El cotxe rugia com una mala cosa. Havia traspassat la collada, el punt de no retorn, allà on o bé baixes a Cadaqués o bé t’estimbes perquè recular cap a Roses o Llançà és l’opció per a covards. Ell no n’era de covard, n’estava segura. Posa tercera que explotarà el cotxe. No entenc per què no poses tercera que ja soms a dalt, es pot veure ses oliveres i es Cucurucuc, coi. Aviat serem a sa casa, la llar de foc encesa i cridaré t’estimi, t’estimi amb les cames eixarrancades damunt de tes espatlles. Però si no poses tercera i després quarta i abraces la carretera com la incertesa de la nostra vida, no arribarem mai o arribarem socarrimats. 

—No puc posar tercera si no treus la mà, dona —va haver de dir-li l’Octavi amb la poca serenitat que encara li quedava.