Arxiu de la categoria Nos

40 és en femení i prou

Em truca la meva germana que li han detectat uns pòlips a la matriu. Però que ja li han fet la biòpsia i que està bé, que no em preocupi. Jo li dic que l’estimo i que no cal que ho passi sola cada vegada que té una escletxa sota els peus. Diu que no ho passa tan malament, que ella té la capacitat de concentrar l’energia allà on és més plaent. L’escola, els nens, treure el gos.

La Maria no té nens un cap de setmana de cada dos. Viu en un pis preciós, treballa davant d’una finestra ella sola. La taula tan ordenada com tota la feina que fa. És la millor, ho sap i no ho diu. Riu sempre i m’abraça quan li dic que em dol no haver-hi estat aleshores, quan no podia ni tan sols ordenar els seus pensaments.

La Magda, que té quatre fills, veu com sa mare passa els dies a l’hospital perquè els pulmons no li responen. Ella em deixa missatges preciosos a l’Instagram del meu aniversari. Ens etiquetem #millorsamigues. Cada vegada que ens veiem, parem el temps de tant riure sobre tota l’obscuritat que hem pogut esquivar.

Merda. Hi ha dues dones a Madrid a la presó. Hi ha totes les dones que m’han acompanyat en els meus 40 anys que pateixen i amb totes riem quan ens trobem perquè ens hem inventat un món a mida entre nosaltres. No sé si aquest món és una merda o és preciós o tot a la vegada. Només sé que d’homes que hi siguin, pocs. Però que hi vull que hi siguin, molts.

 

  •  
  •  

Mira la càmera

S’estira el puny de la màniga, dos centímetres més enllà de l’americana. El puny blanc immaculat i la mà ferma per sobre d’ella, recolzada a l’espatlla. L’altra mà frega l’espatlla d’un dels seus fills, del número 2, que porta una camisa de coll mao. Quines coses que té la seva dona, tan perfeccionista i que s’hagi deixat anar en aquesta ocasió. Sort que els pantalons de la criatura són de pinces, com els dels altres tres. Ella, lluu les perles i el collaret de les ocasions familiars especials. Riu d’aquella manera fantàstica, sabent que l’escenografia és perfecta, que tot encaixa en el requadre. Frisa per ensenyar-me la foto, sap que m’agradarà i em posarà pensar que se l’ha feta per mi.

Fa un sol espaterrant. Podem triar entre fer-la a l’ombra o no i triem al sol, perquè el cotxe que ens agrada sobre el qual ens recolzarem és a l’altra vorera. Poso el trípode i disparo amb retard de 10 segons, amb el temps just per arribar i col·locar-me entre tots dos, primer i al costat del Raül, després. Fan veure que no té importància però sé que els agrada esperar recolzats al cotxe blau mirant com me les empesco. Corro per travessar el carrer i oh, els déus com en són de capriciosos, fan passar un cotxe just al moment de la ràfega. Ho repetim dues vegades més, després d’haver-nos jurat que no podem ser així de deixats. Repassem les ràfegues i ens veiem no gaire prims, per dir-ho d’alguna manera.

En Lluís té un ull privilegiat, ho veu tot a través de l’objectiu i ho fa bonic, més del que és. O potser desperta en les coses allò que està adormit, aquella bellesa tan profunda només a l’abast dels que no la cobegen. Intento no sortir en cap foto de les que fa, perquè tinc la sensació que em despulla l’ànima. Sé que en algun moment de la sessió dispararà en la meva direcció i jo faig que no miro, perquè és com la medusa però al revés, i llavors el plaer és tan gran que en vols més i més. Com la millor de les drogues, només de tant en tant m’atreveixo a mirar la càmera directament i abandonar-me a les seves indicacions. Només de tant en tant, a l’estiu, que ja s’acosta.

  •  
  •  

Un mocador

No hauria pensat mai que una conversa de diumenge havent dinat hauria girat al voltant d’un mocador. Un mocador car, vist per internet, molt bonic. Jo te’l compro, vaig pensar. Però no li vaig dir perquè no m’hi veia en cor. Ella deia que preferia un mocador perquè amb una perruca no s’hi troba. Esclar que encara no sabem del cert quins seran els efectes del tractament, tot això és especular tant com l’import d’aquest dinar, que és d’aquells que no mires, que agafes la carta i et deixes anar. Avui no és moment de comptar diners i de ser prudent. No sé què deu valdre el mocador de la punyeta, però a la merda tot plegat i n’hi regalo vint-i-cinc si amb això podem tornar a dinar moltes vegades més, mirant de no agafar el filet de segon, això sí.

Uns dies abans de fer anys sempre parlo amb la Quima, sempre. Són dates que ens incomoden segons com. La Quima i jo ja ens entenem. Aquest any, a més, hem afegit a la conversa de sempre la meva por. Amb un just dance ho despatxem. Ella tria la Rihanna i m’apallissa. No hi ha manera de guanyar una sola ronda i mira que m’hi faig. M’explica exemples de dones lluitadores que han pogut i que no. M’explica com és d’important detectar-ho a temps. Em tranquil·litza però no em deixa respirar i acabo la partida admetent que l’entrenador personal que em regalo pel meu aniversari no només és merescut sinó molt necessari. No vull passar més vergonya la propera partida, Quima. Et juro que almenys faré 4 estrelletes al Where Have You Been.

Demà em calçaré les bambes i pensaré com m’ho faig per esbrinar quin és el mocador que li agrada. Faré veure que no pateixo gaire havent-me menjat les meves paraules en contra d’activitat física que fa suar i no té res a veure amb el sexe. Ignoraré aquella gent que ronda per les vinyes i em concentraré amb els meybes que em penso regalar demà a la tarda per anar estupenda a la meva primera sessió de l’entrenadora personal. Dibuixaré l’escena i retallaré el moment del primer dia dels meus trenta-vuit anys. Tindré una hora per fer cas a la persona que m’ha d’acompanyar a suar tots aquells tiramisús que penso compartir amb ella, la Susi, amb mocador o sense.

  •  
  •  

Un despatx propi

Despatx. La Virginia ja va escriure sobre la necessitat de tenir una cambra pròpia per ser independent. Doncs això també és aplicable a les empreses. Si l’espai té els sostres alts, terra de rajoles hidràuliques i taules d’Ikea, millor. Una història al marge de la taula d’ordinador gran, espaiosa, infestada de clicks i legos que fan gràcia però recorden que en algun moment s’ha d’anar a recollir els nens, que s’ha d’estendre la rentadora de la roba de futbol.

Dues claus més és tota la càrrega que s’afegeix a la bossa. Però se n’alleugereix la resta. Sorolls de casa, rentaplats, rentadores, agendes familiars, roba per plegar, trucades per fer… A canvi una bossa rosa amb el portàtil i la llibertat de tenir hores per endavant on el món és només la feina que puguis atacar. Entre la cadira i la paret una gran taula verge. Tu i jo i l’ordinador. Minimalisme laboral absolut que alguns anomenen lloc per fer feina.

La porta del despatx es tanca darrere un tros de passadís minúscul. De fet, si s’obre la porta de l’entrada i la del despatx és oberta perquè ningú ha pensat a tancar-la, s’hi entra directament, oblidant el racó de rebedor i el tros de passadís que continua cap a l’esquerra, lluny del món dominat per DeMomentSomTres.

Hi haurà persones que ignoraran què hi ha més enllà de les dues portes que hauran franquejat. Algunes d’aquestes persones s’anomenen proveïdors o clients en llenguatge tècnic (que ningú es pensi que és Klingon, que també en parlem). No veuran al rebedor la làmpara de Santa&Cole ni la cadira recuperada d’una sòrdida nau industrial de polígon de rodalies. Tampoc sabran que la cambra pròpia és l’entrada al futur. Com una porta interestel·lar que dirigeix cap a una dimensió temporal inesperada. La propulsió de l’Enterprise cap als confins de l’univers conegut, cap a la zona inexplorada dels negocis legals. Una entrada a una magnífica anomalia que farà que DeMomentSomTres sigui gran, tan gran com ho permeti l’ADSL del contracte vigent.

 

 

  •  
  •