En una primera cita la va portar en un d’aquells restaurants xinesos de peixera plena d’animals amb pinces. Amb il·luminació tènue i tovallons de roba malgrat els dotze euros de menú complet amb entrants i postres. És curiós com els detalls no li van semblar rellevants, no va saber llegir els senyals dels déus com tampoc va fer cas del paperot que sortia de la galeta que l’advertia “L’amor et portarà cap a la direcció que no t’esperes”. No es va sentir interpel·lada perquè en principi la cosa no anava d’amor, ni de voltar gaire, la cosa anava de fer un àpat per coneixe’s abans de pujar a l’àtic que ell tenia a cinc minuts a peu del restaurant i fugir-ne al cap d’un parell d’hores.
De seguida va veure-li els ulls d’un mar immens. Per això li costava tant seguir el fil quan li va demanar i tu què fas, a què et dediques i ella va haver de respondre uh, eh… ara mateix em faig mal amb uns bastonets i poca cosa més… vull dir que sí bé… filòloga clàssica… mites i llengües mortes, ja saps… De la seva boca, de la d’ell, en sortien bafarades de frases que quedaven engolides pel bombolleig de la peixera de llagostes. L’únic que va entendre amb claredat era que era lampista, però que ja no anava de casa en casa arreglant vàters i aires condicionats, ara tenia aprenents i tècnics i una oficina… i qui sap què més si vivia en un àtic al carrer Balmes sense vistes al mar, però ja veus a qui li fa falta el mar quan es porta dins.
Les mans, en efecte, eren de lampista retirat de la vida pública. Feia ballar els bastonets amb gràcia pescant els xiitakes del chop suey de vedella amb verdures, unes mans grosses i fermes de qui paga un vermut i arregla una porta. Però agraciades i esveltes potser no tant per fer sonar una arpa i sí l’ukelele a la llum de la lluna. Del tacte encara no en podia dir res, quan s’havien saludat no s’havien pas donat la mà ni fet petons. Semblaven aspres i rudes, res que no es resolgui amb una dosi de lubricant o ni això, si continuava amb la coreografia de moviments que li humitejava la roba interior de desig.
Ell es deixava examinar amb complaença. També quan van arribar a casa seva i li ensenyava aquí el menjador, aquí la cuina, aquí el dormitori, pots fer servir el bany principal, si ho necessites. Et va bé la temperatura? Posem més aire? Hi ha tovalloles netes a l’armari, com si fossis a casa teva. Així que no ho va veure a venir, era molt difícil en aquestes condicions. Menys quan ja no portava res a sobre i agenollada havia perdut les vistes dels seus ulls. O quan la va posar mirant al Tibidabo, que no és l’acròpolis, però fa el fet.
—Úrsula, em vas dir que et van els déus i els herois, eh que sí?— va dir tot mastegant la torrada post coit matinal—. És que a mi de veritat em sembles una deessa, la de es sa del se xe . Ja ho deia el filòsof, Epiteli, no? que la felicitat és follar i poca cosa més. Bueno i que guanyi el Barça.
En aquell moment alguna cosa es va esquinçar a dins de l’Úrsula, va veure com cupido es llançava per la finestra, darrera de mitja dotzena de muses i fins i tot la quimera escopint foc. Tota la tradició clàssica es va estavellar a l’asfalt de Barcelona i una legió de taxis hi va passar per sobre.
—Tens raó. Fa aire, et fa res que tanqui la finestra?