Feines domèstiques

Quan A arriba a casa de M gairebé sempre es despulla. Els dies que no té temps només es descalça. El més habitual és que tan bon punt és dins l’ascensor que va cap a l’àtic ja es vagi desfent de capes. Així quan M obre la porta només li cal deixar sobre la cadira, ben posat, tot plegat i en ordre, la roba que li complementa les calcetes. Pateix pels gats que no li estirin un punt del jersei nou, o no li desfilin el vestit d’estiu setinat. Alguna vegada els ha vist amanyagant la camisa de seda i s’ha posat en alerta, però ells també saben apreciar la roba que vol ser treta i la respecten una vegada ja no té la calor del cos. Només treuen les urpes quan se’ls fa fora, això ja ho ha entès, així que els deixa la roba sobre la cadira amb moderada tranquil·litat i procura amagar dins del bolso penjat les peces més sensibles.

L’aigua bull quan ja no duu més roba que l’imprescindible, que sempre és massa, i es preparen un te amb gingebre. A i M repeteixen aquest ritual sense saber-ho, només un espectador ocult podria assenyalar que en efecte sempre ocorre de la mateixa manera. A vegades hi ha algú més, però aleshores A no ha de patir per la roba i els gats. Fan el te, els agrada molt haver de bufar amb insistència i beure-se’l a xarrupets. Ara que és estiu encara fa més calor i el plaer és més gran.

Es preparen per a la feina que han de fer. Si el que toca és estirar-se al llit i llegir cadascuna el seu llibre, doncs s’hi posen de seguida i llegeixen. S’interrompen quan els agrada molt i comenten amb veu alta això i allò. Esclar que una vegada ja no fan silenci és difícil que s’hi tornin a posar amb la diligència que han començat, l’argument del llibre passa a segon pla i pot ser que fins i tot l’oblidin entre els coixins. No són gens disciplinades. Si la feina que han de fer és repassar les lliçons de la càbala, o qualsevol altra afició oculta d’A o M, passa exactament el mateix que amb la lectura. L’atenció plena els dura fins que apareix el fil que teixeix la seva pròpia conversa i abandonen la tasca original oblidant-la amb dolçor.

A vegades també fan feines més físiques, no tan intel·lectuals. Han d’estirar-se sobre les hamaques de dalt a la terrassa i exposar-se al sol i als veïns. No passa gaire sovint perquè el sol és de matins i A i M són persones ocupades. Hi ha pocs dies del calendari d’estiu que ho puguin fer, alguns festius, algun dia esgarrapat a les feines respectives amb el pretext que han d’anar al gestor o una altra bagatel·la per l’estil. També, els dies que se senten més enèrgiques, assagen àssanes de ioga. Hi tenen traça davant del mirall de dalt. Fan els moviments tan lentament com poden i intenten marcar les postures com si algú, l’espectador ocult, les hagués de dibuixar.

A sempre ha de marxar abans d’hora. M ho sap i procura fer fora els gats perquè pugui posar-se les capes de roba amb rapidesa. Pren el bolso penjat i s’escola per l’ascensor amb la tranquil·litat d’esperit que deixa la feina ben feta.

  • 12
  •  

Senyora antipàtica

Va pel carrer sense saludar. No és miop, no s’ha enlluernat. Mira cap endavant o parla per telèfon i camina a pas lleuger. Alguns dies està contenta i se li nota perquè somriu. La majoria de dies arruga les celles, murmura i es treu els blens llargs i rossos de davant la cara que li fan nosa. Tot això no li passaria si es dediqués una mica a pentinar-se, a agafar-se aquest serrell llarg que duu amb una pinça i a fer bona cara. Així que ella segueix en el seu camí cap al despatx amb un bolso pesat i una mà a la butxaca de l’abric per custodiar el mòbil que sempre es deixa sobre la taula del restaurant, sota una pila de papers, a sobre la cisterna del vàter. Arriba al despatx així, sense haver-se relacionat amb persona. No se n’ha adonat que hi ha gent que la coneix i que per educació diu hola o adéu. Quan li retreuen que pel carrer mai no respon ella diu que està de trànsit per la vida i que no té temps. Arriba al despatx, perd les claus on no perd el mòbil perquè les abandona en primer lloc i activa la modalitat de relació amb persones que aprecia.

No li agraden les converses llargues que donen voltes i voltes i acaben per on han començat. Va al gra, talla en sec i se’n va a fumar un cigarret a fora si el pot robar d’algú. Si la conversa evoluciona, si agafa una drecera o la història l’apassiona pot ser que s’hi estigui una estona més, que rigui amb ganes o s’emocioni. Qui la coneix sap que ha d’interpretar un paper de Sherezade per tenir-la al costat. No li han diagnosticat dèficit d’atenció, però podria tenir dèficit de bones maneres. Parla poc o parla molt, no se sap quedar al mig.

Té amigues antipàtiques que són senyores, també. No gaires, unes quantes a qui confia per whatsapp les seves inquietuds diàries però que no parlen per telèfon si no és molt imprescindible. S’expliquen l’esdevenir de les coses en llocs públics, normalment restaurants o cocteleries. Paguen al comptat, no deixen propina però tampoc repassen el compte. Sovint han de desfer les passes que les portaven al cotxe perquè volen saber el nom del cambrer simpàtic que les ha atès per oblidar-lo passada la cantonada.

No torna les trucades.

Com la del cambrer, oblida les cares de la gent que li han presentat. Encara que hi hagi entaulat conversa sobre el darrer article de Jara y Sedal. Li sol agradar parlar d’articles de revistes minoritàries que no llegeix gairebé mai, però que de tant en tant ho fa per vici i per dur la contrària. Malgrat que té molta memòria, aquella persona amb qui va parlar de les tendències suïcides de la perdiu roja no li sap ni el gènere. Quan té un compromís social sol portar acompanyants que li fan d’agenda i d’escut. Li fan saber els noms, la filiació, les relacions dels assistents. Li fan de pantalla i van explicant a les seves víctimes “no, no sempre és així” i “sí, té mal caràcter, però és un encant quan la coneixes”.

Quan fa l’amor és tan dolça i delicada que sembla que no sigui ella. Com que és antipàtica, la companyia creu que potser es tractarà un afer ràpid, intens. Doncs no, és persistent, imaginativa i ho allarga amb gràcia. S’hi dedica a fer bé les coses que li agraden, sap que moltes vegades li confonen aquesta naturalesa incòmoda amb la falta de delicadesa o passió. Estima molt i ho demostra. Potser és aquesta l’escletxa on s’escola tota l’energia que no aprofita per enrecordar-se dels aniversaris i dir bon dia.

Resurrecció

Quan l’aigua et cau cames avall i es tenyeix de vermell no saps exactament per què hipnotitza. Menys després de trenta anys, trenta, de veure el mateix espectacle mes a mes i cada vegada et meravelles d’estar viva malgrat la sang que corre i forma grumolls al fons de la banyera. La part superficial corre menys tenyida, fa rius o corrents que marxen ràpid però la part fonda costa més i has d’empènyer-la amb els dits del peu i acompanyar-la perquè se’n vagi. Sempre deixant rastre. Sigui perquè no has passat un raig d’aigua freda a la banyera quan ja portes el barnús, sigui perquè és la tovallola qui delata. El moment de fer el pas i sortir del vapor i de les carícies de la dutxa també és complicat però d’aquest sempre te’n surts amb alegria. No veus precipitar-se gotetes de sang a terra, mai. L’evidència és sempre a la roba, al tamboret on t’asseus per esperar que el vapor desaparegui.

Tota aquesta sang sembla poca quan surt la criatura, allò sí que és un espectacle de fluids que ho esquitxa tot. Els guants de l’obstetra, de la llevadora que li aguanta el cap i fa aquell moviment per acabar d’arrencar el que fa només una estona eres tu. Quin bassal als peus del paritori que no té aturador. I encara amb la criatura panxejant li vas traient suaument les teves restes que no s’han escolat aquesta vegada a la dutxa, que han romàs dins teu tant de temps i l’han acompanyat fins que ha volgut fer-se pas i ser una persona nova. Això gairebé et procura la mort cada vegada que et passa. I hi tornem, hi tornem encara no sé ben bé per què.

Quina mania aquesta de voler perpetuar-nos.

A i M dins del bosc

Estirades sobre la pedra calenta i rugosa que els fa pessigolles a l’esquena miren els núvols com corren. Encara no és primavera, de fet és febrer rigorós i implacable per vent i pel fred, però el romaní florit ho tapa. Ahir eren a Cadaqués i també era hivern quan van posar els peus a l’aigua, fins els genolls. De tant en tant fan coses així, naveguen per la vida sense fer cas de les estacions. A l’estiu es vesteixen de negre i es posen jaquetes llargues al capvespre quan gira la marinada i s’eriça la pell coberta de crostes de sal, a l’hivern es posen ulleres de sol i jerseis de tons vermells per caminar descalces entre les roques de s’Arenella, que són els últims dits que s’escapen de Cap de Creus, fills d’uns Pirineus que queden tan lluny des del mar.

Les muntanyes altes també queden lluny d’aquí on són ara. Queda més a prop la primavera que les roques de dalt de tot del Gra de Fajol. No esperaran que vingui, invocaran la muntanya i el bon temps a força de mirar fotografies a contrallum aquí estirades mentre la molsa les estima. Ara són lluny del mar, almenys més que ahir i prop de les esparregueres que creixen en els bosquets tímids de la Serreta. Els núvols corren tant que les fotos que miren des del mòbil les enlluernen o no a intervals capriciosos com les llengües de sol que travessen la nuvolada. No es cansen d’estar en aquesta postura incòmoda perquè així estirades no fa fred i poden explicar-se coses que dempeus no estan permeses.

S’expliquen coses terribles, monstres de por i terror que les persegueixen perquè són elles que els han alimentat amb avidesa. No ho han de fer en veu baixa ni amb vergonya perquè estan protegides per l’hivern que tot ho refreda i l’aire que s’emporta les paraules ben lluny ben lluny i les escampa barrejades i sense sentit per la vinya. No han pas de patir perquè això que diuen ressoni en alguna banda. Tot passarà, tot marxarà i el romaní florit encomanarà altres plantes amigues que aniran fent flor.

També parlen de coses delicioses i plaents, ara xiuxiuegen perquè el que diuen és tan íntim i intens que volen sentir el batec del cor que els hi marca el ritme. Quan s’expliquen el plaer el vent deixa de bufar, la molsa és més olorosa. La primavera es fa pas entre el fred, la por i els núvols. La muntanya baixa al mar i neden juntes cap a l’estiu.

Les deeses no s’haurien de deixar els llums encesos

Està reclinat en un sofà amb una copa a la mà. Aquesta és l’actitud de vida de sempre. No fa respiracions de ioga, tampoc pensa quina ruta seguirà al Wikiloc. La meditació és una activitat que troba escandalosament inútil i ja no parlem de les recomanacions de deixar l’alcohol. Està reclinat en un sofà, tout simple. Espera que s’esdevingui alguna cosa guarra, que soni el timbre, que s’obri la porta i aparegui ella suada i amb la cua mal feta perquè ve de salvar el món altra vegada i li digui procura’m plaer, ràpid, perquè he tingut un mal dia.

Haurà de deixar la copa a terra, a la moqueta. Que si es vessa que sigui per procurar-li plaer. Sempre parlen així, amb estil. Besa’m, descorda’m, adora’m. Contrasta una mica amb els seus actes, que no són tan refinats com el llenguatge. La sensació és la mateixa de quan es parla en francès, però no després d’haver passat per l’Escola Oficial d’Idiomes, sinó quan es parla francès de debò, amb certificat de la Sorbonne. Quan se’n sap, de parlar en francès, no perdem el fil, es pot dir tot amb elegància. I fer el que s’està dient amb brusquedat, urgència.

Creu que ja falta poc per deixar d’estar en aquesta postura reclinada. Ha sentit a fora un motor de vehicle que per força ha de ser el d’ella. A no ser que tingui una visita inesperada. Si és així està disposat a deixar que els gossos ferotges surtin de casa i ensumin sang. Però no caldrà perquè és ella, segur. El motor del cotxe, la manera de tancar la porta que més que tancar-la l’estampa contra el marc de la carrosseria, els llums que es van encenent i no tancant per tota la casa. Quan entra, entra el caos amb ella i tot tremola i es tensa. Els glaçons es retorcen dins la copa, la moqueta s’eriça, l’aire es fa irrespirable fins que es treuen tota la roba i follen amb els llums oberts davant la finestra.

Senyora amb batí de seda

Senyora amb batí de seda acabada de llevar. Un got de cristall dels bons a la tauleta de nit amb restes de whisky del car. Imagina’t qualsevol marca impronunciable de licorera vintage. El got se’l mira però el deixa allà mateix, algú el recollirà quan toqui, ara mateix no fa nosa perquè va amb l’ambient. Porta un recollit mal fet de passar la nit sense entrebancs, també de follar sense efecte cortina, que és molt molest haver de retirar-se els cabells mentre es tenen les mans ocupades. La goma del cabell no és pas d’aquestes barates de plàstic recargolat. És una clàssica negra que va amb tot, exactament com el batí de seda que es descorda deixant enrere el got pudent que a la nit era súper cool, però ara mateix l’olor fa venir mareig. El cristall va amb la seda i va amb les perles. La ressaca, no. Però per això hi ha dutxes d’aigua freda i els Bloody Mary.

Mira-te-la com es dutxa amb les perles posades. Va amb compte perquè quan s’escarpeix els cabells, que li arriben just fins als mugrons, la pinta no s’enganxi amb el collaret i provoqui una cascada de perles naturals. Li agrada el tacte de la pinta arribant a la punta dels cabells i s’hi recrea. No pensa en la factura del gas o de l’electre. És una dona obstinada i inconscient. No sap pas com coi s’aconsegueix l’aigua calenta, i l’aigua raja infinitament primer calenta, després tan freda que talla qualsevol inici de mal de cap. Tingues clar que repassarà amb la gilette les aixelles i més enllà. Immaculada per tornar-se a posar el batí amb olor de tabac, alcohol i perfum.

La seda és com qualsevol somni humit. Te la poses i t’oblides com hi has arribat. Tot és possible amb aquest tacte i el que vingui, inqüestionable. Per tant, en el moment que es torna a fer un nus al cinturó del batí, veuràs que també du el cabell recollit, aquesta vegada amb una agulla japonesa que el travessa, que els llavis són de color carmesí a joc amb la manicura i que obre el calaix de la llenceria fina. En treu a desgana el primer que troba, desitjaries que s’hi fes una mica més, que rebusqués però no, es posa el que té a mà. Res a objectar, pensaràs més tard.

Baixa l’escala agafada a la barana. Té un record d’ahir a la nit quan el got encara contenia gel sec i alcohol i la nàusea amenaça. La pot vèncer perquè al darrer esgaló l’esperes tu amb un suc de taronja acabat d’esprémer amb un raig curt de vodka. L’agafa, se l’acosta als llavis i et torna el got amb la marca carmesí que no esborra ni el millor dels rentaplats. Mai et donarà les gràcies. Li perdonaràs perquè l’arrogància et posa més que la seda, que les perles i que qualsevol combinació que dugui a sota.

El tovalló

La manera com deixa el tovalló a la taula, com el deixa caure amb suavitat calculada, plegat pel mig fent triangle. Per què el plega pel mig no ho sabem. Potser hi amaga alguna cosa. Aprofita per desar-hi paraules o pensaments que no ens vol fer arribar directament. Els posa en pausa dins del tovalló fins que algú l’obre per eixugar-se els llavis, per recollir una engruna que ha saltat del plat, per escopir-hi un pinyol de préssec sucós. Quan es desplega el tovalló surt tot el que ell hi ha plegat abans amb les mans blanques i fredes.

El tovalló l’ha tret del calaix blanc de dalt de tot. On hi desa les estovalles ratllades que aviat se n’hauran de fer draps, de gastades que estan. Però els hi té estima. El dia que en pugui fer draps, serà un dia radiant. No haurà de mesurar la força ni la ràbia i les estriparà. En farà una dotzena de trossos de roba esfilagarsada que serviran per netejar brutícia, pols, greix de la barbacoa. I quan els hagi fet servir, alguns, no tots, els llençarà al cubell de la brossa i just anirà que no hi escupi a dins.

Els tovallons aquesta vegada són de paper perquè si és diumenge i fa sol encén el foc i hi socarrima l’àpat. Hi cuina el que sigui deixant que la flama ho ennegreixi fins al punt de no retorn, però no prou perquè sigui incomestible. Poc importa si és animal o planta. Foc i aliment i uns tovallons plegats damunt d’una taula d’estovalles de coloraines i ratllades. Tan boniques que ningú es fixa que n’hi ha un de tovalló que no està plegat. Que no amaga res. És que aquesta setmana ha tingut un dia bo.

La molsa

Quan m’espero a la saleta de la consulta, passo l’estona amagant la molsa i els líquens que em cobreixen el cos. A vegades fins i tot m’espolso un cuc de l’espatlla. Quan criden per l’intèrfon Sra. XXX passi a la consulta núm. 1, evito mirar enrere perquè segur que hi ha restes resseques de fang a cada petjada. Però truco la porta, l’obro i em rep la Natàlia amb la mascareta que somriu i jo amb el temps just per tancar el bolso perquè no surti més merda de la que podem suportar a cada sessió.

Tampoc és just dir-n’hi merda d’aquest món salvatge que surt per les escletxes de les persones. A mi se m’ha desbordat. És un puto tsunami de sotabosc que es va tornant més tolerable cada vegada que m’assec a la butaca i m’estira el fil amb delicadesa. Això ajuda, això i les drogues legals i l’alcohol. El mèrit és compartit. Tinc una amiga que diu que estem en mode Sue Ellen. Fins i tot m’agrada. M’he comprat una camisa vaporosa i quan arribo a casa em serveixo una copa.

La consulta no té divan, ni llibres de psicoanàlisi a cap prestatgeria. Una taula, un ordinador dels vells i més enllà la llitera per inspeccionar aquells que tenen mals de veritat. Un refredat fort, un esquinç, mal d’orella. A mi no m’hi posa a la llitera perquè és l’ànima el que em fa mal. Em pesa la vida. I el meu lloc és a la butaca. Parlem. Li dono mostres de la molsa perquè les analitzi, i diu que fa més bona pinta, que ja sembla que vulgui tornar al bosc.

El sot

El sot, el forat, l’argila, les arrels, el pou, el tut. Res prou endins, res prou fondo. L’olor d’humitat, la molsa que queda a la superfície i fa olor però més avall, més avall, arrels que fan camí o ja ni tan sols arrels, cap aroma reconeguda. Només terra, pedres, roca. No sé de quina mena, però sembla esponja de mar. Roca volcànica. Engrunes de lava tan antiga que no sap ni què és. He rebuscat bé i hi ha espais per mi lluny de la llum. S’hi està bé, ni fred ni calor, quietud al sot, al forat, al pou.

A dalt, l’heura, el faig, el roure, el boix. El paràsit que es menja el boix tremola perquè rebrota i se’l menjarà a ell. L’heura cobreix taules i cadires abandonades perquè ningú va a berenar a la vora d’un camí on hi ha una font que no brolla. El faig, el roure i l’avellaner i la pomera borda esperen i viuen tranquils. Els camins estan bruts i ningú ja no pot arribar a veure’ls i estimar-se a la seva falda. Tampoc colliré la poma que no m’ha estat regalada.