Avui que he agafat l’avió cap a París, me n’he adonat, Joana, que no recordo la manera com ens hi vam retrobar fa vint anys. No sé si et vaig venir a buscar a l’aeroport o a la Gare d’Austerlitz. Si et vaig fer un petó o primer et vaig abraçar. Segurament et vaig encendre un cigarret, mira que n’ets de maldestre per certes coses, i te’l vaig passar. Després en devia encendre un altre per mi.

Hem omplert estances de fum de Marlboro. Ens agradava fer-ho des del llit. Encara no sé com no hem incendiat cap pis d’aquests plens de llibres on has viscut abans de deixar de parlar-me. Fumàvem i llegíem i rèiem. Tu vas plorar la mort de l’Octavi, també. Em deixaves pijames i em preparaves sopars saludables molt abans que la meva dietista me’ls imposés.

Tinc un record nostre molt nítid a París. Ens vam barallar a les Arènes de Lutèce. Un espai immillorable on tenir quatre paraules i resoldre-ho civilitzadament. En un amfiteatre romà, dues futures filòlogues clàssiques. Tu cridaves que no et qüestionés la teva manera de fer, jo et retreia una vida massa frívola. Deu ser per això, Joana, que ja no em truques a mitjanit. Que no m’has explicat que tens una filla. Quina poca precaució, la meva, tornar a excedir-me per telèfon vint anys més tard i sense cigarrets a mà.

  •  
  •