Puigmartí 25 a l'UniversDes de fa un temps he redescobert que les nits no són ni per dormir ni per follar. Si tingués memòria recordaria els cinc anys oficials de carrera amb residència a Gràcia, al piset conegut com Fracàs Escolar a Puigmartí 25, on cada semestre ens passàvem una colla de nits sense dormir intentant empollar coses com la consecutio temporum de la sintaxi llatina del Bassols.

Com que ja he dit en un altre post, em costa recordar el dolor i el patiment. Per això ja he esborrat de la memòria les nits d’alletament dels dos critters que tinc a casa, en especial del segon, que la tonteria va durar quasi quatre anys. Em consta que durant aquests període vaig arribar a nivells de paranoia d’alerta màxima, d’aquells que provoquen catàstrofes domèstiques com endreçar el comandament de la tele dins de la nevera perquè el portador no era una persona, sinó un zombi.

Doncs ara resulta que torno a redescobrir les nits. Les nits entre setmana, allò que hi ha entre el Bestiari Il·lustrat (polseres vermelles per als no-modernets) i els matins del Cuní (de l’Ariadna, crec que se’n diu ara). El lapse temporal que es destina a la desconnexió diària, al repòs, al període REM i a roncar.

Faig feina. Acabo la feina del dia que no he pogut acabar perquè tinc massa estímuls que no em permeten concentrar. No es pot treballar bé amb dos criatures que ocupen el mateix espai vital que jo, quan disposen de 200 metres més de territori controlat. Tampoc es pot treballar bé si es passeja per casa un home amb ganes d’explicar-te com li ha anat el dia. I va lleuger de roba i et mira com si no t’hagués fet dos fills. Així que la nit torna a ser territori conegut, còmplice de la meva manca de concentració diürna i sobretot, sobretot, Twitter Time.

  •  
  •