Annamatopèdia

Afanya’t

El cotxe rugia com una mala cosa. Havia traspassat la collada, el punt de no retorn, allà on o bé baixes a Cadaqués o bé t’estimbes perquè recular cap a Roses o Llançà és l’opció per a covards. Ell no n’era de covard, n’estava segura. Posa tercera que explotarà el cotxe. No entenc per què no poses tercera que ja soms a dalt, es pot veure ses oliveres i es Cucurucuc, coi. Aviat serem a sa casa, la llar de foc encesa i cridaré t’estimi, t’estimi amb les cames eixarrancades damunt de tes espatlles. Però si no poses tercera i després quarta i abraces la carretera com la incertesa de la nostra vida, no arribarem mai o arribarem socarrimats. 

—No puc posar tercera si no treus la mà, dona —va haver de dir-li l’Octavi amb la poca serenitat que encara li quedava.  

La mandra

Es remou entre els llençols a ritme de les ullades del sol. Hi està molt bé amb l’escalfor de dins del llit i no sembla que en vulgui sortir. Treu un peu fora com qui fa el tastet de la piscina abans de tirar-s’hi, però com que toca l’aigua massa freda, recula i torna a la tovallola. La Joana, doncs, torna a amagar-se tota sencera al cau tebi de sexe i s’estira llarga com és però sense sortir dels límits del cotó que la cobreix. Topa amb el preservatiu i l’empeny fent-li fer la croqueta fins que salta a terra a plom. No mereix cap punt ni en la dificultat ni en l’execució. El condó ha caigut del llit sense gràcia i el públic xiula indignat per la presa de pèl. S’esperaven un doble tirabuixó carpat i res, tu.

Les filigranes les reserva per a altres ocasions. Es considera destra a l’hora d’escriure molt de pressa al teclat de l’ordinador, sap fer-se una trena grapada amb un cigarret entre els llavis i també pot masturbar-se amb l’esquerra mentre xateja amb la dreta.

La Joana a més de dretana és imprevisible i per més que ningú s’esperaria que es llevés abans de migdia, resulta que ja s’està eixugant els cabells i va mig vestida perquè segueix fent sol i un vermut que es desaprofita és un vermut que es perd per sempre i això no ho pot tolerar. A partir d’ara, que ja s’ha decidit, ho fa tot molt més ràpid. S’acaba de vestir, tria el bolso i l’abric, sap que té les claus a la butxaca, no mira la bateria del mòbil, que si en té prou o no, no té gens d’importància. La determinació de remoure una oliva farcida entre els glaçons d’un vermut li dona tanta energia que la propulsa cap a la plaça del Sol en qüestió de mig parsec.

—No em diguis que no m’has guardat una cadira, que sabies de sobres que vindria —es queixa dreta amb el got a la mà que ha anat a buscar a la barra. 

En Gabriel fa com qui no l’hagués sentit i amb el peu esquerre arrossega una cadira que per sort ha quedat buida de l’altra taula i la col·loca just al seu costat per veure-la bé. La Joana té una manera de mullar els llavis a la copa i d’esquivar els glaçons que cauen amb l’alcohol que el posa molt calent. Treu la llengua en el moment just que s’ha empassat el líquid i es ressegueix els llavis i després els contreu fort fent un sorollet de petó que quasi ni se sent, però que és l’espetec que dona el tret de sortida a una altra erecció.

I és ara a ell a qui li ve la pressa de moure’s d’aquesta terrassa que convida al no fer res de diumenge i amb la mà fa un gest a l’aire en cursiva que el cambrer interpreta i li porta la nota, que paga i s’aixeca. Vol agafar la Joana d’una revolada, recollir-li bolso, tabac, guants i endur-se-la sota els llençols on l’ha deixada aquest matí fent la mandra.

Que arribi l’agost

No m’agrada anar a Barcelona quan plou. De fet, no faig res que impliqui grans desplaçaments si necessito portar un paraigua a més del bolso. Trobo que un cel massa ennuvolat m’és enemic. Cada gota és una espasa disposada a esquinçar-me la pell i deixar-la vulnerable i porosa perquè la puguin penetrar les idees més contràries a la meva manera de ser.

Em quedo a casa i paro el mòbil perquè ja no necessito donar explicacions a ningú. Quan plou els meus amics no compten amb mi, saben de sobres que no em presentaré allà on sigui que m’esperen. De cap manera compro entrades per concerts a l’aire lliure a la primavera o a la tardor. Aquests dies el que faig és mirar per la finestra i veure com el món se’n va a la merda per culpa dels imprudents que aguanten la pluja.


Una tarda de llevantada d’octubre vaig veure com una coneguda meva es va decidir a deixar el seu marit. Vivia a davant de casa. L’observava des de la finestra de la cuina. No era la primera vegada que arribava a casa amb la cara agra i ralentint el pas. De bon matí acostumava a sortir-ne d’una altra manera, això sí. Més que sortir, es propulsava. Si coincidíem al carrer, teníem dues paraules de cortesia i no més perquè ella ja era a mig camí del seu futur i jo formava part de l’attrezzo de què es volia alliberar. Caminava amb determinació.

Però aquella tarda la vaig veure vacil·lar davant del portal de casa seva mentre el cel li queia a sobre. No es protegia gens, no duia caputxa, no es refugiava a l’entrada. S’anava balancejant endavant i endarrere i la cara li brillava per la pantalla del mòbil. Tant plorava, tant plovia. Movia els dits amb rapidesa segurament perquè parlava amb algú que no era dins la casa.

Quan es va decidir a entrar anava tan xopa que li sortia un rierol dels camals dels pantalons. El rierol es perdia més enllà del jardinet de l’entrada i arribava ben bé fins a la reixa del clavegueram del carrer. Com que és un carrer ben il·luminat vaig poder veure navegar pel rierol i escolar-se per la claveguera totes les seves il·lusions, la cartera, les claus de la segona residència, el collar del gos i fins i tot l’àlbum de fotos de les vacances d’estiu.


Un dia radiant de juliol la casa es va vendre. Ara, quan la claveguera del carrer sobreïx per un tema de pressions atmosfèriques, que passa poc, però passa, encara en surt un efluvi d’infelicitat que inunda tot el barri com els pitjors dies de temporal.