Tinc un moment, potser només cinc minuts d’una finestra temporal, mentre no em sona el telèfon i el tint encara al cap, per dir que la vida només són moments que precedeixen copes de cava, orgasmes, grans idees efímeres i recorreguts a peu cap a l’escola dels nens on et sents en pau amb l’univers i en harmonia amb la natura viva, que moltes vegades voldries morta o com a mínim en pausa perquè, noi, com arriba a cansar.

Moments de total felicitat, com aquell quan l’Antònio, el meu instructor d’autoescola que ha decidit fer-me conduir després de 15 anys de carnet en un calaix, afirma sense escletxa de dubte que el cotxe no se’m calarà mai si està en moviment. Com aquell que la meva mare em diu que no escric mai sobre ella, malgrat ser la persona que estimo més profundament i de manera més oculta, i que s’ha de rosegar les ungles perquè he tornat a parlar de la meva àvia i del meu pare morts, enyorats i potser un pèl idealitzats.

Em queden segons perquè veig que la Montse Bonet ja fa cara de voler rentar-me el cap, endollar la cadira del massatge i deixar-me en estat catatònic abans d’agafar les tisores i fer-me el que li vingui de gust. Quin plaer veure com algú, amb unes tisores, és capaç d’invocar un altre d’aquests moments de felicitat omplint-lo de confidències a ritme de zac zac, amb cabells inerts voleiant al voltant d’una conversa profunda. Montse encara no em treguis el tint, accepto el risc de passar-me de pèl roja, deixa’m acabar el post, que després només em quedaran alguns moments post copa de cava, orgasme, grans idees efímeres, que són com una gran ressaca, amb aquella sensació d’haver-ho passat bé, però quin dolor, ràpid un ibuprofè, o una pastilla rosa que em porti cap a una altra escletxa temporal de plaer.

  •  
  •