[Se li acaba el temps a Persèfone. Hades la reclama al seu costat, l’hivern s’acosta i ella encara és, inexplicablement, a Barcelona.]

Era ja un matí d’octubre i feia les maletes d’esma. Obria calaixos estirant el pom amb la força justa per pinçar la roba amb la mà i deixa-la caure. Per tancar l’equipatge, hi va haver de jeure al damunt. S’hi va deixar caure com qui pateix un defalliment per sobredosi d’amor romàntic i ja en va tenir prou per poder passar la cremallera. La seda, el cotó orgànic, maquillatge, tampons, un pintallavis que no és un pintallavis, van cruixir sota el seu cul desganat.

Va despatxar el darrer amant de la temporada que encara pul·lulava per casa amb un a reveure hipòcrita. Va guardar l’agenda dels plaers al calaix d’on havia tret els mitjons gruixuts d’hivern. Va arribar el moment de demanar el taxi.

El taxi ni arribava ni deixava d’arribar. Mentrestant fullejava un NewYorker de feia dies que explicava en el seu reporter at large, 55 minuts de lectura marededéu qui s’ho empassa això, la difícil peregrinació de la temporada d’estiu a la d’hivern. Que li expliquin a ella què és això d’arrencar-se l’estiu per submergir-se al món de les tenebres… Però no s’hi feia mala sang. Endins, en els seus pensaments, ja no hi havia res que no fos esperar un taxi, deslliurar-se de l’amant i aparèixer a la seva residència d’hivern, que la mantindria allunyada del bullici de la ciutat. Ho acceptava. Així havia estat sempre i així sempre seria.

Confiava que la carrera no li costés un dineral, més que res per les dificultats de justificar-ho a la seva nota de despeses. No li va demanar al conductor que apagués la ràdio ni que fes el favor de callar. El paisatge que corria cap enrere des de les finestres s’anava enduent cada llàgrima que vessava. Es va deixar fer i portar cap a l’altra banda del món, que l’acolliria a la vora del foc on cremen les ànimes eternes.

  •  
  •