I Persèfone fa una última ullada a la casa. Verifica que ha tancat la clau del gas, abaixa el diferencial de la llum, deixa un sobre damunt la taula amb les instruccions a la dona de la neteja perquè li regui les plantes i li reculli el correu de la bústia. Dubta un moment si deixar la porta de la nevera oberta o tancada, recula per mirar-se el llençol de cotó amb les inicials de Demèter brodades amb un filet rosa que tapa el sofà vermell, i tanca la porta tot fent girar la clau dues voltes. Ha d’agafar el pom i estirar-lo cap a ella perquè la segona volta es resisteix. Potser que a la primavera faci venir un manyà que se la miri, el coi de porta.
Persèfone no engega el cotxe d’un garatge que no té, perquè no sap conduir, ni falta que li fa. Sempre se les empesca per arribar als llocs amb l’ajuda d’Hades, Hermes, o la Hispano Igualadina. Dins la maleta hi duu l’imprescindible per passar l’hivern, una subscripció digital a una revista científica i la matrícula a un postgrau de màrqueting. No porta cap paraigües que la pugui aixoplugar durant les tempestes hivernals. Li agrada sentir la pluja relliscant-li espatlles avall, les gotes que salten del serrell al nas. Aquests són els moments que es permet plorar perquè sap que Hades no veurà més enllà de la pluja. Té cinc minuts per acomiadar-se de la calor de la superfície de la terra, abans que no passi l’autobús que la durà a l’inframón.
Persèfone obre la cremallera i deixa la roba sobre el llit d’hivern. Surt al passadís, travessa la sala gran i treu el llençol de cotó brodat per un fil rosa amb les inicials de Rea de sobre la chaiselongue. S’estira arreplegant l’ipad que ja no té la funda rosa. Repassa el correu i es relaxa escoltant el lent tic-tac que l’acompanyarà fins la primavera. Navega per les pàgines d’un e-commerce que ven sabates de talons i n’afegeix unes al carret de la compra. Espera a Hades, que ha d’estar a punt d’arribar, amb una copa de conyac. Ell sempre està molt ocupat, però ara arriba el millor moment de l’any, quan s’estiren damunt una pell sintètica d’imitació animal i fan l’amor a recer del foc on cremen eternament les ànimes maleïdes.
Estic al principal que em deixen cada vegada que emigro a Barcelona. El ritual es repeteix si és dijous. Tren, Universitat, claus dins d’un sobre desgastat, olor coneguda, porticons oberts. Avui ho he volgut fer més emocionant i he travessat la Universitat d’extrem a extrem. He entrat per matemàtiques i he sortit per Aribau arriscant-me a ofendre els déus dels lingüistes. M’agrada flirtejar amb el perill. Ningú ha de saber mai que he posat els peus al claustre de matemàtiques, els filòlegs clàssics em retirarien la paraula i seria una catàstrofe no poder parlar llatí amb ningú que estigui viu. Quan he arribat a la zona de filologia estava tan excitada com tot el Vaticà fa uns dies. De fet, porto el meu jersei rosa i unes sabates vermelles que si te les mires amb amor podrien ser fins i tot del color porpre. M’he sentit com el cardenal que custodia el document abans de sortir al balcó. Nervis, emoció, la consciència de transcendir en una sola passa que t’aboca al que tothom espera de tu. La passa que et defineix perquè has triat el camí que porta al claustre de filologia, que té el punt d’informació que em custodia les claus del principal dels porticons.