Annamatopèdia

Arxiu “Nos”

La mandra

Es remou entre els llençols a ritme de les ullades del sol. Hi està molt bé amb l’escalfor de dins del llit i no sembla que en vulgui sortir. Treu un peu fora com qui fa el tastet de la piscina abans de tirar-s’hi, però com que toca l’aigua massa freda, recula i torna a la tovallola. La Joana, doncs, torna a amagar-se tota sencera al cau tebi de sexe i s’estira llarga com és però sense sortir dels límits del cotó que la cobreix. Topa amb el preservatiu i l’empeny fent-li fer la croqueta fins que salta a terra a plom. No mereix cap punt ni en la dificultat ni en l’execució. El condó ha caigut del llit sense gràcia i el públic xiula indignat per la presa de pèl. S’esperaven un doble tirabuixó carpat i res, tu.

Les filigranes les reserva per a altres ocasions. Es considera destra a l’hora d’escriure molt de pressa al teclat de l’ordinador, sap fer-se una trena grapada amb un cigarret entre els llavis i també pot masturbar-se amb l’esquerra mentre xateja amb la dreta.

La Joana a més de dretana és imprevisible i per més que ningú s’esperaria que es llevés abans de migdia, resulta que ja s’està eixugant els cabells i va mig vestida perquè segueix fent sol i un vermut que es desaprofita és un vermut que es perd per sempre i això no ho pot tolerar. A partir d’ara, que ja s’ha decidit, ho fa tot molt més ràpid. S’acaba de vestir, tria el bolso i l’abric, sap que té les claus a la butxaca, no mira la bateria del mòbil, que si en té prou o no, no té gens d’importància. La determinació de remoure una oliva farcida entre els glaçons d’un vermut li dona tanta energia que la propulsa cap a la plaça del Sol en qüestió de mig parsec.

—No em diguis que no m’has guardat una cadira, que sabies de sobres que vindria —es queixa dreta amb el got a la mà que ha anat a buscar a la barra. 

En Gabriel fa com qui no l’hagués sentit i amb el peu esquerre arrossega una cadira que per sort ha quedat buida de l’altra taula i la col·loca just al seu costat per veure-la bé. La Joana té una manera de mullar els llavis a la copa i d’esquivar els glaçons que cauen amb l’alcohol que el posa molt calent. Treu la llengua en el moment just que s’ha empassat el líquid i es ressegueix els llavis i després els contreu fort fent un sorollet de petó que quasi ni se sent, però que és l’espetec que dona el tret de sortida a una altra erecció.

I és ara a ell a qui li ve la pressa de moure’s d’aquesta terrassa que convida al no fer res de diumenge i amb la mà fa un gest a l’aire en cursiva que el cambrer interpreta i li porta la nota, que paga i s’aixeca. Vol agafar la Joana d’una revolada, recollir-li bolso, tabac, guants i endur-se-la sota els llençols on l’ha deixada aquest matí fent la mandra.

A i M dins del bosc

Estirades sobre la pedra calenta i rugosa que els fa pessigolles a l’esquena miren els núvols com corren. Encara no és primavera, de fet és febrer rigorós i implacable per vent i pel fred, però el romaní florit ho tapa. Ahir eren a Cadaqués i també era hivern quan van posar els peus a l’aigua, fins els genolls. De tant en tant fan coses així, naveguen per la vida sense fer cas de les estacions. A l’estiu es vesteixen de negre i es posen jaquetes llargues al capvespre quan gira la marinada i s’eriça la pell coberta de crostes de sal, a l’hivern es posen ulleres de sol i jerseis de tons vermells per caminar descalces entre les roques de s’Arenella, que són els últims dits que s’escapen de Cap de Creus, fills d’uns Pirineus que queden tan lluny des del mar.

Les muntanyes altes també queden lluny d’aquí on són ara. Queda més a prop la primavera que les roques de dalt de tot del Gra de Fajol. No esperaran que vingui, invocaran la muntanya i el bon temps a força de mirar fotografies a contrallum aquí estirades mentre la molsa les estima. Ara són lluny del mar, almenys més que ahir i prop de les esparregueres que creixen en els bosquets tímids de la Serreta. Els núvols corren tant que les fotos que miren des del mòbil les enlluernen o no a intervals capriciosos com les llengües de sol que travessen la nuvolada. No es cansen d’estar en aquesta postura incòmoda perquè així estirades no fa fred i poden explicar-se coses que dempeus no estan permeses.

S’expliquen coses terribles, monstres de por i terror que les persegueixen perquè són elles que els han alimentat amb avidesa. No ho han de fer en veu baixa ni amb vergonya perquè estan protegides per l’hivern que tot ho refreda i l’aire que s’emporta les paraules ben lluny ben lluny i les escampa barrejades i sense sentit per la vinya. No han pas de patir perquè això que diuen ressoni en alguna banda. Tot passarà, tot marxarà i el romaní florit encomanarà altres plantes amigues que aniran fent flor.

També parlen de coses delicioses i plaents, ara xiuxiuegen perquè el que diuen és tan íntim i intens que volen sentir el batec del cor que els hi marca el ritme. Quan s’expliquen el plaer el vent deixa de bufar, la molsa és més olorosa. La primavera es fa pas entre el fred, la por i els núvols. La muntanya baixa al mar i neden juntes cap a l’estiu.

Fruites sucoses

Un bol amb cireres vermelles de pell tibant a punt d’esclatar i carnoses. No te’n pots posar un grapat a la boca, t’ofegaries. Per menjar d’una en una i escopir el pinyol amb violència. Com una bala contra l’enemic que et persegueix. Però avui no hi ha ningú que et persegueixi, fa calor, portes poca roba i estàs asseguda sota el llimoner del jardí. Una taula amb dues cadires i un bol de fruita madura, lluent, amb mans precises que trien les peces de fruita i llavis que les embolcallen. Parleu amb pauses per engolir tanta passió continguda en una fruita. No hi ha manera de fer una frase sencera amb sentit. La urgència d’allargar el plaer de cada mossegada fa que les mans contràries lluitin per la darrera peça. Amb violència. Tanta que li arranques la roba amb ràbia perquè t’ha vençut en la batalla final i llepes el fil del suc que li regalima coll avall. No deixaràs que se t’escapi res ni que el llimoner pugui tastar ni una gota del nèctar.

Quina set. Quina calor sota el llimoner. Que caigui una llimona esberlada, ben àcida i et calmi. Les cireres són massa dolces. Deixen taques a la roba que no marxen mai més. La síndria no ho fa això. Calma la set i el suc no deixa massa rastre. Encastar la cara a mitja síndria i xuclar-ne l’ànima. Sense pinyols, que és molt molest. En lloc d’això, l’agafes i amb un ganivet llarg i esmolat en fas trossos de mitja lluna i n’hi ofereixes un amb recança. Ni oblit ni perdó per qui t’ha negat l’última cirera. Però és el proveïdor de la fruita. T’esgarrifes només de pensar que et pot deixar sense préssecs ara quan se’n comencin a trobar de bons. I saps que els pela com ningú, que te’ls presenta a trossets quan són durs o bé sencers quan es desfan només de mirar-los i s’han de menjar en privat, de manera íntima, que ningú pugui jutjar tots els sorollets que has de fer per esquivar el pinyol.

El cel ben blau i el llimoner en flor. No hi ha avions de fa dies que ho taquin. Gens de soroll. Ja ho heu parlat tot. Un bol buit. Pinyols i pells de síndria per terra. Les formigues fan festa major.