Arxiu de la categoria Coses que no s’han de fer

36

1- Vaig néixer després que ma mare anés de farra tota una nit de festa major i es despertés amb mal de ronyons. Encara no tocava, però com que era la tercera cesària va decidir que ja en tenia prou i que ella paria i ella decidia.
2- Un dia em van portar a veure el tren i vam xafar un duro a la via. Quan ma mare agafava el cotxe per dur-me a algun lloc, no sabia mai si era Ripoll o Barcelona.
3- Em vaig negar a anar a l’escola. Insubmissió!
4- Li vaig demanar a ma mare de genolls que em deixés anar al cole que tenia cistelles de bàsquet al pati.
5- Em van obligar a quedar-me a l’hora del pati a acabar de pintar una merda de dibuix d’un pallasso. Vaig declarar la guerra als colors.
6- Vam construir el Pol i jo el millor cotxe de l’univers i conduíem per la plaça Major sense carnet. Ara que tinc carnet, no m’hi atreveixo.
7- 17- No cal passar-hi si no és estrictament necessari. Algun estiu a Estats Units en millora el record i justifica el meu nivell d’anglès.
18- Trepitjo Barcelona per quedar-m’hi. Faig dret durant tres mesos.
19- Salto a Filologia Clàssica. El primer gran encert de la meva vida.
20- Anem a Bilbao amb la Joana. Estudiem gramàtica grega amb l’Anna mirant el canal plus.
21- París és una festa. Argentina no és un país, és una residència universitària.
22- Com pot fer una discoteca anomenada Woman Caballero d’agència de contactes?
23- Per arribar al meu pis de Vilafranca, necessito un plànol. Confonc Vilafranca, Vilanova i el Vendrell durant mesos.
24- Una jutgessa ens demana si portem els anells. Innocent.
25- No som conscients que ràpidament tindrem nens i que el que hem de fer és aprofitar per dormir.
26-32- Insomni i paranoia. Calçotets arreu. La consulta de pediatria és l’àgora del moment.
33- Faig un curs súper útil de correcció de guions cinematogràfics. Després de Filologia Clàssica és la disciplina amb més projecció de futur.
34- He de refer una necrològica que em portarà a fer una trucada d’urgència que em canviarà la vida laboral.
35- M’estreno en el món pervers de la manicura.
36-

  • 12
  •  

Calor i maldat

L’aire es fa feixuc. Cal aplicar pal·liatius i tirar-te de bomba a la piscina. Si pot ser, s’ha d’esquitxar el màxim de iaiones, en especial les de la laca i el tupé encartronat. El perill consisteix en què el biquini faci el seu propi recorregut distanciat del cos. Que s’alliberi de la seva funció i deixi al descobert els pits turgents i el pubis retallat. Què hi farem, el recollirem amb dignitat i trucarem al 112 per intentar recuperar els marits de les dones esquitxades. Però això no passa mai, com a màxim s’escapa un pit que ràpidament és tornat dins de la copa que amb prou feines tapa el mugró. De moment no hi ha cap infartat. El socorrista respira tranquil i et mira emprenyat perquè li has fet activar l’alerta senyora amb antecedents que es passeja massa alegrement.

Holaquètal, quèfas, quantdetemps. Sóc astronauta, vols dir, o estàs molt gras, tu a quin Déu has ofès. No dius res de tot això i respons amb tota l’educació que pots en un dia de tanta calor. Li recordes el nom de miracle i penses collons almenys podries haver-te tirat a la piscina fent un doble tirabuixó carpat i així tindríem alguna cosa nova per comentar. Ofegar algú és delicte, diu el socorrista des de la seva mirada d’ulleres de sol perpètues. Com que no vols anar a la presó, poses en marxa la coreografia aquàtica que et porta cap a la vora i d’un sol salt, això està assajat i ho domines, surts del caldo per caure a la tovallola.

No tens esma per fer veure que vols agafar un llibre per llegir. Les energies van focalitzades a repel·lir l’atac enemic. No hi ha aeroport al planeta que concentri tants escàners. Sort que la minsa peça de roba que et fa digna no duu res metàl·lic perquè forçaries la visita a l’oftalmòleg de diversos bípedes. I decideixes activar el teu, d’escàner. No veus res de nou al planter. Alguna pròtesi mamària que t’havia passat per alt l’estiu passat i prou. Les calbes i les cel·lulitis avancen inexorables. Algun hípster que dignifica l’edat. I de cop detectes la senyora estupenda que porta una dosi de laca extra i t’oblides del món mentre agafes empenta i brodes un salt de bomba apoteòsic, que provoca una ona expansiva tal que passa automàticament als annals de la història d’una piscina de socorrista ultratjat.

  • 12
  •  

Preguntes sense resposta

La Magda em pregunta si veig l’abisme i jo que li vull dir que no, que mai l’he vist i que visc en una planície sense relleus importants com a Hobbiton o a Teletubbyland. Es fa un silenci després d’haver-m’ho preguntat i les mirades del sopar es giren cap a mi. Em vull posar les ulleres de sol que tinc sobre la taula perquè no vegin tot el que em passa per davant dels ulls. Repasso la carpeta de recursos irònics per respondre-li alguna cosa ocurrent com per exemple que per això sempre porto un paracaigudes al bolso, per si hi caic, però tinc els reflexes molt lents per culpa de la maldat de la pregunta i només puc dir que sí, que el veig.

La Joana diu que no podrà estimar mai més com ha estimat a l’Octavi i em demana que no li digui el contrari, que ella ho sap del cert, que no l’enganyi. Jo li dic que té raó, que mai mai mai tornarà a estimar i a sentir d’aquella manera. Estimarà i sentirà d’una altra perquè no puc entendre com un elf com la Joana no tingui una cua de persones que vulguin passar la vida al seu costat, i que l’estimin tota com jo crec que cal estimar-la. M’ho diu amb aquell posat de les espatlles cap endavant i mou els seus dits de pianista al meu davant molt a prop com si em volgués tocar per convèncer-me de la seva veritat. No em toca, però, perquè ella vol que jo no m’ho cregui, que mai tornarà a estimar com l’ha estimat.

Veig la trucada de l’Anna i la responc. A vegades no ho puc fer però ja és tard a la tarda i em prenc la llicència. Quin dia em va bé, diu. Cada dia li voldria dir jo. No ho sé, d’aquí dos diumenges crec que serà possible. Diu que alguna cosa li ha passat al mòbil i que per això no va trucar el Julià el dia del seu aniversari però a mi m’és igual perquè m’encanta això d’ella, que constantment li passen coses i no pot fer res de la manera que seria normal. Em posa al dia de la salut de la seva mare. Està tocada i decideixo que ara sí, que donaré una resposta concreta i convincent perquè la pregunta s’ho mereix. Quedem d’aquí dos diumenges, doncs.

  • 12
  •  

Sé encendre cigarrets sense cremar-me el serrell

Habilitats inconfessables

  1. Sé com és una persona per la primera galeta que agafa d’una capsa deGaletes Birba Birba. Quan algú tria aquella mena de neules, agafo la jaqueta i me’n vaig a comprar tabac. Si n’agafen una de les embolicades, sé que ens entendrem a la primera.
  2. Puc estimar molt. I puc fer que l’altre ho noti.
  3. Si tinc un atac d’eufòria, apago tots els aparells elèctrics que estan al meu voltant. Em passa cada vegada que m’emociono a tope. L’efecte és com una bomba de les pel·lícules que deixen tot Manhattan a les fosques i després la gent saqueja les botigues com si no tinguessin prou teles a casa, però a nivell domèstic. Per sort, qui em coneix ja ho sap i si m’emociono es posen a cobert després de prémer el botó de gravar sigui el que sigui que estiguin fent.
  4. Puc fer-me estimar molt.
  5. Quan algú em fa molt de mal, que això passa poc, però passa, l’esborro de la meva vida. No li recordo el nom ni la cara. Això en llatí se’n deia damnatio memoriae i era la pitjor condemna que se li podia dictar a un mortal. De poc que no li passa a Catul i ens quedem sense el seu cèlebre “pedicabo ego vos et irrumabo”.
  6. Sé encendre cigarrets sense cremar-me el serrell, com li ha passat infinitats de vegades a la Joana. Per això quan estem juntes fumo sempre més, perquè com a mínim la primera calada del seu cigarret és meva.
  7. Faig migdiades desperta. Cada dia almenys 10 minutets. La gent ho nota perquè havent dinat durant una estona no sóc persona.
  8. Tinc moments de telepatia via Twitter. I no, no em medico ni em fa falta.

 

  • 12
  •  

Se sentir bien dans la peau

DutxaSota la dutxa no es sentia despullada. Cada gota que regalimava era part d’un teixit perfecte, que s’ajustava als seus racons fent-la irresistible. Li agradava sentir el recorregut de l’aigua des dels cabells fins a la punta dels dits dels peus, s’abandonava a la sensació de ser només pell, només superfície acariciada. Plaer pur de tacte i res més. Es concentrava sense voler-ho en la pressió de l’aigua, en la temperatura. La cortina tacada de la calç còmplice del plaer onejava arran. El mirall entelat, el marbre replet de pots mig buits de xampús, cremes, mostres de mascaretes. La mirada a l’infinit res no veia de l’attrezzo. Aviat la urgència de sortir abans no s’activés el pla InunCat reactivava primer les mans que s’apartaven per tancar l’aixeta, després les cames per colocar els peus fora de la banyera, un rere l’altre.

Es calça les botes vermelles de taló alt. Comença a caminar i sap que aquest moment inicia la cadència dels malucs ben ajustats sota els texans. No fa fred i tanmateix els mugrons se li ericen contra el cotó de la camisa dels botons de puny. Recorda com s’ha descomptat cordant els botons i hi ha hagut de tornar-hi de baix a dalt. Les passes van soles rumb n’importe où. El músculs es contrauen per mantenir l’equilibri, les mans balancegen els anells. No hi veu bé, té les Ray-Ban brutes i les pupil·les massa dilatades. Ha de buscar entre les mil butxaques del bolso altra vegada el Clipper que li encendrà un cigarret. Mira el núvol que surt de dins seu, que s’inicia entre els llavis i es perd més enllà de la taca de les ulleres que li enfosqueixen encara més el dia. No hi veu clar ni quan dorm, pensa, per tant oblidarà la visió per resseguir el pas de la gota que aquest matí ha aconseguit esquivar la tovallola.

  • 12
  •