Les dones facturen. La llibreta que duu sempre a dins de la motxilla té aquestes dues frases de benvinguda. Una a la la portada i l’altra a la contraportada. Per la part de dins hi té els codis bancaris xifrats que només ella pot entendre. S’ha convertit en una criptobro, una mena de llop de les finances amb compte a la Caixa de Pensions. També hi dibuixa polles a la llibreta. Polles enormes i inflamades com tòtems prehistòrics per despistar els ulls de la gent ociosa que passeja portàtils a l’Starbucks.

Fins aquí el més important. Però a la motxilla també hi porta calces netes i un pintallavis, un carregador i el carnet de la piscina. Ja no hi duu pastilles per al mal de cap ni la regla ni anticonceptius ni res. Tampoc kleenex. Un llibre, sí. De butxaca. Una guia de Barcelona, una ampolla buida i un tros de roba esquinçada de cortina d’hotel per fer de metxa de còctel Molotov.

Agafa el metro perquè encara és la manera més ràpida de baixar les rambles i plantar-se davant l’estàtua de Colom xinpom. Travessa i fa com si anés al maremàgnum, el centre comercial mutant d’aquesta ciutat que porta el nom d’un equip de futbol. Va per voramar i localitza el seu camell de líquids inflamables. Ha d’agafar la llibreta per consultar el codi de traspàs de criptos d’una butxaca a l’altra. El xicot fa veure que no mira i de fet no ho fa quan veu a la tercera pàgina una verga que esclata com el volcà de Santa Margarita fa milions d’anys. Li traspassa el que li ha de traspassar i entafora el líquid la motxilla. Segueix uns dos-cents metres i es planta davant del que vol rebentar. Un catamarà. Un catamarà de la Copa Amèrica. La Copa Amèrica que s’ha petat la setmana del llibre en català. Obre la motxilla i, sabent-se invisible enmig del mar de turistes, hi fica la mà a dins sense mirar a banda i banda.

La llum de les flames és tan intensa que s’ha de posar les ulleres de sol. Es lia un cigarret mentre arriben tots els equips d’emergència que pot permetre’s una ciutat que ha venut l’ànima a la fórmula 1 del mar. Arriba TV3, BTV i la Sexta. Es fa fonedissa entre la gentola que plora perquè el catamarà suís ja no podrà competir demà que segur que hi hauria regata, que han dit que els vents són favorables.

Un airet l’acompanya Gòtic amunt fins al bar de l’Ateneu que l’esperen. En un tovalló de paper emet la factura que li paguen religiosament en la moneda que coneix el respecte de les dones que ja no ploren.