El soci ha de decidir

Era un matí rúfol de novembre quan ell va arribar a la sala de l’Ateneu que s’havia reservat expressament per reunir a un grup d’experts. Havien de decidir per unanimitat si follar a l’ascensor era legítim i en cas que sí, si mereixia reconeixement.

Com a totes les reunions de l’univers on es decideixen coses importants hi havia dos bàndols equilibrats. Els que deien que follar a l’ascensor de l’Ateneu era una indignitat, inelegància, que tacava la reputació de l’entitat a banda dels coixins verds -quina bajanada- i els que com ell pensaven que no, que de cap manera, que l’acte sexual a l’ascensor de l’Ateneu havia de ser considerat un ús habitual d’un espai de la insigne associació com és llegir a la biblioteca o fer un cafè al bar.

Va ser justament assignat com a portaveu del grup de Volem Follar Lliurement a l’Ascensor de l’Ateneu -els partidaris del sí es van agrupar en una comissió que duia aquest nom- i va declamar els seus arguments amb vehemència i convenciment. No només va defensar punt per punt del seu discurs amb la retòrica clàssica fruit de les hores dedicades a Ciceró a la biblioteca en temps remots sinó que, en un gir d’improvització, va decidir-se a traslladar la discussió a l’ascensor. Va fer una demostració de cunnilingus entre el segon i quart pis que va aixecar l’ovació dels assistents des del replà i un orgasme.

Va observar amb satisfacció com la portaveu de la partió de Volem un Ateneu Lliure de Plaers Físics -un nom ridícul i més després de la seva intervenció- una vegada es va haver refet de l’experiència, va exposar amb menys convenciment els arguments en contra de practicar cap mena d’acte sexual al que ella va anomenar la caixa dels plaers perversos -això el va deixar perplex-. Tampoc li va semblar versemblant la justificació que es comença follant a l’ascensor i s’acaba acceptant els intercanvis de socis amb altres ateneus.

Es van retirar a deliberar plegats al bar. Per sobre de tot pesa la fraternitat entre els socis malgrat no estar d’acord en certs aspectes. 

La deliberació li va semblar que incomodava altres socis que no tenien res a veure amb la comissió d’experts, però que feien un ús legítim del bar. Es van sentir paraules grolleres com bukake o filldeputa hipòcrita. Malgrat tot, es va arribar a una conclusió per unanimitat.

Persèfone demana un taxi

[Se li acaba el temps a Persèfone. Hades la reclama al seu costat, l’hivern s’acosta i ella encara és, inexplicablement, a Barcelona.]

Era ja un matí d’octubre i feia les maletes d’esma. Obria calaixos estirant el pom amb la força justa per pinçar la roba amb la mà i deixa-la caure. Per tancar l’equipatge, hi va haver de jeure al damunt. S’hi va deixar caure com qui pateix un defalliment per sobredosi d’amor romàntic i ja en va tenir prou per poder passar la cremallera. La seda, el cotó orgànic, maquillatge, tampons, un pintallavis que no és un pintallavis, van cruixir sota el seu cul desganat.

Va despatxar el darrer amant de la temporada que encara pul·lulava per casa amb un a reveure hipòcrita. Va guardar l’agenda dels plaers al calaix d’on havia tret els mitjons gruixuts d’hivern. Va arribar el moment de demanar el taxi.

El taxi ni arribava ni deixava d’arribar. Mentrestant fullejava un NewYorker de feia dies que explicava en el seu reporter at large, 55 minuts de lectura marededéu qui s’ho empassa això, la difícil peregrinació de la temporada d’estiu a la d’hivern. Que li expliquin a ella què és això d’arrencar-se l’estiu per submergir-se al món de les tenebres… Però no s’hi feia mala sang. Endins, en els seus pensaments, ja no hi havia res que no fos esperar un taxi, deslliurar-se de l’amant i aparèixer a la seva residència d’hivern, que la mantindria allunyada del bullici de la ciutat. Ho acceptava. Així havia estat sempre i així sempre seria.

Confiava que la carrera no li costés un dineral, més que res per les dificultats de justificar-ho a la seva nota de despeses. No li va demanar al conductor que apagués la ràdio ni que fes el favor de callar. El paisatge que corria cap enrere des de les finestres s’anava enduent cada llàgrima que vessava. Es va deixar fer i portar cap a l’altra banda del món, que l’acolliria a la vora del foc on cremen les ànimes eternes.

Feines domèstiques

Quan A arriba a casa de M gairebé sempre es despulla. Els dies que no té temps només es descalça. El més habitual és que tan bon punt és dins l’ascensor que va cap a l’àtic ja es vagi desfent de capes. Així quan M obre la porta només li cal deixar sobre la cadira, ben posat, tot plegat i en ordre, la roba que li complementa les calcetes. Pateix pels gats que no li estirin un punt del jersei nou, o no li desfilin el vestit d’estiu setinat. Alguna vegada els ha vist amanyagant la camisa de seda i s’ha posat en alerta, però ells també saben apreciar la roba que vol ser treta i la respecten una vegada ja no té la calor del cos. Només treuen les urpes quan se’ls fa fora, això ja ho ha entès, així que els deixa la roba sobre la cadira amb moderada tranquil·litat i procura amagar dins del bolso penjat les peces més sensibles.

L’aigua bull quan ja no duu més roba que l’imprescindible, que sempre és massa, i es preparen un te amb gingebre. A i M repeteixen aquest ritual sense saber-ho, només un espectador ocult podria assenyalar que en efecte sempre ocorre de la mateixa manera. A vegades hi ha algú més, però aleshores A no ha de patir per la roba i els gats. Fan el te, els agrada molt haver de bufar amb insistència i beure-se’l a xarrupets. Ara que és estiu encara fa més calor i el plaer és més gran.

Es preparen per a la feina que han de fer. Si el que toca és estirar-se al llit i llegir cadascuna el seu llibre, doncs s’hi posen de seguida i llegeixen. S’interrompen quan els agrada molt i comenten amb veu alta això i allò. Esclar que una vegada ja no fan silenci és difícil que s’hi tornin a posar amb la diligència que han començat, l’argument del llibre passa a segon pla i pot ser que fins i tot l’oblidin entre els coixins. No són gens disciplinades. Si la feina que han de fer és repassar les lliçons de la càbala, o qualsevol altra afició oculta d’A o M, passa exactament el mateix que amb la lectura. L’atenció plena els dura fins que apareix el fil que teixeix la seva pròpia conversa i abandonen la tasca original oblidant-la amb dolçor.

A vegades també fan feines més físiques, no tan intel·lectuals. Han d’estirar-se sobre les hamaques de dalt a la terrassa i exposar-se al sol i als veïns. No passa gaire sovint perquè el sol és de matins i A i M són persones ocupades. Hi ha pocs dies del calendari d’estiu que ho puguin fer, alguns festius, algun dia esgarrapat a les feines respectives amb el pretext que han d’anar al gestor o una altra bagatel·la per l’estil. També, els dies que se senten més enèrgiques, assagen àssanes de ioga. Hi tenen traça davant del mirall de dalt. Fan els moviments tan lentament com poden i intenten marcar les postures com si algú, l’espectador ocult, les hagués de dibuixar.

A sempre ha de marxar abans d’hora. M ho sap i procura fer fora els gats perquè pugui posar-se les capes de roba amb rapidesa. Pren el bolso penjat i s’escola per l’ascensor amb la tranquil·litat d’esperit que deixa la feina ben feta.