Enfilar paraules una rera l’altra provoca diverses coses. Una d’elles és que et vulguin fer fora de casa per absència espiritual. És a dir, es pot ocupar un espai i no interactuar amb l’entorn a la vegada. És una pràctica que he après del meu mestre jedi però encara la força no és prou intensa en mi i no ho sé dissimular. És el que s’anomena tenir el cap a tres quarts de quinze. El que ignoren els de casa és que a can tres quarts de quinze hi ha el món dels lexemes, sufixos, prefixos, declinacions, accidents gramaticals, sintagmes i gent de dubtosa reputació que em serveixen d’inspiració. Per més que els expliqui que així em guanyo la vida, no ho entenen. Reclamen una Anna que els respongui quan pregunten, que s’assegui al sofà a mirar l’apm. M’han ensenyat noséquantes targetes vermelles, m’han expulsat de la lliga, la champions i han intentat segrestar-me l’ipad sense èxit.

Però hi ha una altra conseqüència inesperada del fet de deixar pensaments per escrit. Resulta que la família et llegeix. I no només la mare, també les germanes. Totes. I una d’elles, la gran, la que ja torna quan jo ni tan sols he comprat el bitllet d’anada, va i em diu que m’estima. Al Facebook, que no és poca cosa. A més, en un comentari sota un enllaç d’un post del que no em sento especialment orgullosa, d’aquests que faig de pressa i corrents quan em penso que ningú em trobarà a faltar si deixo el cos una estona dipositat en una cadira i allibero ràpidament la ment perquè em porti a buidar una mica el pes que duc molt endins. Em diu que m’estima i que se sent orgullosa de mi. Jo que vull plorar i no puc perquè he estat molta estona a tres quarts de quinze i ara toca connectar-se al món dels que responen a les preguntes i miren l’apm al sofà. No ploro perquè ho vull guardar per quan tingui un moment com aquest que puc deixar un caminet de lletres ordenades per dir que jo també t’estimo, Blanca.