Arxiu de la categoria mei

Senyora antipàtica

Va pel carrer sense saludar. No és miop, no s’ha enlluernat. Mira cap endavant o parla per telèfon i camina a pas lleuger. Alguns dies està contenta i se li nota perquè somriu. La majoria de dies arruga les celles, murmura i es treu els blens llargs i rossos de davant la cara que li fan nosa. Tot això no li passaria si es dediqués una mica a pentinar-se, a agafar-se aquest serrell llarg que duu amb una pinça i a fer bona cara. Així que ella segueix en el seu camí cap al despatx amb un bolso pesat i una mà a la butxaca de l’abric per custodiar el mòbil que sempre es deixa sobre la taula del restaurant, sota una pila de papers, a sobre la cisterna del vàter. Arriba al despatx així, sense haver-se relacionat amb persona. No se n’ha adonat que hi ha gent que la coneix i que per educació diu hola o adéu. Quan li retreuen que pel carrer mai no respon ella diu que està de trànsit per la vida i que no té temps. Arriba al despatx, perd les claus on no perd el mòbil perquè les abandona en primer lloc i activa la modalitat de relació amb persones que aprecia.

No li agraden les converses llargues que donen voltes i voltes i acaben per on han començat. Va al gra, talla en sec i se’n va a fumar un cigarret a fora si el pot robar d’algú. Si la conversa evoluciona, si agafa una drecera o la història l’apassiona pot ser que s’hi estigui una estona més, que rigui amb ganes o s’emocioni. Qui la coneix sap que ha d’interpretar un paper de Sherezade per tenir-la al costat. No li han diagnosticat dèficit d’atenció, però podria tenir dèficit de bones maneres. Parla poc o parla molt, no se sap quedar al mig.

Té amigues antipàtiques que són senyores, també. No gaires, unes quantes a qui confia per whatsapp les seves inquietuds diàries però que no parlen per telèfon si no és molt imprescindible. S’expliquen l’esdevenir de les coses en llocs públics, normalment restaurants o cocteleries. Paguen al comptat, no deixen propina però tampoc repassen el compte. Sovint han de desfer les passes que les portaven al cotxe perquè volen saber el nom del cambrer simpàtic que les ha atès per oblidar-lo passada la cantonada.

No torna les trucades.

Com la del cambrer, oblida les cares de la gent que li han presentat. Encara que hi hagi entaulat conversa sobre el darrer article de Jara y Sedal. Li sol agradar parlar d’articles de revistes minoritàries que no llegeix gairebé mai, però que de tant en tant ho fa per vici i per dur la contrària. Malgrat que té molta memòria, aquella persona amb qui va parlar de les tendències suïcides de la perdiu roja no li sap ni el gènere. Quan té un compromís social sol portar acompanyants que li fan d’agenda i d’escut. Li fan saber els noms, la filiació, les relacions dels assistents. Li fan de pantalla i van explicant a les seves víctimes “no, no sempre és així” i “sí, té mal caràcter, però és un encant quan la coneixes”.

Quan fa l’amor és tan dolça i delicada que sembla que no sigui ella. Com que és antipàtica, la companyia creu que potser es tractarà un afer ràpid, intens. Doncs no, és persistent, imaginativa i ho allarga amb gràcia. S’hi dedica a fer bé les coses que li agraden, sap que moltes vegades li confonen aquesta naturalesa incòmoda amb la falta de delicadesa o passió. Estima molt i ho demostra. Potser és aquesta l’escletxa on s’escola tota l’energia que no aprofita per enrecordar-se dels aniversaris i dir bon dia.

  • 12
  •  

Resurrecció

Quan l’aigua et cau cames avall i es tenyeix de vermell no saps exactament per què hipnotitza. Menys després de trenta anys, trenta, de veure el mateix espectacle mes a mes i cada vegada et meravelles d’estar viva malgrat la sang que corre i forma grumolls al fons de la banyera. La part superficial corre menys tenyida, fa rius o corrents que marxen ràpid però la part fonda costa més i has d’empènyer-la amb els dits del peu i acompanyar-la perquè se’n vagi. Sempre deixant rastre. Sigui perquè no has passat un raig d’aigua freda a la banyera quan ja portes el barnús, sigui perquè és la tovallola qui delata. El moment de fer el pas i sortir del vapor i de les carícies de la dutxa també és complicat però d’aquest sempre te’n surts amb alegria. No veus precipitar-se gotetes de sang a terra, mai. L’evidència és sempre a la roba, al tamboret on t’asseus per esperar que el vapor desaparegui.

Tota aquesta sang sembla poca quan surt la criatura, allò sí que és un espectacle de fluids que ho esquitxa tot. Els guants de l’obstetra, de la llevadora que li aguanta el cap i fa aquell moviment per acabar d’arrencar el que fa només una estona eres tu. Quin bassal als peus del paritori que no té aturador. I encara amb la criatura panxejant li vas traient suaument les teves restes que no s’han escolat aquesta vegada a la dutxa, que han romàs dins teu tant de temps i l’han acompanyat fins que ha volgut fer-se pas i ser una persona nova. Això gairebé et procura la mort cada vegada que et passa. I hi tornem, hi tornem encara no sé ben bé per què.

Quina mania aquesta de voler perpetuar-nos.

  • 12
  •  

Les deeses no s’haurien de deixar els llums encesos

Està reclinat en un sofà amb una copa a la mà. Aquesta és l’actitud de vida de sempre. No fa respiracions de ioga, tampoc pensa quina ruta seguirà al Wikiloc. La meditació és una activitat que troba escandalosament inútil i ja no parlem de les recomanacions de deixar l’alcohol. Està reclinat en un sofà, tout simple. Espera que s’esdevingui alguna cosa guarra, que soni el timbre, que s’obri la porta i aparegui ella suada i amb la cua mal feta perquè ve de salvar el món altra vegada i li digui procura’m plaer, ràpid, perquè he tingut un mal dia.

Haurà de deixar la copa a terra, a la moqueta. Que si es vessa que sigui per procurar-li plaer. Sempre parlen així, amb estil. Besa’m, descorda’m, adora’m. Contrasta una mica amb els seus actes, que no són tan refinats com el llenguatge. La sensació és la mateixa de quan es parla en francès, però no després d’haver passat per l’Escola Oficial d’Idiomes, sinó quan es parla francès de debò, amb certificat de la Sorbonne. Quan se’n sap, de parlar en francès, no perdem el fil, es pot dir tot amb elegància. I fer el que s’està dient amb brusquedat, urgència.

Creu que ja falta poc per deixar d’estar en aquesta postura reclinada. Ha sentit a fora un motor de vehicle que per força ha de ser el d’ella. A no ser que tingui una visita inesperada. Si és així està disposat a deixar que els gossos ferotges surtin de casa i ensumin sang. Però no caldrà perquè és ella, segur. El motor del cotxe, la manera de tancar la porta que més que tancar-la l’estampa contra el marc de la carrosseria, els llums que es van encenent i no tancant per tota la casa. Quan entra, entra el caos amb ella i tot tremola i es tensa. Els glaçons es retorcen dins la copa, la moqueta s’eriça, l’aire es fa irrespirable fins que es treuen tota la roba i follen amb els llums oberts davant la finestra.

  • 12
  •  

Una recepta amb llimona

Tinc un llimoner. De fet no el tinc, hi ha un llimoner al jardí. Un arbre gran i fecund que ja hi era quan vam arribar. S’ha deixat cuidar sense estridències i ens regala quilos i quilos de llimones a nosaltres i als veïns. Les seves branques són indiferents al mur que delimita les propietats. Escampa llimones en totes direccions i no demana permís.

Cada matí ens saludem i li agraeixo la fruita que m’enduc per fer-me el suc en dejú. L’engoleixo ràpidament. L’acidesa ja no em fa fer ganyotes. Me’l prenc mirant-lo des de la finestra, desafiant. Hi ha dies que noto que em fa una mica seva i que em creixen fulles oloroses sota la pell. N’hi ha d’altres que va més enllà i em clava les punxes invisibles (qui ho havia de dir que un llimoner oculta defenses traïdores) i doloroses que travessen l’epidermis però de dins cap a fora. Aleshores sóc arbre àcid que punxa i que escampa fruits saltant barreres, murs, persones i no demano permís per florir. Tampoc em queixo quan amb dolçor a l’inici i amb una estrebada final algú pren el fruit per assaborir-lo, desafiant, des d’una finestra que no és la meva.

  • 12
  •  

40 és en femení i prou

Em truca la meva germana que li han detectat uns pòlips a la matriu. Però que ja li han fet la biòpsia i que està bé, que no em preocupi. Jo li dic que l’estimo i que no cal que ho passi sola cada vegada que té una escletxa sota els peus. Diu que no ho passa tan malament, que ella té la capacitat de concentrar l’energia allà on és més plaent. L’escola, els nens, treure el gos.

La Maria no té nens un cap de setmana de cada dos. Viu en un pis preciós, treballa davant d’una finestra ella sola. La taula tan ordenada com tota la feina que fa. És la millor, ho sap i no ho diu. Riu sempre i m’abraça quan li dic que em dol no haver-hi estat aleshores, quan no podia ni tan sols ordenar els seus pensaments.

La Magda, que té quatre fills, veu com sa mare passa els dies a l’hospital perquè els pulmons no li responen. Ella em deixa missatges preciosos a l’Instagram del meu aniversari. Ens etiquetem #millorsamigues. Cada vegada que ens veiem, parem el temps de tant riure sobre tota l’obscuritat que hem pogut esquivar.

Merda. Hi ha dues dones a Madrid a la presó. Hi ha totes les dones que m’han acompanyat en els meus 40 anys que pateixen i amb totes riem quan ens trobem perquè ens hem inventat un món a mida entre nosaltres. No sé si aquest món és una merda o és preciós o tot a la vegada. Només sé que d’homes que hi siguin, pocs. Però que hi vull que hi siguin, molts.

 

  • 12
  •