Jo. I el porno

Unes de les rutines del diumenge quan em llevo és llegir des de l’iPad el diari Ara i els suplements d’El País i La Vanguardia. Avui que és 8 de març, tot sobre la dona. I a l’Ara un especial del plaer femení. Em fa gràcia trobar-m’ho quan encara tinc les endorfines a nivell alerta nuclear i volta l’embolcall del plaer per sobre la tauleta. Dec fer l’olor de les deesses que se saben triomfadores, que menen dracs i endrapen fruites sucoses després de la batalla.

Llegeixo que la indústria del porno és d’homes i per a homes. Però, esclar, de dones que en miren, que en mirem, què carai, n’hi ha. Ens ho mirem com qui mira ciència-ficció. The Martian, una pel·lícula que m’agrada especialment, pel silenci de l’espai, per en Matt Damon, que no és en Bratt Pitt sense samarreta a Thelma i Louise ni a Once Upon a Time in Hollywood, però que marededéu, està tremendíssim, i t’hi veus allà confinada a Mart amb ell i de cop apareix en Brat Pitt i ja veig que m’estic desviant del gènere i estic a punt de fer un relat de ciència erotisme-ficció i val més que ho deixi aquí, que si no ma mare no em voldrà llegir.

Doncs això, ciència-ficció. Quan mirem porno a RedTube veiem un gènere anys llum de la crònica real d’una trobada on l’orgasme és el leitmotiv encara que a vegades apareix com un deus ex machina: fins aquí hem arribat, ara correm-nos i anem a esmorzar que hem de fer els dinars de la setmana. A mi el porno em serveix pels detalls, aquella pell que s’eriça quan un glaçó la repassa, el tacte del sofà de vellut sota els mugrons. M’imagino la càmera (en conec una, de dona, que ha sigut càmera de pel·lis porno) arribant a casa seva per refer l’escena que acaba de veure, quina merda de guió, ara això ho milloro.

El porno, doncs, és un gènere de merda amb algun moment sublim. La sort que tenim és que els vídeos duren poc i que de seguida saps que no hi trobaràs el que busques. Però, de tant en tant, petites meravelles. I ara ve el drama. Això, com ho comparteixo? Com li dic a la Magda, les Montses, la Carol o a la Maria que he trobat una productora que és una delícia, com els llibres que recomano o les pel·lis que miro per segona vegada amb elles? Com ho fem per normalitzar-ho i escampar el plaer arreu? Com m’allibero del pes de parlar de porno amb prudència i subtilesa per passar a fer-ne cròniques com qui en fa del CaixaForum un diumenge al matí?

  • 12
  •  

I al final, l’amor va d’això

Vint anys des d’aquell moment en una discoteca. Un senyor enmig d’una pista. Una senyora en una tarima ballant. Una senyora que es precipita cap al senyor, que es fa pas entre la multitud amb urgència, que aconsegueix no perdre’l de vista per plantar-se-li al davant i fer-li una pregunta absurda, només perquè ell li contesti també alguna absurditat que doni peu a acabar darrere una columna amb prou intimitat per arrencar-se la roba.

La urgència d’anar a viure junts. De buscar un orgasme darrere un altre. La dilatació del temps de diumenge a la nit a divendres a la tarda. Perquè tot allò tan frenètic que passava entre setmana fins fa poc, ara es fa avorrit fins a la mort. El telèfon que no sona, els 5 minuts de més que tarda a aparcar i no arriba, no arriba i jo que em moriré si no em toca aviat, si no sento com gira la clau del pis d’estudiants que ja em fan nosa perquè en l’amor no hi caben els companys de pis, només ell.

El pis que comprem en comú. La ruïna econòmica i l’abundància de sexe. No tenim temps de triar cortines, ni sofàs. Cal posar calefacció a l’àtic amb terrassa de tres habitacions i un bany on toca el sol durant tot el dia? Ens hem de proveir d’aire condicionat no fos cas que ens rostíssim a l’estiu? Doncs, sí, perquè generem criatures a mitges. ADN combinat que ell diu que n’hi ha més de mi i jo tinc la certesa que són tot ell.

I resulta que els nens creixen i tenim sofà nou, un trasllat a una casa i una feina decent. Reunions de l’ampa, viatges de feina. Desapareixen les discoteques però encara trobem columnes on amagar-nos i seguir arrencant-nos la roba. Es deixa barba, que bé que li queda, que atractiu. Però quina son que tinc, i tot tan desordenat. Ningú ha fet el sopar, aquest cap de setmana hem d’anar a la fi del món a portar un nen que jugui a bàsquet.

La Shakira canta “este es pa mi o pa mas nadie” el dia que faig 40 anys. Ella no ho sap però aquesta cançó la va fer per mi. Jo, des de la tarima de la discoteca ja sabia que ell seria per mi, que em faria fills, que tancaria els llums per arreu on passo, que m’acompanyaria en les nits d’insomni.

Una mica tard pels bons propòsits

No he fet mai una truita de patates i en faig bandera. Tinc un xaval contractat que me les fa. Més d’un, de fet. I amigues. La sogra i a cal Ramon també en saben fer. A vegades no me les fan del meu gust, un pèl massa cuites. A mi m’agraden cruetes, que es noti la patata però no la ceba. En fi, aquest any tampoc penso iniciar-me en el tema. Ja fa més de quinze dies que som al 2020 i persisteixo.

He fracassat estrepitosament en el propòsit de beure més vi bo i menys de no tan bo. Si ara m’hi poso i amb el que resta d’any, potser inverteixo la tendència. Però ho veig difícil quan un vi execrable em sembla excel·lent pel simple fet que me’l serveix una millor amiga mentre m’encén un cigarret i m’explica que ara fa pàdel. El vi es converteix en un conducte lliscant cap a una vida trepidant d’amants, raquetes i sortides a mitjanit de pisos aliens.

No penso deixar de ser rossa natural. En principi ho tinc fàcil perquè és una propietat innata, però és veritat que s’ha de cultivar perquè si no la natura s’entesta a reconduir-te cap als tons més foscos. És un propòsit agraït perquè es complementa amb el de no conduir si no és estrictament necessari i el de lluir el collaret de perles en els dies tenebrosos.

París, Islàndia, Squamish. No cal que sigui per aquest ordre ni tot al mateix viatge. Molt curiós que les destinacions de l’any hagin de ser llocs coneguts. Potser m’he estancat, però és que no tinc cap ganes d’anar a desxifrar línies de metro, ni d’haver de fer investigació al Tripadvisor per trobar un restaurant per dinar. Tinc ganes d’entrar a la cerveseria de l’altra punta de món i demanar les mandonguilles de sempre.

De moment cap bon propòsit més. Perquè els de llegir la ment, manipular humans, fer hores de llit fora del llit, si no ens hi hem posat fins ara, ja fem tard.

Que no se’t cremi el sofregit, per Nadal.

Amb el bolso relluent a la mà tanco la porta de casa anant amb cura que el marit quedi per la part de fora. Per la part del carrer, que és on sóc jo. No es tractaria una nit com avui deixar-lo a casa, que és Nadal. Encetem el que encara no sabem que serà una nova tradició. La dels adults que tornen a la vida nocturna. Que van a bars de nit i ballen Rosalia i Madonna amb la mateixa passió.

El pollastre fa dos dies que espera dins d’una olla. No hi he dipositat grans esperances, el cuiner és molt destre en coses cuquis de la thermomix, però el que és un rostit clàssic, tinc els meus dubtes. Això era més aviat la meva especialitat, però la deixadesa de funcions pròpies d’una senyora que surt la Nit de Nadal amb bolso relluent fa que s’hagin traspassat les competències.

Els nens obliguen a fer cagar el tió. Dir nens quan podria dir nois més alts que jo seria més apropiat. Però que em diguin quan els nens deixen de ser nens per una mare. Els nens, doncs, imposen fer tornar la tradició. I amb això, una senyora que ja no fa rostits es veu obligada a recuperar l’esperit de Nadal i habilitats de triar, pagar i embolicar regals.

Al carrer no fa fred per ser la Nit de Nadal. I els ocells canten. I el DJ fa una selecció que enamora. El senyor que fa rostits es mou d’una manera que em fa buscar un racó lliure per felicitar-lo convenientment sobre l’encert de posar prunes i pinyons a la recepta.

He deixat de fumar

Avui que he agafat l’avió cap a París, me n’he adonat, Joana, que no recordo la manera com ens hi vam retrobar fa vint anys. No sé si et vaig venir a buscar a l’aeroport o a la Gare d’Austerlitz. Si et vaig fer un petó o primer et vaig abraçar. Segurament et vaig encendre un cigarret, mira que n’ets de maldestre per certes coses, i te’l vaig passar. Després en devia encendre un altre per mi.

Hem omplert estances de fum de Marlboro. Ens agradava fer-ho des del llit. Encara no sé com no hem incendiat cap pis d’aquests plens de llibres on has viscut abans de deixar de parlar-me. Fumàvem i llegíem i rèiem. Tu vas plorar la mort de l’Octavi, també. Em deixaves pijames i em preparaves sopars saludables molt abans que la meva dietista me’ls imposés.

Tinc un record nostre molt nítid a París. Ens vam barallar a les Arènes de Lutèce. Un espai immillorable on tenir quatre paraules i resoldre-ho civilitzadament. En un amfiteatre romà, dues futures filòlogues clàssiques. Tu cridaves que no et qüestionés la teva manera de fer, jo et retreia una vida massa frívola. Deu ser per això, Joana, que ja no em truques a mitjanit. Que no m’has explicat que tens una filla. Quina poca precaució, la meva, tornar a excedir-me per telèfon vint anys més tard i sense cigarrets a mà.

Porteu-me glaçons

No és culpa meva que cada vegada que em toques innocentment se m’encengui la pell. No vull ser cursi quan et dic que no controlo el soroll dels batecs del cor que em penso que tothom pot sentir. No sé quants decibels estan permesos abans que no et posen una denúncia per excés de desig.

Deixa de mirar-me d’aquesta manera, de totes aquestes maneres. No tinc el control dels dits que descorden braguetes. Tampoc els controlo quan envien missatges carregats de dobles sentits ocults que ningú pot entendre. Perdo la noció de decidir si és apropiat tot això.

M’agrada la teva pell tan blanca, tan freda en comparació a la meva que emet radiació de central nuclear, sobre la meva pell torrada del sol de Cadaqués. Després, quan ens vestim, o sortim d’entre els llençols o em recol·loques les calcetes, per uns instants torno a color i temperatura normal per una persona que vol ser ciutadana respectada per la comunitat. 

Vull poder parlar amb propietat i actuar amb elegància sense pensar en quin moment se m’eriçaran els mugrons de nou. Que molest a l’estiu amb vestits evasé i a l’hivern amb camises entallades. Envejo les cares anònimes del metro que baixen a Fontana, enfilen el carrer de casa seva i es posen la tele mentre sopen. Segur que mai no t’arribaran a conèixer, ni els tocaràs sense voler, ni experimentaran el plaer desmesurat lliure d’antídot.

Sa nevera

El preu d’una nevera és sa mesura de totes les coses. A sa nevera de casa meu a Cadaqués, després de més de 30 anys acollint ampolles de cervesa, llaunes de tonyina mig buides i patates grillades de diverses generacions, li havia arribat l’hora. Feia com a mínim 3 istius que no podíem fer gintònics ni fer l’últim cop de fred a una ampolla de xampany. El congelador havia passat a millor vida. Ens havíem de limitar a la cervesa freda o vins blancs de l’Empordà perquè els de les altres DO no els refredava amb ímpetu.

Així que cap a buscar sa nevera nova de proximitat. A Cadaqués. Aquell poble on de petita hi arribava després d’haver-ho tret tot quatre vegades a la collada, on de gran hi he passejat els meus fills carregant la Maclaren com si fossin uns reis borbons de retir. Una nevera per aquella casa que la mama va comprar a base de treballar tots els istius que no vam poder fer vacances. I que en gaudim tots a base de tenir un calendari de reserves custodiat amb mà fèrria per la meu germana gran.

Llocs on venguin neveres més a prop que es Carrefour de Roses, només un, sa ferreteria. I de cap que hi vaig, unplugged, sense fer un google ni mirar a amazon quin dia m’arribaria. Sa nevera que em proposen em deixa freda: una Miele. Una Miele per acollir patates grillades i ampolles de tequila ara que tots els cosins són grans. No en tinc ni a casa meva, jo, de Miele. Intento explicar-li a qui despatxa que no lliguem pas els gossos amb llagostes a casa. Que fa 30 anys que venim de tant en tant i que no hem sortit mai a la foto de la paella de la Rahola. Posi’m sa nevera barata, o que no sigui Miele, perdéu. Vostè sabrà el que fa si compra una nevera d’aquestes aquí, que no hi arriba el servei tècnic.

A prendre pel cul sa nevera de proximitat. Fem bona la de Roses i l’encarreguem des de l’ampit de la finestra del Casino tot fent-nos un selfie amb una estrella ben fresca entre les mans.

Vivaldi, Netflix i Safo

He començat l’any amb unes llàgrimes com les llimones del jardí, salvatges i descontrolades, perquè hem posat Vivaldi, no perquè ens haguem transformat, sinó perquè és la banda sonora de Chef’s Table. L’altaveu trona l’hivern i apujo el volum arriscant que els veïns truquin a la urbana. I ha començat el fenomen aquell que no saps què passa però les llàgrimes ragen. La felicitat pot ser això, he pensat, pot ser música clàssica encetant una colla de documentals de Netflix sobre cuiners.

La meva mare no sé si això ho pot entendre. Si ho pot consentir. Sa filla plorant a taula durant l’àpat de reis perquè li han portat un altaveu que trona que fa por i no se li acut res més que en lloc de posar la Shakira, que li agrada molt més del que es pot tolerar, escull una de les estacions perquè li agraden, l’apassionen, aquelles entrades d’una sèrie de documentals que són pur storytelling. El ritme, la història, la llum. La bellesa de narrar perquè sí allò que és sublim. La meva mare potser sí que ho pot entendre. La meva àvia em diria que no em posi dramàtica per un programa enllaunat. Que en faig un gra massa.

Parem l’altaveu abans que pugui seguir amb Rosalia, que canta Safo encara que ella no ho sàpiga. Sort que parem perquè els nens han de poder pensar que la seva mare és una persona que sap estar. Però me’ls miro i els brillen els ulls clarament. Ells també s’han enganxat a l’emoció dels instants bonics que fan viatjar. El seu transport, però, pot tenir forma d’un comandament de la play. No els culpo, no tiraré jo la primera pedra a la wifi que em nodreix l’Spotify.

Una recepta amb llimona

Tinc un llimoner. De fet no el tinc, hi ha un llimoner al jardí. Un arbre gran i fecund que ja hi era quan vam arribar. S’ha deixat cuidar sense estridències i ens regala quilos i quilos de llimones a nosaltres i als veïns. Les seves branques són indiferents al mur que delimita les propietats. Escampa llimones en totes direccions i no demana permís.

Cada matí ens saludem i li agraeixo la fruita que m’enduc per fer-me el suc en dejú. L’engoleixo ràpidament. L’acidesa ja no em fa fer ganyotes. Me’l prenc mirant-lo des de la finestra, desafiant. Hi ha dies que noto que em fa una mica seva i que em creixen fulles oloroses sota la pell. N’hi ha d’altres que va més enllà i em clava les punxes invisibles (qui ho havia de dir que un llimoner oculta defenses traïdores) i doloroses que travessen l’epidermis però de dins cap a fora. Aleshores sóc arbre àcid que punxa i que escampa fruits saltant barreres, murs, persones i no demano permís per florir. Tampoc em queixo quan amb dolçor a l’inici i amb una estrebada final algú pren el fruit per assaborir-lo, desafiant, des d’una finestra que no és la meva.