Mai de la vida sota cap concepte cal deixar-se endur pels instints més primaris i allargar la mà cap al comensal deltaula parada costat en un sopar de Nadal i començar a jugar innocentment amb la seva blackberry per acabar twittejant no tan innocentment. Mai. I no s’hi valen excuses. Ni el vi més deliciós acompanyat d’uns medallons de tonyina crueta amb salsa de no sé què d’esbargínia ho disculpa.

Imaginem-nos que la blackberry no és del propietari, o no ben bé. Aleshores, què hi feia allà estesa sobre unes estovalles immaculades, exposant-se a la vista de tothom? No hauria estat millor al calaix de la sòrdida oficina de la administració a la qual pertany? El legítim propietari hauria de vetllar per assegurar la reclusió d’aquests ginys d’empresa fora de l’horari laboral.

Ningú deixa una jaqueta de pell al seient del darrere d’un Seat Panda perquè tothom sap que quan es torna al cotxe després d’una funció al Teatre Nacional ja te l’han pispat. Tampoc, per la mateixa lògica, es deixa un terminal de connexió a internet il·limitada sobre una taula ben parada envoltada de persones que van amb talons, que fa temps que no surten i que els uneix una amistat que últimament ha abandonat la prudència.

Però la blackberry era allà, al meu costat, una mica més amunt del ganivet, tocant a la copa de vi. Jo diria que fins i tot ocupava part de l’espai que em pertocava. A l’esquerra hi tenia un tallat solitari víctima futura d’una altra acció gamberra. El meu smartphone estava exiliat en un endoll fora del camp visual. I va passar el que havia de passar. No ho faré mai més, ho prometo. Si no és que, la propera vegada, m’hi trobi un iPhone.

  •  
  •