Arxiu de la categoria O tempora

Les dietistes no beuen gintònics

Persèfone torna altra vegada del seu retir chez Hades feta una boleta. Aquesta vegada, l’hivern ha estat massa llarg i ple d’esdeveniments socials. Ja no hi ha vi amb sulfits desconegut, ni carn prou selecta que no hagi tastat. Fins i tot, després de molts mil·lennis pot dir que ha agafat la maleta amb recança i que ha trucat al taxi que la recull a les portes de l’Hades amb desgana. Duu els cabells destenyits i les ungles malpintades.

Demèter l’espera amb un cistell de cireres rogents i terses. Vol agafar les cireres i esclafar-les una a una. Regalimant entre els dits el vermell, tacar les parets blanques testimonis d’orgasmes. Vol escopir cada fruita tersa, esplèndida, sense haver-la mastegat i trepitjar-la sentint la frescor com s’escola i es socarrima sota els seus peus que encara mantenen l’escalfor de l’hivern massa curt. Anorrear qualsevol cosa que sigui jove, fresca i lluent.

Asseguda davant la dietista menteix parcialment. No, no menja mai crosants de xocolata. Sí, compra totes les verdures ecològiques. Assenteix a les obligacions que comportarà el primer mes de desintoxicació dels plaers. Anota els complements que ha de comprar. Com és possible que encara no s’hagi pres mai aquesta alga en pastilla, ella que ja ha tornat de totes les modes. Sent les arcades que li provocaran els xupitos d’aloe vera. Desitjarà més que mai que siguin de tequila.

  •  
  •  

Sisplau, posi’m sulfits (i no ho expliqui a ningú)

Crida la Björk de fons quan entrem a la Taverna del Vinseum. És com quan en una missió de l’Enterprise als confins de l’univers topes amb un asteroide a la deriva, tems per la tripulació i després d’uns segons d’incertesa veus més enllà un planeta amb senyals de vida, encara sense saber si serà amic o enemic, però t’aferres al que hi ha. Desembarques, o millor et teletransportes, i en tocar a terra tens la sensació que el que et passarà serà extraordinari, o potser la putada de la vida.

Tinc un Cd de la Björk que em va regalar ell quan ens vam conèixer, quan explorava els confins de l’univers amb un trajo arrapadet de colors càlids i em creia que m’acabaria aparellant amb una espècie cosina germana dels vulcanians. Des d’aquell Cd, no recordo haver escoltat res més amb atenció fins ahir, quan col·locava les botes, el taló i la punta ben encaixats, a la barra metàl·lica sota el tamboret.

La curvatura de l’espai-temps és tan extraordinària com una carta de vins. No sé quin coi de cançó sonava però em va empènyer a demanar, Ton, posa’m un vi d’aquells que ja saps que no m’agraden. Que hagi passat per una àmfora, o un ou de ciment. Que sigui natural, que no se sàpiga què t’hi trobaràs quan obris l’ampolla perquè senzillament ningú ha estat abans en aquest quadrant de l’univers.

La Björk deixa de cridar i sona Let’s stay together. I demano cava. Un gran reserva.

  •  
  •  

La bona vida

Persèfone ni se’n recorda quin dia va deixar darrere seu la porta de l’Hades sense fer soroll al mateix temps que es treia peces de roba. Quina ingenuïtat per part seva voler marxar discretament si una llarga filera de mitjons, pantalons llargs, camises entallades i diccionaris feia un caminet que arribava a una senyora mig nua que seguia buidant-se a mesura que s’acostava a sa plaieta.

A Hades no li calia llogar cap detectiu per esbrinar on havia fugit aquesta vegada, ni tan sols havia pres la precaució de posar la contrasenya d’accés al seu portàtil, que també havia abandonat entre la jaqueta gruixuda i la subscripció a l’spotify.

Va arribar a tocar l’aigua només amb una calceta minúscula del biquini com a tota possessió. I no se la va treure perquè ja estava immersa plenament entre les onades de les vacances. No va tenir temps de deixar-ho tot enrere, però això no era nou. L’any anterior havia entrat a l’aigua encara amb un mail a mig enviar.

Les onades la van portar a llibres desconeguts de gent inhòspita, a platges plenes de tovalloles indignes, a ciutats obscenes de riquesa desmesurada, a un port de muntanya ple de ciclistes tan nus com ella.

Encara rostida sota el sol li arriba la crida del deure. Per sobre l’espatlla veu una rodeta de la cadira de despatx que és de les darreres coses que ha abandonat de l’hivern, decideix ignorar-la fins dilluns i s’hi tomba d’esquena.

  •  
  •  

Per què jo sí i ella no

S’ho pregunta amb un cocktail a la mà. Aquesta vegada no entraré en la manicura perquè ha hagut de deixar de pintar-se les ungles momentàniament. El rouge ferrari l’avorreix i no troba un nom prou bonic de color digne per substituir-lo. La veu passar davant dels finestrals que donen a mar. Si la mira la convidarà a entrar i li explicarà l’exitós dinar. L’han felicitat per l’hummus de primer i el vins que ha triat curosament per l’àpat. De fet, no en té ni puta idea ni de fer plats estrangers ni de triar vins, però té la thermomix i bons amics que l’aconsellen.

Ara mira cap a mar i decideix que li farà un missatge. Li diu que està espaterrada en un lloc ideal d’aquells que et recullen la jaqueta en arribar i no has de patir per si et deixes el bolso penjant d’una cadira amb la cremallera oberta. L’únic que has de mirar és que no quedin a la vista els kleenex, que fa molt lleig. Només faltaria que algú es pensés que en fa ús en algun moment, ella. Quina imatge tan lletja, la d’obrir una pestanya de la bosseta, desplegar-ne un mocador i sonar-se. Esclar que també es poden fer servir per eixugar-se el rímel després d’haver-se ennuegat. Això es tolera.

Li respon que no pot passar més temps així, en aquesta situació. Veu com tecleja amb dificultat, la marinada té aquestes coses. Tot d’una un dia meravellós es converteix en un dia de merda perquè no has previst portar un jerseiet, i el vent agradable es transforma en un aire gèlid que fa fer whatsapps amb faltes d’ortografia inadmissibles, però qualsevol perd temps en esborrar i tornar a teclejar amb els mugrons com diamants. Així que es posen d’acord malgrat les lletres canviades i la manca d’espais i queden pel proper cap de setmana a casa. A la tarda, amb hores per davant i cava en fresc, ha de ser Amor, coincideixen. L’únic que queda per afinar és qui truca a la Clara perquè els faci la demostració de la thermomix.

  •  
  •  

Ça me fait plaisir

1. Escriure en francès. Laisser des mots sur un papier. Fer whatsapps i tractar de vostè a persones qui comprennent et parfois fins i tot escriuen assez bien la langue de la magdalena de Proust. Ça fait beaucoup de plaisir i és molt mainstream i arrogant i què. A vegades he d’agafar el Bescherelle i buscar la tercera persona del singular del verb appeler, que mai me’n recordo si va en dues pes o eles, o totes dues, mira que ça fait longtemps que em passa això, però no hi ha manera. Em moro de plaer i de dolor quan l’obro, el Bescherelle, i veig que ja hi tornem a ser, una vegada i una altra buscant la même chose. El tinc al costat del Xuriguera, verd i vermell, i després de tancar-lo, a vegades, passo el dit pel llom arrugat del Xuriguera i m’abstinc d’obrir-lo perquè això ja és vici. Segur que incorro en una fília que té tractament, però sóc massa addicta, jo, i encara no em sento preparada per laisser tomber algunes coses. Encara visc del record de les classes a la Sorbonne, al laboratoire de francès oral on ens feien repetir on a rendez-vous à cinq heures à la Coupole, d’una tirada, amb la cantarella dels dàctils no massa estrictes. Quin plaer aquell moment que es domina la u, que les esses del plural no es pronuncien sense gens d’esforç, quan et diuen vous avez un accent, mais vous êtes pas parisienne, quoi.

2- Fer una barbacoa d’hamburgueses, costelles, botifarres i altres coses gens recomanables per la salut moderneta en ocasió del Festival d’Eurovisión. Tenir gent a casa, baixar les cadires del despatx, rebuscar els calaixos per trobar les estovalles que va rescatar la meva mare d’una mort segura (hi ha roba descatalogada que és or en brut, amb quina lleugeresa tira la gent metres de roba que alguna vegada s’havia comprat per fer-ne cortines i ara resulta que les sanefes ja no es porten, ves). J’adore l’ambientació, la bullícia de gent que aguanta banderetes dins la tele i aclamen coreos de cantants guapasses. Quins escots, quines cames més llargues. Sempre hi ha algú que diu que coneix algú que ha anat amb la delegació de no sé quin país. M’enlluerna tot, però em fan patir molt perquè si canten en directe, també es poden equivocar i ser recordats per la merda d’interpretació que van fer aquell dia, mira que desaprofitar-ho d’aquesta manera. La iaia em va encomanar aquest patiment. Crec que resava parenostres per tots els països europeus, que no s’oblidi la lletra, que encerti el to pobre criatura que si no arribarà a casa seva com un empestat i tothom li farà vores. I quan ja han acabat, les votacions que ara ja pocs les fan amb la meva segona llengua preferida, Royaume Uni, douze points.

3- Que jugui el Barça, que ho facin per la tele normal o pel plus que tenim contractat, que sigui la tarda i que els homes de la casa es conxorxin per monopolitzar el mando i no tingui més opció que fer ús de la meva nova habilitat. Ara que sé conduir he descobert que el Barça és el meu aliat. Tinc 90 minuts per recórrer la geografia immediata i ningú em trobarà a faltar. Quina llàstima que n’hagi de gastar més de 60 fent relacions socials al costat de les neveres i de la fruita fresca de l’esclat. Hi som tots comprant olives i patates pel vespre per atipar els convidats que vénen a casa a mirar Eurovisión. Toi aussi? Bien sûr. Avui no hi haurà pròrroga, val més que m’afanyi, mon dieu, que les estovalles llargues no sé exactament on les vaig amagar la darrera vegada. Et toi, ça va? Bah ouais. Je dois filer, à toute, on se revoit dans une heure.

  •  
  •