Arxiu mensual de Novembre 2020

El tovalló

La manera com deixa el tovalló a la taula, com el deixa caure amb suavitat calculada, plegat pel mig fent triangle. Per què el plega pel mig no ho sabem. Potser hi amaga alguna cosa. Aprofita per desar-hi paraules o pensaments que no ens vol fer arribar directament. Els posa en pausa dins del tovalló fins que algú l’obre per eixugar-se els llavis, per recollir una engruna que ha saltat del plat, per escopir-hi un pinyol de préssec sucós. Quan es desplega el tovalló surt tot el que ell hi ha plegat abans amb les mans blanques i fredes.

El tovalló l’ha tret del calaix blanc de dalt de tot. On hi desa les estovalles ratllades que aviat se n’hauran de fer draps, de gastades que estan. Però els hi té estima. El dia que en pugui fer draps, serà un dia radiant. No haurà de mesurar la força ni la ràbia i les estriparà. En farà una dotzena de trossos de roba esfilagarsada que serviran per netejar brutícia, pols, greix de la barbacoa. I quan els hagi fet servir, alguns, no tots, els llençarà al cubell de la brossa i just anirà que no hi escupi a dins.

Els tovallons aquesta vegada són de paper perquè si és diumenge i fa sol encén el foc i hi socarrima l’àpat. Hi cuina el que sigui deixant que la flama ho ennegreixi fins al punt de no retorn, però no prou perquè sigui incomestible. Poc importa si és animal o planta. Foc i aliment i uns tovallons plegats damunt d’una taula d’estovalles de coloraines i ratllades. Tan boniques que ningú es fixa que n’hi ha un de tovalló que no està plegat. Que no amaga res. És que aquesta setmana ha tingut un dia bo.

La molsa

Quan m’espero a la saleta de la consulta, passo l’estona amagant la molsa i els líquens que em cobreixen el cos. A vegades fins i tot m’espolso un cuc de l’espatlla. Quan criden per l’intèrfon Sra. XXX passi a la consulta núm. 1, evito mirar enrere perquè segur que hi ha restes resseques de fang a cada petjada. Però truco la porta, l’obro i em rep la Natàlia amb la mascareta que somriu i jo amb el temps just per tancar el bolso perquè no surti més merda de la que podem suportar a cada sessió.

Tampoc és just dir-n’hi merda d’aquest món salvatge que surt per les escletxes de les persones. A mi se m’ha desbordat. És un puto tsunami de sotabosc que es va tornant més tolerable cada vegada que m’assec a la butaca i m’estira el fil amb delicadesa. Això ajuda, això i les drogues legals i l’alcohol. El mèrit és compartit. Tinc una amiga que diu que estem en mode Sue Ellen. Fins i tot m’agrada. M’he comprat una camisa vaporosa i quan arribo a casa em serveixo una copa.

La consulta no té divan, ni llibres de psicoanàlisi a cap prestatgeria. Una taula, un ordinador dels vells i més enllà la llitera per inspeccionar aquells que tenen mals de veritat. Un refredat fort, un esquinç, mal d’orella. A mi no m’hi posa a la llitera perquè és l’ànima el que em fa mal. Em pesa la vida. I el meu lloc és a la butaca. Parlem. Li dono mostres de la molsa perquè les analitzi, i diu que fa més bona pinta, que ja sembla que vulgui tornar al bosc.