Arxiu de la categoria Coses que no s’han de fer

Les nits no són per dormir

Puigmartí 25 a l'UniversDes de fa un temps he redescobert que les nits no són ni per dormir ni per follar. Si tingués memòria recordaria els cinc anys oficials de carrera amb residència a Gràcia, al piset conegut com Fracàs Escolar a Puigmartí 25, on cada semestre ens passàvem una colla de nits sense dormir intentant empollar coses com la consecutio temporum de la sintaxi llatina del Bassols.

Com que ja he dit en un altre post, em costa recordar el dolor i el patiment. Per això ja he esborrat de la memòria les nits d’alletament dels dos critters que tinc a casa, en especial del segon, que la tonteria va durar quasi quatre anys. Em consta que durant aquests període vaig arribar a nivells de paranoia d’alerta màxima, d’aquells que provoquen catàstrofes domèstiques com endreçar el comandament de la tele dins de la nevera perquè el portador no era una persona, sinó un zombi.

Doncs ara resulta que torno a redescobrir les nits. Les nits entre setmana, allò que hi ha entre el Bestiari Il·lustrat (polseres vermelles per als no-modernets) i els matins del Cuní (de l’Ariadna, crec que se’n diu ara). El lapse temporal que es destina a la desconnexió diària, al repòs, al període REM i a roncar.

Faig feina. Acabo la feina del dia que no he pogut acabar perquè tinc massa estímuls que no em permeten concentrar. No es pot treballar bé amb dos criatures que ocupen el mateix espai vital que jo, quan disposen de 200 metres més de territori controlat. Tampoc es pot treballar bé si es passeja per casa un home amb ganes d’explicar-te com li ha anat el dia. I va lleuger de roba i et mira com si no t’hagués fet dos fills. Així que la nit torna a ser territori conegut, còmplice de la meva manca de concentració diürna i sobretot, sobretot, Twitter Time.

  • 12
  •  

Que la força ens acompanyi

Dimarts vaig tenir l’oportunitat de perpetrar un atemptat. Estava asseguda davant de la seu d’Spanair, de fet, ens separaven uns quants metres i una tassa de cafè d’aquelles que et proporciona gratuïtament la casa gran d’Ikea. He de dir que cada vegada que hi vaig m’inflo de cafè. És una mania. També caic en la temptació de les mandonguilles sueques.

mandonguilles suequesDimarts vaig estar a punt de cridar “a l’abordatge!” i armar un canó dels pirates de playmobil, que els meus nens m’havien entaforat a la bossa, amb una mandonguilla sueca i disparar contra l’aerolínia. Si no ho vaig fer va ser per por de fer molt de mal. Tots sabem que aquestes mandonguilles són utilitzades per rebentar els furgons de La Caixa carregats amb els estalvis de tots els catalans que no tornen mai de Madrid.

Dimarts vaig tenir a les mans uns espasa d’Star Wars de Lego, que vaig trobar dins del canó dels pirates de Playmobil. Tenia dues opcions: fer-me l’haraquiri i morir gloriosament entre billys i lacks o bé comportar-me com un bon catalanet, això és, esparracar-me les vestimentes, unir-me a la indignació radiofònica del Basté i passar per caixa. No cal dir per a quina opció em vaig decantar. No patiu, la sang no va arribar al riu, no vaig tocar cap òrgan vital. Tot pegat un parell de punts i a córrer!

  • 12
  •  

Haiku de diumenge a la tarda

imatge de haikuLa nevera brama

de sobres encara calentes i

un descodificador s’encasta en un llimoner.

 

 

  • 12
  •  

No agafaràs la blackberry d’altri

Mai de la vida sota cap concepte cal deixar-se endur pels instints més primaris i allargar la mà cap al comensal deltaula parada costat en un sopar de Nadal i començar a jugar innocentment amb la seva blackberry per acabar twittejant no tan innocentment. Mai. I no s’hi valen excuses. Ni el vi més deliciós acompanyat d’uns medallons de tonyina crueta amb salsa de no sé què d’esbargínia ho disculpa.

Imaginem-nos que la blackberry no és del propietari, o no ben bé. Aleshores, què hi feia allà estesa sobre unes estovalles immaculades, exposant-se a la vista de tothom? No hauria estat millor al calaix de la sòrdida oficina de la administració a la qual pertany? El legítim propietari hauria de vetllar per assegurar la reclusió d’aquests ginys d’empresa fora de l’horari laboral.

Ningú deixa una jaqueta de pell al seient del darrere d’un Seat Panda perquè tothom sap que quan es torna al cotxe després d’una funció al Teatre Nacional ja te l’han pispat. Tampoc, per la mateixa lògica, es deixa un terminal de connexió a internet il·limitada sobre una taula ben parada envoltada de persones que van amb talons, que fa temps que no surten i que els uneix una amistat que últimament ha abandonat la prudència.

Però la blackberry era allà, al meu costat, una mica més amunt del ganivet, tocant a la copa de vi. Jo diria que fins i tot ocupava part de l’espai que em pertocava. A l’esquerra hi tenia un tallat solitari víctima futura d’una altra acció gamberra. El meu smartphone estava exiliat en un endoll fora del camp visual. I va passar el que havia de passar. No ho faré mai més, ho prometo. Si no és que, la propera vegada, m’hi trobi un iPhone.

  • 12
  •