Estirades sobre la pedra calenta i rugosa que els fa pessigolles a l’esquena miren els núvols com corren. Encara no és primavera, de fet és febrer rigorós i implacable per vent i pel fred, però el romaní florit ho tapa. Ahir eren a Cadaqués i també era hivern quan van posar els peus a l’aigua, fins els genolls. De tant en tant fan coses així, naveguen per la vida sense fer cas de les estacions. A l’estiu es vesteixen de negre i es posen jaquetes llargues al capvespre quan gira la marinada i s’eriça la pell coberta de crostes de sal, a l’hivern es posen ulleres de sol i jerseis de tons vermells per caminar descalces entre les roques de s’Arenella, que són els últims dits que s’escapen de Cap de Creus, fills d’uns Pirineus que queden tan lluny des del mar.

Les muntanyes altes també queden lluny d’aquí on són ara. Queda més a prop la primavera que les roques de dalt de tot del Gra de Fajol. No esperaran que vingui, invocaran la muntanya i el bon temps a força de mirar fotografies a contrallum aquí estirades mentre la molsa les estima. Ara són lluny del mar, almenys més que ahir i prop de les esparregueres que creixen en els bosquets tímids de la Serreta. Els núvols corren tant que les fotos que miren des del mòbil les enlluernen o no a intervals capriciosos com les llengües de sol que travessen la nuvolada. No es cansen d’estar en aquesta postura incòmoda perquè així estirades no fa fred i poden explicar-se coses que dempeus no estan permeses.

S’expliquen coses terribles, monstres de por i terror que les persegueixen perquè són elles que els han alimentat amb avidesa. No ho han de fer en veu baixa ni amb vergonya perquè estan protegides per l’hivern que tot ho refreda i l’aire que s’emporta les paraules ben lluny ben lluny i les escampa barrejades i sense sentit per la vinya. No han pas de patir perquè això que diuen ressoni en alguna banda. Tot passarà, tot marxarà i el romaní florit encomanarà altres plantes amigues que aniran fent flor.

També parlen de coses delicioses i plaents, ara xiuxiuegen perquè el que diuen és tan íntim i intens que volen sentir el batec del cor que els hi marca el ritme. Quan s’expliquen el plaer el vent deixa de bufar, la molsa és més olorosa. La primavera es fa pas entre el fred, la por i els núvols. La muntanya baixa al mar i neden juntes cap a l’estiu.

  •  
  •