Arxiu de la categoria O tempora

Vivaldi, Netflix i Safo

He començat l’any amb unes llàgrimes com les llimones del jardí, salvatges i descontrolades, perquè hem posat Vivaldi, no perquè ens haguem transformat, sinó perquè és la banda sonora de Chef’s Table. L’altaveu trona l’hivern i apujo el volum arriscant que els veïns truquin a la urbana. I ha començat el fenomen aquell que no saps què passa però les llàgrimes ragen. La felicitat pot ser això, he pensat, pot ser música clàssica encetant una colla de documentals de Netflix sobre cuiners.

La meva mare no sé si això ho pot entendre. Si ho pot consentir. Sa filla plorant a taula durant l’àpat de reis perquè li han portat un altaveu que trona que fa por i no se li acut res més que en lloc de posar la Shakira, que li agrada molt més del que es pot tolerar, escull una de les estacions perquè li agraden, l’apassionen, aquelles entrades d’una sèrie de documentals que són pur storytelling. El ritme, la història, la llum. La bellesa de narrar perquè sí allò que és sublim. La meva mare potser sí que ho pot entendre. La meva àvia em diria que no em posi dramàtica per un programa enllaunat. Que en faig un gra massa.

Parem l’altaveu abans que pugui seguir amb Rosalia, que canta Safo encara que ella no ho sàpiga. Sort que parem perquè els nens han de poder pensar que la seva mare és una persona que sap estar. Però me’ls miro i els brillen els ulls clarament. Ells també s’han enganxat a l’emoció dels instants bonics que fan viatjar. El seu transport, però, pot tenir forma d’un comandament de la play. No els culpo, no tiraré jo la primera pedra a la wifi que em nodreix l’Spotify.

  • 12
  •  

Les dietistes no beuen gintònics

Persèfone torna altra vegada del seu retir chez Hades feta una boleta. Aquesta vegada, l’hivern ha estat massa llarg i ple d’esdeveniments socials. Ja no hi ha vi amb sulfits desconegut, ni carn prou selecta que no hagi tastat. Fins i tot, després de molts mil·lennis pot dir que ha agafat la maleta amb recança i que ha trucat al taxi que la recull a les portes de l’Hades amb desgana. Duu els cabells destenyits i les ungles malpintades.

Demèter l’espera amb un cistell de cireres rogents i terses. Vol agafar les cireres i esclafar-les una a una. Regalimant entre els dits el vermell, tacar les parets blanques testimonis d’orgasmes. Vol escopir cada fruita tersa, esplèndida, sense haver-la mastegat i trepitjar-la sentint la frescor com s’escola i es socarrima sota els seus peus que encara mantenen l’escalfor de l’hivern massa curt. Anorrear qualsevol cosa que sigui jove, fresca i lluent.

Asseguda davant la dietista menteix parcialment. No, no menja mai crosants de xocolata. Sí, compra totes les verdures ecològiques. Assenteix a les obligacions que comportarà el primer mes de desintoxicació dels plaers. Anota els complements que ha de comprar. Com és possible que encara no s’hagi pres mai aquesta alga en pastilla, ella que ja ha tornat de totes les modes. Sent les arcades que li provocaran els xupitos d’aloe vera. Desitjarà més que mai que siguin de tequila.

  • 12
  •  

Sisplau, posi’m sulfits (i no ho expliqui a ningú)

Crida la Björk de fons quan entrem a la Taverna del Vinseum. És com quan en una missió de l’Enterprise als confins de l’univers topes amb un asteroide a la deriva, tems per la tripulació i després d’uns segons d’incertesa veus més enllà un planeta amb senyals de vida, encara sense saber si serà amic o enemic, però t’aferres al que hi ha. Desembarques, o millor et teletransportes, i en tocar a terra tens la sensació que el que et passarà serà extraordinari, o potser la putada de la vida.

Tinc un Cd de la Björk que em va regalar ell quan ens vam conèixer, quan explorava els confins de l’univers amb un trajo arrapadet de colors càlids i em creia que m’acabaria aparellant amb una espècie cosina germana dels vulcanians. Des d’aquell Cd, no recordo haver escoltat res més amb atenció fins ahir, quan col·locava les botes, el taló i la punta ben encaixats, a la barra metàl·lica sota el tamboret.

La curvatura de l’espai-temps és tan extraordinària com una carta de vins. No sé quin coi de cançó sonava però em va empènyer a demanar, Ton, posa’m un vi d’aquells que ja saps que no m’agraden. Que hagi passat per una àmfora, o un ou de ciment. Que sigui natural, que no se sàpiga què t’hi trobaràs quan obris l’ampolla perquè senzillament ningú ha estat abans en aquest quadrant de l’univers.

La Björk deixa de cridar i sona Let’s stay together. I demano cava. Un gran reserva.

  • 12
  •  

La bona vida

Persèfone ni se’n recorda quin dia va deixar darrere seu la porta de l’Hades sense fer soroll al mateix temps que es treia peces de roba. Quina ingenuïtat per part seva voler marxar discretament si una llarga filera de mitjons, pantalons llargs, camises entallades i diccionaris feia un caminet que arribava a una senyora mig nua que seguia buidant-se a mesura que s’acostava a sa plaieta.

A Hades no li calia llogar cap detectiu per esbrinar on havia fugit aquesta vegada, ni tan sols havia pres la precaució de posar la contrasenya d’accés al seu portàtil, que també havia abandonat entre la jaqueta gruixuda i la subscripció a l’spotify.

Va arribar a tocar l’aigua només amb una calceta minúscula del biquini com a tota possessió. I no se la va treure perquè ja estava immersa plenament entre les onades de les vacances. No va tenir temps de deixar-ho tot enrere, però això no era nou. L’any anterior havia entrat a l’aigua encara amb un mail a mig enviar.

Les onades la van portar a llibres desconeguts de gent inhòspita, a platges plenes de tovalloles indignes, a ciutats obscenes de riquesa desmesurada, a un port de muntanya ple de ciclistes tan nus com ella.

Encara rostida sota el sol li arriba la crida del deure. Per sobre l’espatlla veu una rodeta de la cadira de despatx que és de les darreres coses que ha abandonat de l’hivern, decideix ignorar-la fins dilluns i s’hi tomba d’esquena.

  • 12
  •  

Per què jo sí i ella no

S’ho pregunta amb un cocktail a la mà. Aquesta vegada no entraré en la manicura perquè ha hagut de deixar de pintar-se les ungles momentàniament. El rouge ferrari l’avorreix i no troba un nom prou bonic de color digne per substituir-lo. La veu passar davant dels finestrals que donen a mar. Si la mira la convidarà a entrar i li explicarà l’exitós dinar. L’han felicitat per l’hummus de primer i el vins que ha triat curosament per l’àpat. De fet, no en té ni puta idea ni de fer plats estrangers ni de triar vins, però té la thermomix i bons amics que l’aconsellen.

Ara mira cap a mar i decideix que li farà un missatge. Li diu que està espaterrada en un lloc ideal d’aquells que et recullen la jaqueta en arribar i no has de patir per si et deixes el bolso penjant d’una cadira amb la cremallera oberta. L’únic que has de mirar és que no quedin a la vista els kleenex, que fa molt lleig. Només faltaria que algú es pensés que en fa ús en algun moment, ella. Quina imatge tan lletja, la d’obrir una pestanya de la bosseta, desplegar-ne un mocador i sonar-se. Esclar que també es poden fer servir per eixugar-se el rímel després d’haver-se ennuegat. Això es tolera.

Li respon que no pot passar més temps així, en aquesta situació. Veu com tecleja amb dificultat, la marinada té aquestes coses. Tot d’una un dia meravellós es converteix en un dia de merda perquè no has previst portar un jerseiet, i el vent agradable es transforma en un aire gèlid que fa fer whatsapps amb faltes d’ortografia inadmissibles, però qualsevol perd temps en esborrar i tornar a teclejar amb els mugrons com diamants. Així que es posen d’acord malgrat les lletres canviades i la manca d’espais i queden pel proper cap de setmana a casa. A la tarda, amb hores per davant i cava en fresc, ha de ser Amor, coincideixen. L’únic que queda per afinar és qui truca a la Clara perquè els faci la demostració de la thermomix.

  • 12
  •