La molsa

Quan m’espero a la saleta de la consulta, passo l’estona amagant la molsa i els líquens que em cobreixen el cos. A vegades fins i tot m’espolso un cuc de l’espatlla. Quan criden per l’intèrfon Sra. XXX passi a la consulta núm. 1, evito mirar enrere perquè segur que hi ha restes resseques de fang a cada petjada. Però truco la porta, l’obro i em rep la Natàlia amb la mascareta que somriu i jo amb el temps just per tancar el bolso perquè no surti més merda de la que podem suportar a cada sessió.

Tampoc és just dir-n’hi merda d’aquest món salvatge que surt per les escletxes de les persones. A mi se m’ha desbordat. És un puto tsunami de sotabosc que es va tornant més tolerable cada vegada que m’assec a la butaca i m’estira el fil amb delicadesa. Això ajuda, això i les drogues legals i l’alcohol. El mèrit és compartit. Tinc una amiga que diu que estem en mode Sue Ellen. Fins i tot m’agrada. M’he comprat una camisa vaporosa i quan arribo a casa em serveixo una copa.

La consulta no té divan, ni llibres de psicoanàlisi a cap prestatgeria. Una taula, un ordinador dels vells i més enllà la llitera per inspeccionar aquells que tenen mals de veritat. Un refredat fort, un esquinç, mal d’orella. A mi no m’hi posa a la llitera perquè és l’ànima el que em fa mal. Em pesa la vida. I el meu lloc és a la butaca. Parlem. Li dono mostres de la molsa perquè les analitzi, i diu que fa més bona pinta, que ja sembla que vulgui tornar al bosc.

  • 12
  •  

El sot

El sot, el forat, l’argila, les arrels, el pou, el tut. Res prou endins, res prou fondo. L’olor d’humitat, la molsa que queda a la superfície i fa olor però més avall, més avall, arrels que fan camí o ja ni tan sols arrels, cap aroma reconeguda. Només terra, pedres, roca. No sé de quina mena, però sembla esponja de mar. Roca volcànica. Engrunes de lava tan antiga que no sap ni què és. He rebuscat bé i hi ha espais per mi lluny de la llum. S’hi està bé, ni fred ni calor, quietud al sot, al forat, al pou.

A dalt, l’heura, el faig, el roure, el boix. El paràsit que es menja el boix tremola perquè rebrota i se’l menjarà a ell. L’heura cobreix taules i cadires abandonades perquè ningú va a berenar a la vora d’un camí on hi ha una font que no brolla. El faig, el roure i l’avellaner i la pomera borda esperen i viuen tranquils. Els camins estan bruts i ningú ja no pot arribar a veure’ls i estimar-se a la seva falda. Tampoc colliré la poma que no m’ha estat regalada.

Préssec de mar

La primera pujada passat el Llané Petit per agafar el camí d’es Far és interminable. Odies l’asfalt més que el pes de la motxilla. També odies les vistes de cases amb piscines sempre buides. No s’hi veu mai ningú que es diverteixi. Potser ha arribat l’hora de socialitzar tanta casa avorrida i organitzar l’escàndol de l’estiu a Cadaqués. Que des que Gala és morta sembla que follar sigui cosa de portes endins.

Prou mirar piscines d’altri i més concentrar-te en el cul de qui tens davant. Que poc estètics els pantalons de fer esport. Sempre negres, de tacte entre sedós i de plàstic reciclat. La samarreta llampant perquè els que les dissenyen a les curses tenen mal gust. Així vestits, de cap manera acceptaria ningú a la festa de la piscina ocupada que sense voler ja estic organitzant. El dress code seria tot menys roba tècnica. Prohibida tota referència tèxtil a curses de comarques.

Em vull posar a plorar per tanta injustícia, tant de sol, com pesa la puta motxilla, però ja sóc a dalt, s’acaba l’asfalt i comença el camí. També hem deixat les cases enrere i de vistes interessants tinc les seves espatlles. Jo les conec despullades. També conec el mar que hi ha a sota, ell em coneix a mi i sap de les meves dèries. Em fa fotos boniques, que es poden ensenyar al xat de família. El que s’ha de suportar per tenir un orgasme sota el Far.

El camí es fa més estret, tant que si t’entrebanques rodoles cap a mar. Potser que ho proposi i m’estalviï el darrer tram. Quines ganes de deixar la motxilla a terra i obrir el tàper de préssec viatger, que és mel, i endolcir-me la boca. Això m’anima i em fa sentir més lleugera, accelero el pas. Dic hola al Far quan hi passo pel costat, sense massa entusiasme perquè aquí a què hem vingut. Baixo primera cap a la cala. Sense adonar-me’n ni porto la motxilla ni ell la samarreta florescent que ja deu ser camí de Mallorca. La Gala m’aplaudiria.

Fruites sucoses

Un bol amb cireres vermelles de pell tibant a punt d’esclatar i carnoses. No te’n pots posar un grapat a la boca, t’ofegaries. Per menjar d’una en una i escopir el pinyol amb violència. Com una bala contra l’enemic que et persegueix. Però avui no hi ha ningú que et persegueixi, fa calor, portes poca roba i estàs asseguda sota el llimoner del jardí. Una taula amb dues cadires i un bol de fruita madura, lluent, amb mans precises que trien les peces de fruita i llavis que les embolcallen. Parleu amb pauses per engolir tanta passió continguda en una fruita. No hi ha manera de fer una frase sencera amb sentit. La urgència d’allargar el plaer de cada mossegada fa que les mans contràries lluitin per la darrera peça. Amb violència. Tanta que li arranques la roba amb ràbia perquè t’ha vençut en la batalla final i llepes el fil del suc que li regalima coll avall. No deixaràs que se t’escapi res ni que el llimoner pugui tastar ni una gota del nèctar.

Quina set. Quina calor sota el llimoner. Que caigui una llimona esberlada, ben àcida i et calmi. Les cireres són massa dolces. Deixen taques a la roba que no marxen mai més. La síndria no ho fa això. Calma la set i el suc no deixa massa rastre. Encastar la cara a mitja síndria i xuclar-ne l’ànima. Sense pinyols, que és molt molest. En lloc d’això, l’agafes i amb un ganivet llarg i esmolat en fas trossos de mitja lluna i n’hi ofereixes un amb recança. Ni oblit ni perdó per qui t’ha negat l’última cirera. Però és el proveïdor de la fruita. T’esgarrifes només de pensar que et pot deixar sense préssecs ara quan se’n comencin a trobar de bons. I saps que els pela com ningú, que te’ls presenta a trossets quan són durs o bé sencers quan es desfan només de mirar-los i s’han de menjar en privat, de manera íntima, que ningú pugui jutjar tots els sorollets que has de fer per esquivar el pinyol.

El cel ben blau i el llimoner en flor. No hi ha avions de fa dies que ho taquin. Gens de soroll. Ja ho heu parlat tot. Un bol buit. Pinyols i pells de síndria per terra. Les formigues fan festa major.

Jo. I el porno

Unes de les rutines del diumenge quan em llevo és llegir des de l’iPad el diari Ara i els suplements d’El País i La Vanguardia. Avui que és 8 de març, tot sobre la dona. I a l’Ara un especial del plaer femení. Em fa gràcia trobar-m’ho quan encara tinc les endorfines a nivell alerta nuclear i volta l’embolcall del plaer per sobre la tauleta. Dec fer l’olor de les deesses que se saben triomfadores, que menen dracs i endrapen fruites sucoses després de la batalla.

Llegeixo que la indústria del porno és d’homes i per a homes. Però, esclar, de dones que en miren, que en mirem, què carai, n’hi ha. Ens ho mirem com qui mira ciència-ficció. The Martian, una pel·lícula que m’agrada especialment, pel silenci de l’espai, per en Matt Damon, que no és en Bratt Pitt sense samarreta a Thelma i Louise ni a Once Upon a Time in Hollywood, però que marededéu, està tremendíssim, i t’hi veus allà confinada a Mart amb ell i de cop apareix en Brat Pitt i ja veig que m’estic desviant del gènere i estic a punt de fer un relat de ciència erotisme-ficció i val més que ho deixi aquí, que si no ma mare no em voldrà llegir.

Doncs això, ciència-ficció. Quan mirem porno a RedTube veiem un gènere anys llum de la crònica real d’una trobada on l’orgasme és el leitmotiv encara que a vegades apareix com un deus ex machina: fins aquí hem arribat, ara correm-nos i anem a esmorzar que hem de fer els dinars de la setmana. A mi el porno em serveix pels detalls, aquella pell que s’eriça quan un glaçó la repassa, el tacte del sofà de vellut sota els mugrons. M’imagino la càmera (en conec una, de dona, que ha sigut càmera de pel·lis porno) arribant a casa seva per refer l’escena que acaba de veure, quina merda de guió, ara això ho milloro.

El porno, doncs, és un gènere de merda amb algun moment sublim. La sort que tenim és que els vídeos duren poc i que de seguida saps que no hi trobaràs el que busques. Però, de tant en tant, petites meravelles. I ara ve el drama. Això, com ho comparteixo? Com li dic a la Magda, les Montses, la Carol o a la Maria que he trobat una productora que és una delícia, com els llibres que recomano o les pel·lis que miro per segona vegada amb elles? Com ho fem per normalitzar-ho i escampar el plaer arreu? Com m’allibero del pes de parlar de porno amb prudència i subtilesa per passar a fer-ne cròniques com qui en fa del CaixaForum un diumenge al matí?

I al final, l’amor va d’això

Vint anys des d’aquell moment en una discoteca. Un senyor enmig d’una pista. Una senyora en una tarima ballant. Una senyora que es precipita cap al senyor, que es fa pas entre la multitud amb urgència, que aconsegueix no perdre’l de vista per plantar-se-li al davant i fer-li una pregunta absurda, només perquè ell li contesti també alguna absurditat que doni peu a acabar darrere una columna amb prou intimitat per arrencar-se la roba.

La urgència d’anar a viure junts. De buscar un orgasme darrere un altre. La dilatació del temps de diumenge a la nit a divendres a la tarda. Perquè tot allò tan frenètic que passava entre setmana fins fa poc, ara es fa avorrit fins a la mort. El telèfon que no sona, els 5 minuts de més que tarda a aparcar i no arriba, no arriba i jo que em moriré si no em toca aviat, si no sento com gira la clau del pis d’estudiants que ja em fan nosa perquè en l’amor no hi caben els companys de pis, només ell.

El pis que comprem en comú. La ruïna econòmica i l’abundància de sexe. No tenim temps de triar cortines, ni sofàs. Cal posar calefacció a l’àtic amb terrassa de tres habitacions i un bany on toca el sol durant tot el dia? Ens hem de proveir d’aire condicionat no fos cas que ens rostíssim a l’estiu? Doncs, sí, perquè generem criatures a mitges. ADN combinat que ell diu que n’hi ha més de mi i jo tinc la certesa que són tot ell.

I resulta que els nens creixen i tenim sofà nou, un trasllat a una casa i una feina decent. Reunions de l’ampa, viatges de feina. Desapareixen les discoteques però encara trobem columnes on amagar-nos i seguir arrencant-nos la roba. Es deixa barba, que bé que li queda, que atractiu. Però quina son que tinc, i tot tan desordenat. Ningú ha fet el sopar, aquest cap de setmana hem d’anar a la fi del món a portar un nen que jugui a bàsquet.

La Shakira canta “este es pa mi o pa mas nadie” el dia que faig 40 anys. Ella no ho sap però aquesta cançó la va fer per mi. Jo, des de la tarima de la discoteca ja sabia que ell seria per mi, que em faria fills, que tancaria els llums per arreu on passo, que m’acompanyaria en les nits d’insomni.

Una mica tard pels bons propòsits

No he fet mai una truita de patates i en faig bandera. Tinc un xaval contractat que me les fa. Més d’un, de fet. I amigues. La sogra i a cal Ramon també en saben fer. A vegades no me les fan del meu gust, un pèl massa cuites. A mi m’agraden cruetes, que es noti la patata però no la ceba. En fi, aquest any tampoc penso iniciar-me en el tema. Ja fa més de quinze dies que som al 2020 i persisteixo.

He fracassat estrepitosament en el propòsit de beure més vi bo i menys de no tan bo. Si ara m’hi poso i amb el que resta d’any, potser inverteixo la tendència. Però ho veig difícil quan un vi execrable em sembla excel·lent pel simple fet que me’l serveix una millor amiga mentre m’encén un cigarret i m’explica que ara fa pàdel. El vi es converteix en un conducte lliscant cap a una vida trepidant d’amants, raquetes i sortides a mitjanit de pisos aliens.

No penso deixar de ser rossa natural. En principi ho tinc fàcil perquè és una propietat innata, però és veritat que s’ha de cultivar perquè si no la natura s’entesta a reconduir-te cap als tons més foscos. És un propòsit agraït perquè es complementa amb el de no conduir si no és estrictament necessari i el de lluir el collaret de perles en els dies tenebrosos.

París, Islàndia, Squamish. No cal que sigui per aquest ordre ni tot al mateix viatge. Molt curiós que les destinacions de l’any hagin de ser llocs coneguts. Potser m’he estancat, però és que no tinc cap ganes d’anar a desxifrar línies de metro, ni d’haver de fer investigació al Tripadvisor per trobar un restaurant per dinar. Tinc ganes d’entrar a la cerveseria de l’altra punta de món i demanar les mandonguilles de sempre.

De moment cap bon propòsit més. Perquè els de llegir la ment, manipular humans, fer hores de llit fora del llit, si no ens hi hem posat fins ara, ja fem tard.

Que no se’t cremi el sofregit, per Nadal.

Amb el bolso relluent a la mà tanco la porta de casa anant amb cura que el marit quedi per la part de fora. Per la part del carrer, que és on sóc jo. No es tractaria una nit com avui deixar-lo a casa, que és Nadal. Encetem el que encara no sabem que serà una nova tradició. La dels adults que tornen a la vida nocturna. Que van a bars de nit i ballen Rosalia i Madonna amb la mateixa passió.

El pollastre fa dos dies que espera dins d’una olla. No hi he dipositat grans esperances, el cuiner és molt destre en coses cuquis de la thermomix, però el que és un rostit clàssic, tinc els meus dubtes. Això era més aviat la meva especialitat, però la deixadesa de funcions pròpies d’una senyora que surt la Nit de Nadal amb bolso relluent fa que s’hagin traspassat les competències.

Els nens obliguen a fer cagar el tió. Dir nens quan podria dir nois més alts que jo seria més apropiat. Però que em diguin quan els nens deixen de ser nens per una mare. Els nens, doncs, imposen fer tornar la tradició. I amb això, una senyora que ja no fa rostits es veu obligada a recuperar l’esperit de Nadal i habilitats de triar, pagar i embolicar regals.

Al carrer no fa fred per ser la Nit de Nadal. I els ocells canten. I el DJ fa una selecció que enamora. El senyor que fa rostits es mou d’una manera que em fa buscar un racó lliure per felicitar-lo convenientment sobre l’encert de posar prunes i pinyons a la recepta.

He deixat de fumar

Avui que he agafat l’avió cap a París, me n’he adonat, Joana, que no recordo la manera com ens hi vam retrobar fa vint anys. No sé si et vaig venir a buscar a l’aeroport o a la Gare d’Austerlitz. Si et vaig fer un petó o primer et vaig abraçar. Segurament et vaig encendre un cigarret, mira que n’ets de maldestre per certes coses, i te’l vaig passar. Després en devia encendre un altre per mi.

Hem omplert estances de fum de Marlboro. Ens agradava fer-ho des del llit. Encara no sé com no hem incendiat cap pis d’aquests plens de llibres on has viscut abans de deixar de parlar-me. Fumàvem i llegíem i rèiem. Tu vas plorar la mort de l’Octavi, també. Em deixaves pijames i em preparaves sopars saludables molt abans que la meva dietista me’ls imposés.

Tinc un record nostre molt nítid a París. Ens vam barallar a les Arènes de Lutèce. Un espai immillorable on tenir quatre paraules i resoldre-ho civilitzadament. En un amfiteatre romà, dues futures filòlogues clàssiques. Tu cridaves que no et qüestionés la teva manera de fer, jo et retreia una vida massa frívola. Deu ser per això, Joana, que ja no em truques a mitjanit. Que no m’has explicat que tens una filla. Quina poca precaució, la meva, tornar a excedir-me per telèfon vint anys més tard i sense cigarrets a mà.