Annamatopèdia

La calda

Feia tanta calor que no es volia posar roba interior. Entès per roba interior qualsevol cosa que no servís per sortir al carrer amb decència. Si amb un vestit fem, si així no ens para la poli, i si les sandàlies hi fan joc, ja no cal res més. No volia portar roba interior per principis i per finals, i sobretot perquè feia aquella calor que fa impossible treure’s un mitjó o un tanga enganxat entre les galtes del cul.

El ventilador del sostre movia metres cúbics d’aire calent d’aquí cap allà. La tele deia coses i n’ensenyava d’altres perquè el realitzador havia mort ofegat per la pròpia suor i ningú se n’havia adonat perquè ningú mira de vritat la tele a l’istiu. Tampoc es pot escriure amb correcció en aquesta època de l’any. És com viure en un missatge de WhatsApp perpetu. Es perden les formes i la gent circula sense calcetes ni calçotets. Així és la vida.

Va deixar-se anar cap al carrer per comprar gaspatxo. No va apagar la tele ni el ventilador. La Puri la va veure de lluny i amb telepatia es van dir tot el que s’havien de dir dues bones veïnes que coincideixen després d’un temps. Com que duia les claus del cotxe a la butxaca i el cotxe era a la vorera de davant de casa i com que tenia aire condicionat, va voler agafar el cotxe per anar a comprar gaspatxo. Hi va entrar i va apretar el botó d’engegar.

No va tardar gaire temps a tenir els mugrons a punt de diamant. Encara no havia desaparcat. Va abaixar la visera i va obrir-ne la finestreta del mirall per mirar-se ara que podia fer-ho sense suar la cansalada i el que va veure la va horroritzar. Rímel corregut de feia qui sap quantes nits de festes de Gràcia, un pèl negre al bigoti. Restes de brillantina. Lletjor. I va començar a plorar com si se li hagués mort algú. La Puri, que ja gairebé es trobava a la mateixa alçada del carrer, es va afanyar com va poder a assistir-la. Va picar el vidre de la finestra de l’acompanyant fins que ella va desbloquejar-li l’accés. Va entrar al cotxe que era la Sibèria i sense aclimatar-se ni res li va preguntar què coi li passava que plorés d’aquella manera. Qui o què l’havia ofès, maltractat, mortificat o humiliat. Res, res, li va dir ella, mira, mira quin puto pèl estic feta un cristo. I la Puri que deia no dona no què dius. Però quan va arribar a la sensació tèrmica de deu o quinze graus sota zero, la Puri es va veure una taca d’oli horrorosa just a sota les tetes, com coi m’ho he fet això, com he pogut sortir de casa així i de cop li faltava l’aire i tot li donava voltes com pot ser com pot ser si jo em cuido i soc polida no trobaré mai una parella que m’estimi ja m’ho deia l’àvia que era un desastre. I ella, que plorava llagrimots com estalactites va saber reconèixer que la Puri estava pitjor i que l’havia de dur urgentment a algun lloc perquè feia tota la pinta que s’estava infartant.

Va arrencar el cotxe i va posar rumb a l’ambulatori del barri. Li tremolaven les cames, però va poder fer els dos-cents metres entre casa seva i la parada d’urgències just a davant del mercat. Va aparcar com va poder. Va parar el motor i els mugrons li van tornar a l’estat vegetatiu. Va sortir del cotxe per anar a obrir-li la porta a la Puri i portar-la cap a la sala de recepció on confiava trobar un desfibril·lador o alguna persona amb capacitat de fer alguna cosa, però la Puri ja havia obert la porta i tenia mig cos fora. De fet, ara ja era dreta i s’estava allisant les faldilles i no semblava que hiperventilés com feia un moment. Totes dues van notar com l’asfalt semblava que es desfeia i de puntetes van afanyar-se a col·locar-se a l’ombra de la terrassa del bar del mercat. Una taula lliure. Unes cerveses. Va comprar el gaspatxo i la Puri va dir que l’acompanyava a casa. No van posar l’aire. Van abaixar les finestres i reien amb les cuixes enganxades a la tapisseria del cotxe.

Els bons propòsits del 2023

1- Comprar dinamita. Com diu el meu amic, les coses s’arreglen amb lubricant, ibuprofèn o dinamita. N’he de comprar per fer volar les portes, les finestres i les parets quan em calgui. Per immolar-me jo mateixa de tant en tant. Per fer explotar la tele, la play i els llibres que no m’agraden. També per col·locar-la sota els cotxes de la gent que crida, que no fuma, de cara grisa. La vull de cartutxo vermell, no sé si n’hi ha d’altres colors, rosa també m’agradaria molt. La guardaré al garatge al costat dels vins cars que no obrim mai perquè són cars i ens agrada que se’ns facin malbé i plorar-los quan els obrim quina ràbia que ja siguin imbevibles. Després tindré el recurs de la dinamita i els faré explotar.

2- Tornar a París sempre és un propòsit molt fàcil perquè a l’aeroport només hi ha avions que van i tornen de París. A la terminal u i la terminal dos. Si es va en Ave fins a Madrid Barajas amb la pretensió d’anar a Brussel·les, per exemple, també s’acaba a París. Les agències de viatges fa temps que no venen escapades al Japó de quinze dies, només caps de setmanes llargs a París. Aprofitaria la dinamita per acabar amb aquesta tendència, però segur que acabo a la Conciergerie de l’Île de la Cité.

3- No perdre més amigues. Fa cinc anys en vaig perdre una que encara ploro. L’any passat gairebé en perdo una altra, però crec que ho vaig detectar a temps i ella ni ho sap que potser vam estar a punt de deixar de ser amigues. A les amigues de veritat se’ls diu mentides perquè mai deixin de ser amigues, que és el pitjor que pot passar a la vida després de perdre allò que més s’estima que no ho deixaré escrit per un tema molt íntim de supersticions i malastrugances.

4- Intentar ser una mica menys exhibicionista. Deixar de passejar-me nua al pis de la M. o de la G. Pot no agradar als veïns, puc agafar un refredat, pot ser que ja no tingui edat per treure’m la roba a la primera de canvi. He de trobar la manera de despullar-me sense despullar-me. I sobretot de callar i no cridar que que bé ja soc tota jo i no em cal res més. De fet, també soc tota jo amb roba i els veïns no n’han de fer ben res. Però m’agrada taaaant desfer-me de la roba, és que la tiraria pel balcó tota i obriria les finestres, balcons i correria pels terrats i patis nua cridant no podran amb nosaltres que soms dones lliures i bevem i fumem i tirem cartutxos de dinamita a plaer.

5- Fingir millor. O encara millor, fingir prou bé per creure-m’ho. Que és qüestió de voluntat, que si fas veure que t’agrada Avatar, per posar un exemple de les tres pitjors hores que he passat darrerament en un lloc obscur, doncs t’acaba agradant i aplaudeixes al final i tot. Que tenim aquesta capacitat que jo no domino ni m’hi acosto. La sort que tinc és que m’ho passo bé gairebé amb tot excepte quan no.

6- Parlar amb la gent del gimnàs, que no sé què dir-los. Per molt estrany que sembli, no m’he d’imposar anar al gimnàs perquè hi vaig voluntàriament i m’agrada. Fins i tot els dissabtes. He trobat el plaer en aixecar pesos, torturar-me en màquines, caminar ràpid sobre una cinta. I no em relaciono amb ningú perquè és un univers que no entenc. Ara bé, sé de bona font que si en algun lloc puc comprar dinamita, és al meu gimnàs.

Ja ho deia el filòsof

En una primera cita la va portar en un d’aquells restaurants xinesos de peixera plena d’animals amb pinces. Amb il·luminació tènue i tovallons de roba malgrat els dotze euros de menú complet amb entrants i postres. És curiós com els detalls no li van semblar rellevants, no va saber llegir els senyals dels déus com tampoc va fer cas del paperot que sortia de la galeta que l’advertia “L’amor et portarà cap a la direcció que no t’esperes”. No es va sentir interpel·lada perquè en principi la cosa no anava d’amor, ni de voltar gaire, la cosa anava de fer un àpat per coneixe’s abans de pujar a l’àtic que ell tenia a cinc minuts a peu del restaurant i fugir-ne al cap d’un parell d’hores.

De seguida va veure-li els ulls d’un mar immens. Per això li costava tant seguir el fil quan li va demanar i tu què fas, a què et dediques i ella va haver de respondre uh, eh… ara mateix em faig mal amb uns bastonets i poca cosa més… vull dir que sí bé… filòloga clàssica… mites i llengües mortes, ja saps… De la seva boca, de la d’ell, en sortien bafarades de frases que quedaven engolides pel bombolleig de la peixera de llagostes. L’únic que va entendre amb claredat era que era lampista, però que ja no anava de casa en casa arreglant vàters i aires condicionats, ara tenia aprenents i tècnics i una oficina… i qui sap què més si vivia en un àtic al carrer Balmes sense vistes al mar, però ja veus a qui li fa falta el mar quan es porta dins.

Les mans, en efecte, eren de lampista retirat de la vida pública. Feia ballar els bastonets amb gràcia pescant els xiitakes del chop suey de vedella amb verdures, unes mans grosses i fermes de qui paga un vermut i arregla una porta. Però agraciades i esveltes potser no tant per fer sonar una arpa i sí l’ukelele a la llum de la lluna. Del tacte encara no en podia dir res, quan s’havien saludat no s’havien pas donat la mà ni fet petons. Semblaven aspres i rudes, res que no es resolgui amb una dosi de lubricant o ni això, si continuava amb la coreografia de moviments que li humitejava la roba interior de desig.
Ell es deixava examinar amb complaença. També quan van arribar a casa seva i li ensenyava aquí el menjador, aquí la cuina, aquí el dormitori, pots fer servir el bany principal, si ho necessites. Et va bé la temperatura? Posem més aire? Hi ha tovalloles netes a l’armari, com si fossis a casa teva. Així que no ho va veure a venir, era molt difícil en aquestes condicions. Menys quan ja no portava res a sobre i agenollada havia perdut les vistes dels seus ulls. O quan la va posar mirant al Tibidabo, que no és l’acròpolis, però fa el fet.

—Úrsula, em vas dir que et van els déus i els herois, eh que sí?— va dir tot mastegant la torrada post coit matinal—. És que a mi de veritat em sembles una deessa, la de es sa del se xe . Ja ho deia el filòsof, Epiteli, no? que la felicitat és follar i poca cosa més. Bueno i que guanyi el Barça. 

En aquell moment alguna cosa es va esquinçar a dins de l’Úrsula, va veure com cupido es llançava per la finestra, darrera de mitja dotzena de muses i fins i tot la quimera escopint foc. Tota la tradició clàssica es va estavellar a l’asfalt de Barcelona i una legió de taxis hi va passar per sobre.

—Tens raó. Fa aire, et fa res que tanqui la finestra?