Despatx. La Virginia ja va escriure sobre la necessitat de tenir una cambra pròpia per ser independent. Doncs això també és aplicable a les empreses. Si l’espai té els sostres alts, terra de rajoles hidràuliques i taules d’Ikea, millor. Una història al marge de la taula d’ordinador gran, espaiosa, infestada de clicks i legos que fan gràcia però recorden que en algun moment s’ha d’anar a recollir els nens, que s’ha d’estendre la rentadora de la roba de futbol.

Dues claus més és tota la càrrega que s’afegeix a la bossa. Però se n’alleugereix la resta. Sorolls de casa, rentaplats, rentadores, agendes familiars, roba per plegar, trucades per fer… A canvi una bossa rosa amb el portàtil i la llibertat de tenir hores per endavant on el món és només la feina que puguis atacar. Entre la cadira i la paret una gran taula verge. Tu i jo i l’ordinador. Minimalisme laboral absolut que alguns anomenen lloc per fer feina.

La porta del despatx es tanca darrere un tros de passadís minúscul. De fet, si s’obre la porta de l’entrada i la del despatx és oberta perquè ningú ha pensat a tancar-la, s’hi entra directament, oblidant el racó de rebedor i el tros de passadís que continua cap a l’esquerra, lluny del món dominat per DeMomentSomTres.

Hi haurà persones que ignoraran què hi ha més enllà de les dues portes que hauran franquejat. Algunes d’aquestes persones s’anomenen proveïdors o clients en llenguatge tècnic (que ningú es pensi que és Klingon, que també en parlem). No veuran al rebedor la làmpara de Santa&Cole ni la cadira recuperada d’una sòrdida nau industrial de polígon de rodalies. Tampoc sabran que la cambra pròpia és l’entrada al futur. Com una porta interestel·lar que dirigeix cap a una dimensió temporal inesperada. La propulsió de l’Enterprise cap als confins de l’univers conegut, cap a la zona inexplorada dels negocis legals. Una entrada a una magnífica anomalia que farà que DeMomentSomTres sigui gran, tan gran com ho permeti l’ADSL del contracte vigent.

 

 

  •  
  •