir un orgasme sota el Far.

El camí es fa més estret, tant que si t’entrebanques rodoles cap a mar. Potser que ho proposi i m’estalviï el darrer tram. Quines ganes de deixar la motxilla a terra i obrir el tàper de préssec viatger, que és mel, i endolcir-me la boca. Això m’anima i em fa sentir més lleugera, accelero el pas. Dic hola al Far quan hi passo pel costat, sense massa entusiasme perquè aquí a què hem vingut. Baixo primera cap a la cala. Sense adonar-me’n ni porto la motxilla ni ell la samarreta florescent que ja deu ser camí de Mallorca. La Gala m’aplaudiria.

Fruites sucoses

Un bol amb cireres vermelles de pell tibant a punt d’esclatar i carnoses. No te’n pots posar un grapat a la boca, t’ofegaries. Per menjar d’una en una i escopir el pinyol amb violència. Com una bala contra l’enemic que et persegueix. Però avui no hi ha ningú que et persegueixi, fa calor, portes poca roba i estàs asseguda sota el llimoner del jardí. Una taula amb dues cadires i un bol de fruita madura, lluent, amb mans precises que trien les peces de fruita i llavis que les embolcallen. Parleu amb pauses per engolir tanta passió continguda en una fruita. No hi ha manera de fer una frase sencera amb sentit. La urgència d’allargar el plaer de cada mossegada fa que les mans contràries lluitin per la darrera peça. Amb violència. Tanta que li arranques la roba amb ràbia perquè t’ha vençut en la batalla final i llepes el fil del suc que li regalima coll avall. No deixaràs que se t’escapi res ni que el llimoner pugui tastar ni una gota del nèctar.

Quina set. Quina calor sota el llimoner. Que caigui una llimona esberlada, ben àcida i et calmi. Les cireres són massa dolces. Deixen taques a la roba que no marxen mai més. La síndria no ho fa això. Calma la set i el suc no deixa massa rastre. Encastar la cara a mitja síndria i xuclar-ne l’ànima. Sense pinyols, que és molt molest. En lloc d’això, l’agafes i amb un ganivet llarg i esmolat en fas trossos de mitja lluna i n’hi ofereixes un amb recança. Ni oblit ni perdó per qui t’ha negat l’última cirera. Però és el proveïdor de la fruita. T’esgarrifes només de pensar que et pot deixar sense préssecs ara quan se’n comencin a trobar de bons. I saps que els pela com ningú, que te’ls presenta a trossets quan són durs o bé sencers quan es desfan només de mirar-los i s’han de menjar en privat, de manera íntima, que ningú pugui jutjar tots els sorollets que has de fer per esquivar el pinyol.

El cel ben blau i el llimoner en flor. No hi ha avions de fa dies que ho taquin. Gens de soroll. Ja ho heu parlat tot. Un bol buit. Pinyols i pells de síndria per terra. Les formigues fan festa major.