Feia tanta calor que no es volia posar roba interior. Entès per roba interior qualsevol cosa que no servís per sortir al carrer amb decència. Si amb un vestit fem, si així no ens para la poli, i si les sandàlies hi fan joc, ja no cal res més. No volia portar roba interior per principis i per finals, i sobretot perquè feia aquella calor que fa impossible treure’s un mitjó o un tanga enganxat entre les galtes del cul.

El ventilador del sostre movia metres cúbics d’aire calent d’aquí cap allà. La tele deia coses i n’ensenyava d’altres perquè el realitzador havia mort ofegat per la pròpia suor i ningú se n’havia adonat perquè ningú mira de vritat la tele a l’istiu. Tampoc es pot escriure amb correcció en aquesta època de l’any. És com viure en un missatge de WhatsApp perpetu. Es perden les formes i la gent circula sense calcetes ni calçotets. Així és la vida.

Va deixar-se anar cap al carrer per comprar gaspatxo. No va apagar la tele ni el ventilador. La Puri la va veure de lluny i amb telepatia es van dir tot el que s’havien de dir dues bones veïnes que coincideixen després d’un temps. Com que duia les claus del cotxe a la butxaca i el cotxe era a la vorera de davant de casa i com que tenia aire condicionat, va voler agafar el cotxe per anar a comprar gaspatxo. Hi va entrar i va apretar el botó d’engegar.

No va tardar gaire temps a tenir els mugrons a punt de diamant. Encara no havia desaparcat. Va abaixar la visera i va obrir-ne la finestreta del mirall per mirar-se ara que podia fer-ho sense suar la cansalada i el que va veure la va horroritzar. Rímel corregut de feia qui sap quantes nits de festes de Gràcia, un pèl negre al bigoti. Restes de brillantina. Lletjor. I va començar a plorar com si se li hagués mort algú. La Puri, que ja gairebé es trobava a la mateixa alçada del carrer, es va afanyar com va poder a assistir-la. Va picar el vidre de la finestra de l’acompanyant fins que ella va desbloquejar-li l’accés. Va entrar al cotxe que era la Sibèria i sense aclimatar-se ni res li va preguntar què coi li passava que plorés d’aquella manera. Qui o què l’havia ofès, maltractat, mortificat o humiliat. Res, res, li va dir ella, mira, mira quin puto pèl estic feta un cristo. I la Puri que deia no dona no què dius. Però quan va arribar a la sensació tèrmica de deu o quinze graus sota zero, la Puri es va veure una taca d’oli horrorosa just a sota les tetes, com coi m’ho he fet això, com he pogut sortir de casa així i de cop li faltava l’aire i tot li donava voltes com pot ser com pot ser si jo em cuido i soc polida no trobaré mai una parella que m’estimi ja m’ho deia l’àvia que era un desastre. I ella, que plorava llagrimots com estalactites va saber reconèixer que la Puri estava pitjor i que l’havia de dur urgentment a algun lloc perquè feia tota la pinta que s’estava infartant.

Va arrencar el cotxe i va posar rumb a l’ambulatori del barri. Li tremolaven les cames, però va poder fer els dos-cents metres entre casa seva i la parada d’urgències just a davant del mercat. Va aparcar com va poder. Va parar el motor i els mugrons li van tornar a l’estat vegetatiu. Va sortir del cotxe per anar a obrir-li la porta a la Puri i portar-la cap a la sala de recepció on confiava trobar un desfibril·lador o alguna persona amb capacitat de fer alguna cosa, però la Puri ja havia obert la porta i tenia mig cos fora. De fet, ara ja era dreta i s’estava allisant les faldilles i no semblava que hiperventilés com feia un moment. Totes dues van notar com l’asfalt semblava que es desfeia i de puntetes van afanyar-se a col·locar-se a l’ombra de la terrassa del bar del mercat. Una taula lliure. Unes cerveses. Va comprar el gaspatxo i la Puri va dir que l’acompanyava a casa. No van posar l’aire. Van abaixar les finestres i reien amb les cuixes enganxades a la tapisseria del cotxe.