Un dia vaig conèixer la Judith que em va semblar la persona més fascinant del planeta. Era molt intel·ligent i tenia uns cabells tan fins que s’escolaven entre els dits com el temps en un rellotge de sorra. Més tard la Maria em va fer descobrir que hi ha ànimes autèntiques indomables que tenen un camí traçat i que si tens sort podràs compartir amb elles part de l’itinerari. El tram final del nostre camí particular el vam fer juntament amb la Sandra, que em va demostrar que el caràcter no es modula fàcilment. l’Elisabet era tota dolçor i candidesa fins que va deixar de ser-ho i ja no la veia com l’havia vist i va arribar la Joana, de dia i l’Anna, de nit. Millors amigues i millors persones amb mil arestes que punxen i guareixen a la vegada i no sé mai quan parlo amb elles si aquell dia la ferida serà més profunda o bé m’alleugeriran el dolor aquest de ser viu i dubtar però encertar-la perquè no hi ha més remei. I només he compartit amb elles un espai petit d’aquesta vida, però puc dir-ne d’elles que són dones fortes que no es dobleguen i que en algun moment les he estimat com mai ni ningú crec que ho pugui fer. I quan en trobo d’altres, de dones extraordinàries, que no he tingut prou temps per conèixer-les, la Marta, la Clara, l’Eva, hi veig les evolucions, com els Pokemon, d’aquestes grans amigues que m’han fet ser com sóc. I em deixo conscientment les de la meva etapa actual perquè no les puc anomenar a totes sense deixar-me’n alguna.

Les miro i penso, cony, quina sort que has tingut de trobar-te-les totes en aquesta vida i haver-te estalviat tres reencarnacions, que mai se sap en què pots convertir-te. També em pregunto què he fet de bo en una vida anterior perquè en aquesta em vagi creuant contínuament amb dones tan interessants. Alguna cosa em fa pensar, per l’època en què vaig néixer, que potser encara em duren els efectes de l’LSD…

 

  • 7
  •