T1Primer va ser el Caos, després Gea, seguidament el Tàrtar i Eros, després tota la resta. Això és una veritat immutable, per molt que encara ara es dubti d’Hesíode. És veritat que després hi van haver una colla d’edats, la d’or, la d’argent, en el meu cas la de Nutella i tot. Hi va haver lluites de poder entre els déus, intrigues, traïcions i amors prohibits. I mentre passava tot això la civilització s’anava perfilant entre viatges de renfe i erasmus a París.
Zeus va arribar al tro i s’hi va quedar mentre s’organitzaven festes de Belles Arts a l’Apolo. Atenea manava a l’ombra quan van imposar el sistema tarifari integrat de transport de rodalies. Ningú s’imaginava el futur, no calia, teníem prou feina intentant entendre els dies que anaven del dilluns al dijous, estudiant la gramàtica obscura del grec clàssic. Hermes no ens va fer arribar el missatge on donava per mortes les llengües que estudiàvem, se’l devia deixar al reservat de l’Arena.

I el futur va seguir sense arribar. El sol ja no girava al voltant de Barcelona, sinó de Vilafranca. Els déus s’ho miraven encuriosits, una mica decebuts per la poca ambició de la humana, que volia reproduir-se i deixar passar el temps. Li van fer confiança, van deixar que escoltés el cant de les sirenes una temporada, sabent que un dia Ulisses les faria callar.

I del que els déus et deparen, no se’n pot defugir. Va arribar el moment. Primer una intuició, després una certesa i finalment un fet. On hi havia temps, s’hi va posar una societat limitada. I l’Olimp va fer una festa.

  •  
  •