Annamatopèdia

Feines domèstiques

Quan A arriba a casa de M gairebé sempre es despulla. Els dies que no té temps només es descalça. El més habitual és que tan bon punt és dins l’ascensor que va cap a l’àtic ja es vagi desfent de capes. Així quan M obre la porta només li cal deixar sobre la cadira, ben posat, tot plegat i en ordre, la roba que li complementa les calcetes. Pateix pels gats que no li estirin un punt del jersei nou, o no li desfilin el vestit d’estiu setinat. Alguna vegada els ha vist amanyagant la camisa de seda i s’ha posat en alerta, però ells també saben apreciar la roba que vol ser treta i la respecten una vegada ja no té la calor del cos. Només treuen les urpes quan se’ls fa fora, això ja ho ha entès, així que els deixa la roba sobre la cadira amb moderada tranquil·litat i procura amagar dins del bolso penjat les peces més sensibles.

L’aigua bull quan ja no duu més roba que l’imprescindible, que sempre és massa, i es preparen un te amb gingebre. A i M repeteixen aquest ritual sense saber-ho, només un espectador ocult podria assenyalar que en efecte sempre ocorre de la mateixa manera. A vegades hi ha algú més, però aleshores A no ha de patir per la roba i els gats. Fan el te, els agrada molt haver de bufar amb insistència i beure-se’l a xarrupets. Ara que és estiu encara fa més calor i el plaer és més gran.

Es preparen per a la feina que han de fer. Si el que toca és estirar-se al llit i llegir cadascuna el seu llibre, doncs s’hi posen de seguida i llegeixen. S’interrompen quan els agrada molt i comenten amb veu alta això i allò. Esclar que una vegada ja no fan silenci és difícil que s’hi tornin a posar amb la diligència que han començat, l’argument del llibre passa a segon pla i pot ser que fins i tot l’oblidin entre els coixins. No són gens disciplinades. Si la feina que han de fer és repassar les lliçons de la càbala, o qualsevol altra afició oculta d’A o M, passa exactament el mateix que amb la lectura. L’atenció plena els dura fins que apareix el fil que teixeix la seva pròpia conversa i abandonen la tasca original oblidant-la amb dolçor.

A vegades també fan feines més físiques, no tan intel·lectuals. Han d’estirar-se sobre les hamaques de dalt a la terrassa i exposar-se al sol i als veïns. No passa gaire sovint perquè el sol és de matins i A i M són persones ocupades. Hi ha pocs dies del calendari d’estiu que ho puguin fer, alguns festius, algun dia esgarrapat a les feines respectives amb el pretext que han d’anar al gestor o una altra bagatel·la per l’estil. També, els dies que se senten més enèrgiques, assagen àssanes de ioga. Hi tenen traça davant del mirall de dalt. Fan els moviments tan lentament com poden i intenten marcar les postures com si algú, l’espectador ocult, les hagués de dibuixar.

A sempre ha de marxar abans d’hora. M ho sap i procura fer fora els gats perquè pugui posar-se les capes de roba amb rapidesa. Pren el bolso penjat i s’escola per l’ascensor amb la tranquil·litat d’esperit que deixa la feina ben feta.

Senyora antipàtica

Va pel carrer sense saludar. No és miop, no s’ha enlluernat. Mira cap endavant o parla per telèfon i camina a pas lleuger. Alguns dies està contenta i se li nota perquè somriu. La majoria de dies arruga les celles, murmura i es treu els blens llargs i rossos de davant la cara que li fan nosa. Tot això no li passaria si es dediqués una mica a pentinar-se, a agafar-se aquest serrell llarg que duu amb una pinça i a fer bona cara. Així que ella segueix en el seu camí cap al despatx amb un bolso pesat i una mà a la butxaca de l’abric per custodiar el mòbil que sempre es deixa sobre la taula del restaurant, sota una pila de papers, a sobre la cisterna del vàter. Arriba al despatx així, sense haver-se relacionat amb persona. No se n’ha adonat que hi ha gent que la coneix i que per educació diu hola o adéu. Quan li retreuen que pel carrer mai no respon ella diu que està de trànsit per la vida i que no té temps. Arriba al despatx, perd les claus on no perd el mòbil perquè les abandona en primer lloc i activa la modalitat de relació amb persones que aprecia.

No li agraden les converses llargues que donen voltes i voltes i acaben per on han començat. Va al gra, talla en sec i se’n va a fumar un cigarret a fora si el pot robar d’algú. Si la conversa evoluciona, si agafa una drecera o la història l’apassiona pot ser que s’hi estigui una estona més, que rigui amb ganes o s’emocioni. Qui la coneix sap que ha d’interpretar un paper de Sherezade per tenir-la al costat. No li han diagnosticat dèficit d’atenció, però podria tenir dèficit de bones maneres. Parla poc o parla molt, no se sap quedar al mig.

Té amigues antipàtiques que són senyores, també. No gaires, unes quantes a qui confia per whatsapp les seves inquietuds diàries però que no parlen per telèfon si no és molt imprescindible. S’expliquen l’esdevenir de les coses en llocs públics, normalment restaurants o cocteleries. Paguen al comptat, no deixen propina però tampoc repassen el compte. Sovint han de desfer les passes que les portaven al cotxe perquè volen saber el nom del cambrer simpàtic que les ha atès per oblidar-lo passada la cantonada.

No torna les trucades.

Com la del cambrer, oblida les cares de la gent que li han presentat. Encara que hi hagi entaulat conversa sobre el darrer article de Jara y Sedal. Li sol agradar parlar d’articles de revistes minoritàries que no llegeix gairebé mai, però que de tant en tant ho fa per vici i per dur la contrària. Malgrat que té molta memòria, aquella persona amb qui va parlar de les tendències suïcides de la perdiu roja no li sap ni el gènere. Quan té un compromís social sol portar acompanyants que li fan d’agenda i d’escut. Li fan saber els noms, la filiació, les relacions dels assistents. Li fan de pantalla i van explicant a les seves víctimes “no, no sempre és així” i “sí, té mal caràcter, però és un encant quan la coneixes”.

Quan fa l’amor és tan dolça i delicada que sembla que no sigui ella. Com que és antipàtica, la companyia creu que potser es tractarà un afer ràpid, intens. Doncs no, és persistent, imaginativa i ho allarga amb gràcia. S’hi dedica a fer bé les coses que li agraden, sap que moltes vegades li confonen aquesta naturalesa incòmoda amb la falta de delicadesa o passió. Estima molt i ho demostra. Potser és aquesta l’escletxa on s’escola tota l’energia que no aprofita per enrecordar-se dels aniversaris i dir bon dia.

Resurrecció

Quan l’aigua et cau cames avall i es tenyeix de vermell no saps exactament per què hipnotitza. Menys després de trenta anys, trenta, de veure el mateix espectacle mes a mes i cada vegada et meravelles d’estar viva malgrat la sang que corre i forma grumolls al fons de la banyera. La part superficial corre menys tenyida, fa rius o corrents que marxen ràpid però la part fonda costa més i has d’empènyer-la amb els dits del peu i acompanyar-la perquè se’n vagi. Sempre deixant rastre. Sigui perquè no has passat un raig d’aigua freda a la banyera quan ja portes el barnús, sigui perquè és la tovallola qui delata. El moment de fer el pas i sortir del vapor i de les carícies de la dutxa també és complicat però d’aquest sempre te’n surts amb alegria. No veus precipitar-se gotetes de sang a terra, mai. L’evidència és sempre a la roba, al tamboret on t’asseus per esperar que el vapor desaparegui.

Tota aquesta sang sembla poca quan surt la criatura, allò sí que és un espectacle de fluids que ho esquitxa tot. Els guants de l’obstetra, de la llevadora que li aguanta el cap i fa aquell moviment per acabar d’arrencar el que fa només una estona eres tu. Quin bassal als peus del paritori que no té aturador. I encara amb la criatura panxejant li vas traient suaument les teves restes que no s’han escolat aquesta vegada a la dutxa, que han romàs dins teu tant de temps i l’han acompanyat fins que ha volgut fer-se pas i ser una persona nova. Això gairebé et procura la mort cada vegada que et passa. I hi tornem, hi tornem encara no sé ben bé per què.

Quina mania aquesta de voler perpetuar-nos.