Arxiu de la categoria Coses que no s’han de fer

Desconeguts

Lletra dTaula reservada per cinc. Inicialment per 10 però hi ha baixes. Hem canviat el menú de 20€ per la carta, que és menys arriscat i si finalment hi som només la Magda i jo, no quedarem molt malament. Jo a ella la conec. L’he vista dues vegades i fins i tot he estat a casa seva. És dolça d’entrada i m’agrada, però se li veu una acidesa que encara m’agrada més. Jo sóc més alta i menys rossa, en principi. Això depèn de les perruqueres que no compartim. Parla molt i sedueix fins que t’atrapa. Sí que compartim vivències d’una mena de marits molt particulars que treballen junts. Entre les dues sumem cinc fills i veiem el mateix abisme quan oblidem el present.

L’Eduard arriba puntual i ens reconeix. No sé qui li ha donat les indicacions precises del restaurant on ens hem de trobar però el fet és que ha conduït una bona estona per la nacional i ha pogut aparcar a no arriba 100 metres del restaurant. Això em descol·loca. No entenc com la gent arriba allà on se’ls cita amb aquesta facilitat. Per sort porta un mòbil com el meu i no s’ha deixat el carregador. Durant els gintònics podré endollar el telèfon dues taules més enllà perquè no he insistit prou a l’hora de reservar una taula a prop d’una font d’energia apta per Samsungs. No es mou del seu lloc durant tot el sopar. Crec que orbitem al seu voltant.

El Roger no l’esperava. Ell tampoc a mi. Parla amb el Marc i s’hi entén. És còmplice de la Magda com jo crec que ho seré a l’hora dels postres. És el que té menys followers i no crec que això li tregui la son. Diu que té una nòvia amb qui no viu ni tampoc la veu gaire. Els que sumem segles de relacions de parella estable ho trobem genial, ideal. Durant els segons el proclamem el nostre ídol però en el fons tothom pensa en aquell moment de tornar al llit i trobar-te’l ocupat per la persona que et sap tocar amb precisió de cirurgià. Em queda el dubte si tot el que explica ho diu ell o surt de la Magda.

En Marc arriba tard. Les ulleres li rellisquen nas avall per poder veure-hi millor. Aconseguim no parlar de feina de manera molt evident durant tot el sopar, perquè ell i jo sí que ens coneixem. De fet, aprofitem per acordar que els cafès a partir d’ara els pagarà l’empresa que compartim. Això és tota la llicència que ens permetem. Procura menjar ràpid perquè sap que si no ho fa, em menjaré el seu plat. Veig que la Magda també pica dels plats dels altres. Un punt més al seu favor. Parla de coses d’informàtica que no escolto perquè de segons quines perversions prefereixo quedar-me’n al marge, no fos cas que em contamini i a més de fer els continguts amb llengües normals, ho hagi de fer també amb les friquis.

A l’hora dels gintònics ja ens coneixem i el que és millor, hem plorat de riure. Tres se’n van amb cotxe, dos a peu. A l’Eduard li hem de donar les últimes indicacions perquè de tornada agafa l’autopista. Sé que ha arribat sa i estalvi a casa seva perquè ens ha fet un tuit. Això només ho fan les bones persones.

  • 12
  •  

Les nits no són per dormir

Puigmartí 25 a l'UniversDes de fa un temps he redescobert que les nits no són ni per dormir ni per follar. Si tingués memòria recordaria els cinc anys oficials de carrera amb residència a Gràcia, al piset conegut com Fracàs Escolar a Puigmartí 25, on cada semestre ens passàvem una colla de nits sense dormir intentant empollar coses com la consecutio temporum de la sintaxi llatina del Bassols.

Com que ja he dit en un altre post, em costa recordar el dolor i el patiment. Per això ja he esborrat de la memòria les nits d’alletament dels dos critters que tinc a casa, en especial del segon, que la tonteria va durar quasi quatre anys. Em consta que durant aquests període vaig arribar a nivells de paranoia d’alerta màxima, d’aquells que provoquen catàstrofes domèstiques com endreçar el comandament de la tele dins de la nevera perquè el portador no era una persona, sinó un zombi.

Doncs ara resulta que torno a redescobrir les nits. Les nits entre setmana, allò que hi ha entre el Bestiari Il·lustrat (polseres vermelles per als no-modernets) i els matins del Cuní (de l’Ariadna, crec que se’n diu ara). El lapse temporal que es destina a la desconnexió diària, al repòs, al període REM i a roncar.

Faig feina. Acabo la feina del dia que no he pogut acabar perquè tinc massa estímuls que no em permeten concentrar. No es pot treballar bé amb dos criatures que ocupen el mateix espai vital que jo, quan disposen de 200 metres més de territori controlat. Tampoc es pot treballar bé si es passeja per casa un home amb ganes d’explicar-te com li ha anat el dia. I va lleuger de roba i et mira com si no t’hagués fet dos fills. Així que la nit torna a ser territori conegut, còmplice de la meva manca de concentració diürna i sobretot, sobretot, Twitter Time.

  • 12
  •  

Que la força ens acompanyi

Dimarts vaig tenir l’oportunitat de perpetrar un atemptat. Estava asseguda davant de la seu d’Spanair, de fet, ens separaven uns quants metres i una tassa de cafè d’aquelles que et proporciona gratuïtament la casa gran d’Ikea. He de dir que cada vegada que hi vaig m’inflo de cafè. És una mania. També caic en la temptació de les mandonguilles sueques.

mandonguilles suequesDimarts vaig estar a punt de cridar “a l’abordatge!” i armar un canó dels pirates de playmobil, que els meus nens m’havien entaforat a la bossa, amb una mandonguilla sueca i disparar contra l’aerolínia. Si no ho vaig fer va ser per por de fer molt de mal. Tots sabem que aquestes mandonguilles són utilitzades per rebentar els furgons de La Caixa carregats amb els estalvis de tots els catalans que no tornen mai de Madrid.

Dimarts vaig tenir a les mans uns espasa d’Star Wars de Lego, que vaig trobar dins del canó dels pirates de Playmobil. Tenia dues opcions: fer-me l’haraquiri i morir gloriosament entre billys i lacks o bé comportar-me com un bon catalanet, això és, esparracar-me les vestimentes, unir-me a la indignació radiofònica del Basté i passar per caixa. No cal dir per a quina opció em vaig decantar. No patiu, la sang no va arribar al riu, no vaig tocar cap òrgan vital. Tot pegat un parell de punts i a córrer!

  • 12
  •  

Haiku de diumenge a la tarda

imatge de haikuLa nevera brama

de sobres encara calentes i

un descodificador s’encasta en un llimoner.

 

 

  • 12
  •  

No agafaràs la blackberry d’altri

Mai de la vida sota cap concepte cal deixar-se endur pels instints més primaris i allargar la mà cap al comensal deltaula parada costat en un sopar de Nadal i començar a jugar innocentment amb la seva blackberry per acabar twittejant no tan innocentment. Mai. I no s’hi valen excuses. Ni el vi més deliciós acompanyat d’uns medallons de tonyina crueta amb salsa de no sé què d’esbargínia ho disculpa.

Imaginem-nos que la blackberry no és del propietari, o no ben bé. Aleshores, què hi feia allà estesa sobre unes estovalles immaculades, exposant-se a la vista de tothom? No hauria estat millor al calaix de la sòrdida oficina de la administració a la qual pertany? El legítim propietari hauria de vetllar per assegurar la reclusió d’aquests ginys d’empresa fora de l’horari laboral.

Ningú deixa una jaqueta de pell al seient del darrere d’un Seat Panda perquè tothom sap que quan es torna al cotxe després d’una funció al Teatre Nacional ja te l’han pispat. Tampoc, per la mateixa lògica, es deixa un terminal de connexió a internet il·limitada sobre una taula ben parada envoltada de persones que van amb talons, que fa temps que no surten i que els uneix una amistat que últimament ha abandonat la prudència.

Però la blackberry era allà, al meu costat, una mica més amunt del ganivet, tocant a la copa de vi. Jo diria que fins i tot ocupava part de l’espai que em pertocava. A l’esquerra hi tenia un tallat solitari víctima futura d’una altra acció gamberra. El meu smartphone estava exiliat en un endoll fora del camp visual. I va passar el que havia de passar. No ho faré mai més, ho prometo. Si no és que, la propera vegada, m’hi trobi un iPhone.

  • 12
  •